Què fer? (2/2)

Segona. Acceptant que la lògica racional ens queda petita, hi hem d’afegir la lògica relacional. L’època de la raó com a font hegemònica del coneixement (darrers cinc segles) està sent una cotilla pel món que ens ve. Quedem presoners del que la raó ens aconsella i es converteix en una limitació, un tap, un mur, per al progrés. La raó pot desfer bé un cabdell de fil o desentranyar els engranatges d’una màquina. La raó i el racionalisme esdevenen útils per treballar els objectes.

No sabem perquè ens fa falta quelcom a afegir a més de la raó per saber també operar amb els subjectes. Necessitem ampliar les percepcions que ens permetin veure el subjecte que està en tot i que no es veu per fer-se amb el tot i la part tal com són: veritat indissolubles. Com podem ser part si no reconeixem el tot?

Tanmateix som fills de la raó, de la Il·lustració, d’un món capaç d’endegar i triomfar en el progrés material (revolució industrial) amb una dominància sobre tot el planeta i sobre el que en ell hem trobat sense haver-ho creat.

Ens hem atorgat el dret sobre totes les coses i ens hem separat en forma no natural entre els que poden i volen fer-s’ho tot seu i aquells que es deuen al servei dels altres per subsistir recollint-ne engrunes -les suficients per no violentar cap ordre del qual s’ha creat-

No va així. El que hem creat ara ens devora sense ni que en tinguem consciència. Ens cremem en la nostra pròpia benzina. I tot obeeix als nostres patrons mentals, la nostra raó i la dels veïns, la de la cultura que predomina allà on trepitgem.

Tercer. La tasca que ens ve és Identificar el nostre patró mental adquirit i destriar el que pugui ser obsolet pel món d’ara, i activar els patrons vitals que incloguin i reconeguin altres llenguatges més enllà del mental, com els llenguatges del cos i de les emocions.

Toca canviar acuradament, tocant les tecles apropiades per tal de salvar-nos de l’ofec i poder construir nous patrons, PATRONS VITALS, en tant es basen en les relacions d’uns amb els altres de la mateixa espècies i de les altres, del respecte escrupolós a allò que és viu, partint de què tot el que es viu detalla intel·ligència, la intel·ligència vital.

Quart. Però i com ho aconseguim? Posant en rigor la pràctica d’evitar tot allò que ens esdevingui tòxic i abraçant tot allò que ens és nutrient. Fa falta acceptar:

NO TENIR POR. No tenir por pel que no sabem. L’antídot és conèixer, és a dir, tenir el coneixement del fet i la seva circumstància, per tal de no quedar-se en el no moure’s doncs ja estem bé, sinó canviar per estar millor. No es tracta de sortir de l’àrea de confort sinó de l’ambició de tenir un confort millor, més substantiu en relació no a tenir, sinó en ser.

TRANSGREDIR. Un ordre establert i perdurable ja sigui en la vida quotidiana, en les ciències o qualsevol altre camp no pot superar-se sense que suposi transgredir, subvertir, en definitiva, canvi de paradigma. El canvi de paradigma no és més ni menys que una revolució de la consciència. La reflexió de paradigma presentada per Kuhn. Segons Kuhn, «Un paradigma es lo que los miembros de una comunidad científica, y solo ellos, comparten» Hem de fer front als dogmes, treure’ls del marc on van ser definits i corroborar la seva validesa en el món actual.

Quan un nombre suficient d’anomalies significatives s’han acumulat en contra d’un paradigma vigent, la disciplina científica cau en un estat de crisis. Durant la crisi s’intenten noves idees, tal vegada les mateixes que abans es varen descartar. Finalment, es forma un nou paradigma, que guanya els seus propis seguidors, i esdevé una batalla intel·lectual entre els seguidors del nou paradigma i els que resisteixen en el vell paradigma.

Una vegada més, als principis de la física del segle XX, la transició entre la visió electromagnètica del món de Maxwell i la visió relativista del món d’Einstein no fou ni instantània ni tranquil·la, en comptes d’això va haver-hi una sèrie prolongada d’atacs, tant amb dades empíriques com amb arguments retòrics o filosòfics, per ambdues parts, essent la teoria científica quàntica la guanyadora a llarg termini.

En determinats moments de la història s’acumulen canvis de paradigma simultanis a molts nivells: econòmic, social, polítics i d’envergadura diversa: sistèmic, seqüencial, holístic, dilatat en el temps, convuls… I acostuma a passar sovint que comença aflorant per un problema concret que afecta amplis conjunts de valors o interessos.

Qui no transgredeix no transforma el vell en el fet nou.

Tota transgressió és rebutjada pels que no l’entenen o no volen entendre-la

La nostra època convulsa és l’expressió de la necessitat d’un canvi de paradigma social inajornable.


Aquest article és la segona part d’una sèrie de dos (vegeu la primera part).

 

 

 

 

Una resposta a «Què fer? (2/2)»

  1. Suposo que soc molt marxista, però el que dius i proposes té molta grapa.
    Som a les baceroles d’un canvi d’Era,
    i com que les eres són molt llargues (cada cop una mica menys, però), la seva superestructura s’està gestant. Mentrestant els elements socials, els pensem amb conceptes de la Era que deixem al darrera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *