PRENDRE CONSCIÈNCIA

Què volem dir? I per a què tenir-ho en compte?

Podríem afirmar que no sabem ben bé què és la consciència però fem servir la paraula sovint: “siguem conscients”, “no hi ha consciència”, “som inconscients”…

Un concepte que expressa quelcom intangible, allò que no es pot tocar però que es troba a faltar si no hi és. La seva presència ens diu quelcom de què passa en terme de relacions entre fets que es produeixen.  

El  desconcert general que es dóna en els temps actuals és expressió, ben segur, d’un canvi d’època i no només d’una època de canvis. L’acceleració dels coneixements científics i de les seves aplicacions tecnològiques desborda a una majoria social que no pot seguir ni entendre tot el que això suposa. Ens sentim perduts i sense consciència de cap on anem, veient com la tecnologia és capaç de saber qui som, què fem, què volem i es comunica amb nosaltres donant-nos indicacions, en forma de suggeriments, procedents dels grans monopolis de la informació i la comunicació sobre allò que ens recomanen i ens pot interessar. Al disposar d’aquestes poderoses tecnologies externes a nosaltres que avaluen les nostres dades personals, anem interioritzant que les decisions sobre el què volem surten beneficiades si fem cas dels suggeriments que ens fan.

Aquesta dinàmica genera una dependència creixent cap a la tecnologia en totes les dimensions de la nostra vida: estils de vida, estils de treball, estils d’organitzar-se… i en definitiva,  una incapacitat progressiva de ser conscients de què som i de què volem.

En paraules de Nilton Bonder: “Si dubtem és perquè no sabem què volem i  el molt que ho volem”

Ens limitem a resoldre la nostra supervivència (també regulada des de fora) i convertir-la en un fi en si mateix que ens porta a oblidar la reflexió i donar-nos resposta sobre què hem vingut a fer en aquest moment de la història que ens ha tocat viure i i, per tant, el sentit de la pròpia existència. Preval viure, sobre el per a què del viure. Deia una científica responsable del programari que va desenvolupar la NASA per anar a la Lluna: “He estat molt feliç en tant m’he dedicat a guanyar diners per fer coses i no a fer coses per guanyar diners”.

Diversos experts ens en parlen d’una altre manera: “adaptar els comportaments de les persones a estils conscients i lúcids, adults i madurs i alhora, mantenir la frescor i l’espontaneïtat de l’ésser humà perquè els individus assumeixin la seva plena condició social humana, esdevé un salt espectacular”. Però aquesta espectacularitat no és deguda només a la dificultat, sinó també per la potència dels avenços que desborden en molt la capacitat de comprensió i, sobretot, la saviesa per saber-lo utilitzar degudament.  

Segons explica Bruce Lipton, biòleg epigenetista, en una publicació al seu blog de juny del 2012: “ens cal pensar més enllà dels gens”.  És un exemple punyent, constatar que maldem per un retorn de la democràcia i els seus drets fonamentals sense tenir consciència que aquesta democràcia ens ha portat on som, sense haver articulat una reflexió o proposta de què li manca a la democràcia representativa per tal que no la superi l’autoritarisme de les elits, obtingut “democràticament”.

Creiem que l’arrel  evolutiva d’aquesta qüestió està en no assumir el canvi d’època que ja ha arribat i trobar-nos orfes de consciència del que representa. El sistema social, com expressa molt bé Thomas Friedman en el llibre ¨ Gracias por llegar tarde, està veient com es produeix un decalatge creixent entre les noves eines per al desenvolupament i la capacitat d’adaptació del sistema social (començant per l’educació) a la velocitat que caldria.

Seguim presoners de les nostres limitacions per activar una consciència col·lectiva que faci front, i superi, la vergonyant involució dels drets fonamentals de les persones. Aquest punt és clau per impedir que els depredadors acabin liquidant noves propostes que ens deslliuren de la bèstia negre de l’odi i la força com a medi per controlar la societat. No hi ha cap diàleg possible entre les parts sinó es reconeix a l’altra com a subjecte. I si l’altre no esdevé subjecte, no podrà exercir com a tal.

Venim d’una època marcada per la Il·lustració i el predomini de la raó com a superació de la fe que ha fet possible un gran progrés material (materialisme). Més abundància però menys distribució equitativa. Més coneixement i menys consciència.

Aquesta Revolució de la Ment produïda en els segles XVII-XVIII, entesa com els orígens intel·lectuals de la democràcia moderna (veure Jonathan Israel en La Revolución de la Mente. Editorial LAETOLI 2015), s’ha fet esquifida davant la complexitat del que tenim davant.

Un desenvolupament que es va iniciar seguint les lleis de la física convencional, la de la mecànica, els engranatges  i les forces motrius que es van anar posant en acció. Era complicat el que tocava fer. Calia trobar aquest desllorigador incorporant coneixements de disciplines molt diverses capaces de fragmentar, amb força excel·lència, una problemàtica general en problemàtiques d’ordre menor: “la màquina, la mecànica, el capital necessari, el treball productor de excedents, la força de treball físic, la millora de les condicions humanes i tècniques que ho fessin viable, el treball en cadena, la tecnificació, l’automatització…”.

El canvi de paradigma està transformant actualment aquesta realitat que aportava essencialment estabilitat, planificació, seguretat, riquesa i benestar, amb tots els drets i deures. Més drets que deures.

Ara, en canvi, ens trobem immersos en la flexibilitat, la necessitat d’adaptar-nos ràpidament, de fer-nos grans sumant i enxarxant el que és petit, de fer que el factor humà esdevingui un  expert que acompanya al Big Data, a la intervenció dels algoritmes, la intel·ligència artificial, la computació, i finalment, la física quàntica on conviuen simultàniament dues realitats simultànies com el corpúscul i l’ona. El gato de Schrödinger en el árbol de Mandelbrot”, Ernst Peter Fischer, Critica, 2008. Ja no estem en el que es toca sino en el que es manifesta. Ja no és la cosa sinó les relacions entre les coses. Tot està relacionat i tot està connectat. Ja no es tracta de trobar el fil per desenredar el cabdell i desfer els nusos.  Es tracta d’estar connectat a la xarxa on tot el coneixement està a l’abast i adquirir l’expertesa de saber manegar la complexitat.

Edgar Morin ho diu ben clar: “més val el cap clar que el cap ple”. No serem capaços de distingir i llegir les borroses imatges d’allò que passa, fins que no canviem d’ulleres.

Estem preparats? En som conscients?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *