Podrem salvar la decadència? (VI) Un canvi d’època

Què volem dir quan afirmem que estem en un canvi d’època que passa per la decadència?

Les elits econòmiques i polítiques ja no creuen en els pobles i les seves persones. Els Estats moderns han anat teixint xarxes d’interessos econòmics, per aconseguir una riquesa material molt notable encara que això suposés abandonar els valors de la cohesió social. Les relacions capital-treball, que temps eren un mecanisme per apaivagar la misèria, es van corrompre per la voracitat del “tot s’hi val” i “l’ambició de tenir” i van tacar de forma sistemàtica tota l’escala social. Van promoure una nova moral, la de “guanyar, guanyar i guanyar”, imposant-la a través de l’obligació que implica la realitat i l’exigència de minorar deutes i dèficits impossibles de resoldre. Una ficció i un engany no denunciat per preservar el mite de la riquesa material. La ciència i la tecnologia desbordant, s’entronitzen en el mercat mundial. Deixem enrere l’època del carboni i el petroli, comença la de la sílice.

Com sempre en les grans transformacions evolutives, el vell roman juntament amb el nou, que neix i crea una gran confusió social pel canvi total de les regles de joc. Tot agafa el signe del desordre i fins i tot del caos. El nou ordre i desordre són com un part d’alt risc. I ara, hi som de ple. I a tots ens espanta el caos perquè no som capaços d’entendre’l pel seu significat primigeni: un punt de partida d’un nou ordre i desordre.

 

És doncs la fi de l’humanisme?

Sí, segons l’hem entès i l’hem practicat. Ja no val la persona per ella mateixa, deïficada. No existeix un jo intrínsec. Hi ha una nova definició del que som: una agrupació específica de gens organitzats i compartits en cadenes de cromosomes que en primera instància només viuen sota el principi de la supervivència individual en la màquina humana on estan fent vida (teoria de Richard Dawkins).

El nou que ens ve depassa molt el marc de la intel·ligència que es prefigura que té en el seu si l’espècie Sapiens. Ens referim a la servitud a la intel·ligència no conscient, la intel·ligència artificial (IA), on la computació ens dóna les probabilitats de saber el que pot passar i l’estadística mitjançant l’ús del Big Data, formant així part essencial de les decisions. Els algoritmes regnen i sense ells res som.

Ens podem preguntar: si moltes decisions les pot fer ja la IA, la intel·ligència conscient no perdrà la capacitat de decidir? No entrarem en el dubte permanent de saber què volem i el molt que ho volem? Tota funció que no s’utilitza s’atrofia. Si no decidim i altres decideixen per nosaltres, què li passarà al nostre cervell? Si ho deixem tot a la decisió externa i deixem de practicar la interacció humana no estarem fabricant generacions d’idiotes, com deia Albert Einstein?

 

Aquest text forma part d’una sèrie que explora la decadència del moment actual. Aquest article és la sisena part, aquí pots llegir la cinquena part i aquí la continuació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *