Una nova revolució de la ment: més enllà de la democràcia dels capitals (II)

Segona part: conseqüències

Els il·lustrats (filòsofs-idees) i els economistes (economia-mesura) entraren en una relació simbiòtica que despertà a la societat del son de la ignorància i la no-comprensió a la llum  de “l’edat de la raó”.

Thomas Paine (1737-1809) ja ho anunciava: perquè es donés el progrés era imprescindible  i inseparable la transformació de les actituds i, tanmateix, derruir el poder monàrquic, aristocràtic i eclesiàstic dominant, no sols en un país sinó arreu del globus.

Amb aquesta reconceptualització del pensament i l’economia s’inicia l’època de més alt creixement i prosperitat en l’àmbit material. Fou l’inici de la ciència i la tecnologia a grans àmbits. Les dues molt ràpidament distribuïdes en aplicacions  i productes desplegant-se de forma simultània tant en profunditat de les disciplines com d’una relació horitzontal entre totes elles.

Amb la revolució industrial, es constitueix un nou marc en què proliferen sistemes de producció orientats a l’objecte i amb una clara divisió entre capital i treball. A poc a poc, però sense aturar-se, la ciència i la tecnologia promouen la creació d’un sistema de treball abocat a l’estandardització per tal d’aconseguir la màxima eficiència en termes de recursos amb increments de qualitat i complexitat continuats.

La variable capital, propietària dels mitjans de producció, es va focalitzar a la seva concentració i a formes organitzatives jerarquitzades i en compartiments estancs. El treball perd, minut a minut, el caràcter inicial de treball manual i va entrant un nivell de profunditat i especialitat que obliga a adquirir graus de formació i d’iniciativa cada cop més complexos.

Finalment, en la seva darrera etapa, s’obre la necessitat que les tecnologies permetin arribar a graus de “centralització descentralitzada”. El que es tradueix en productes estandarditzats i alhora personalitzats. A la vegada, aquest procés porta a la globalització i acumulació de capital. Tota interacció humana es minimitza i en molts camps es fa possible no necessitar-la.  És un camí que pretén superar l’humanisme i tot allò que no sigui possible transformar en algoritmes.

La democràcia dels capitals, però,  ja s’ha deslegitimat, ja se li ha vist el joc de poder i la supèrbia de saber que no necessita la resta d’humans. Ara li ha calgut esdevenir una democràcia autoritària propera al absolutisme del poder. La corrupció es generalitza en tots els àmbits jerarquitzats, de tot poder sigui quin sigui.

L’esquerra ha perdut el nord i davant de conflictes polítics fa costat al poder constituït. Ha esdevingut un reforçament de la dreta.  La seva arrel és temerossa del poble?

Bloqueig de tot el que es divers.

La raó ha fet la llum (en sentit metafòric) i la llum ens ha permès veure els límits de les nostres accions i a la vegada imaginar i poder aterrar en la comprensió de l’intangible, de l’ocult a primera vista.

S’albira una nova època que podem batejar com l’època de la consciència (con- sciència).

Un camí cap a la consciència batejada així sense saber encara el seu significat funcional i estructural. Però sí que sabem i creiem que la consciència és una necessitat en termes de transformar la raó enriquida amb més elements, dirigida cap a una nova via que il·lumini les conductes individuals i col·lectives.

És una evidència que la relació entre el que és sentit, el que es fa, i el que és pensat no sempre es correspon. Cal adquirir la consciència integrada de les parts. Sabent, a més, que aquesta integració esdevé fruit de l’activació d’altres fonts de coneixement, en especial de les percepcions que som capaços d’obtenir.


Aquest article és la segona part d’una sèrie. Aquí podeu trobar la primera part. I ben aviat podreu llegir la continuació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *