Què fer? (1/2)

 

Sovint les reflexions sobre els moments que ens toca viure, i la urgència de l’acció com a necessitat vital ens pressiona a trobar el “què fer?” i ens porta a considerar mesures pragmàtiques, pràctiques, concretes. Tendim a fugir de la “filosofia, a fer volar coloms, volem anar a el pràctic, deixem la teoria per altres… Els poetes i els filòsofs estan al núvol.  

Dir, primer de tot, que tinc la convicció radical que aquestes posicions de banalitzar la teoria responen a una migrada pobresa d’esperit. Qualsevol necessitat que ens estrenyi pot trobar la sortida a ¿què fer?, si es dóna una correlació absoluta entre teoria i pràctica que esdevenen inseparables. En la seva essència no hi pot haver una sense l’altre.

En altres èpoques era acceptada, i fins i tot lògica, la separació entre estratègia i tàctica. Prendre decisions en un moment donat i elegir davant situacions límit no admet ja una espera per consultar els estrategues perquè donin permís per fer una acció immediata i decidir si actuar o no. La tàctica es converteix en una aplicació de l’estratègia i cal fer possible la immediatesa entre una i altre.

Tant inútil és fer coses pràctiques sense que sàpigues a quina teoria responen, com fer teoria sense saber portar-la a la pràctica. És un binomi inseparable. Molt abans de l’acceleració tecnològica disponible ara, les decisions tenien temps separats entre pensar-les i el temps d’executar-les. Però no és així ara. Avui sentir i fer va al mateix temps i un cop executat ens toca la reflexió sobre el grau d’efectivitat aconseguit.

Per obtenir aquesta simultaneïtat d’acció cal estar preparat, cal una capacitat d’improvisació planificada, que és una manera de dir que pots improvisar quan estàs ben entrenat a fer-ho. Talment fa el pallasso, o l’actor de teatre que ha de sortir al pas de qualsevol oblit de guió. La vida, qualsevol, exigeix una màxima preparació en la presa de decisions si no vols anar a remolc de les decisions d’altres. També podem entendre que per tal de prendre ràpidament decisions convé el que en diem “sensibilitat situacional”, o dit altrament, la capacitat de situar-te, al moment, en la relació entre text (què fas) amb el context (que és tot el que rodeja al text i els fa sincrònics) i sempre sota la voluntat d’un pretext, de donar un sentit al per a què ho fas.

Dit això, que és teòric, com podem aplicar-ho a les decisions, perquè sigui efectiu en aquest canvi d’època que ens ha tocat viure?

Primer: Acceptant sens dubte que estem en un canvi d’època d’una gran complexitat per la qual no estem preparats i sovint no entenem. En veritat no estem en una època de canvis sinó en un canvi d’època. La Il·lustració i les seves conseqüències -la revolució francesa- aportaren la racionalitat per a la comprensió de la realitat i donaren pas a una gran creativitat de totes les ciències.

Comença el camí de la descoberta del mateix caràcter de la natura viva, present al planeta 3.800 milions d’anys, mentre els homínids sapiens tan sols fa 200.000 anys. La fe i els miracles comencen a ser realitats de la natura vital, de la química, de la física i de la matèria -també viva-.

Una reflexió feta des del prisma de l’actual esperança de vida ≤ 80 anys, segurament no és la millor manera de copsar el sentit evolutiu de la vida -pas dels temps- i en conseqüència poder detectar el canvi d’època, sinó que es veu el temps que vivim tan sols com una època de canvis.

La transformació evolutiva que tot el fet natural presenta i sabem observar, no és fruit d’invents que fem, sinó de descobertes que practiquem tot comprenen el que ja hi ha fruit d’una continuada evolució en el temps des de la configuració del planeta (13.000 milions d’anys).


Aquest article és la primera part d’una sèrie de dos.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *