Podrem salvar la decadència? (I) Una evidència

Fa ja molts temps que sento, només llegint titulars de premsa, que en el nostre país (encara que no exclusivament) es viuen uns moments d’aturada creativa. Els projectes, siguin quins siguin, tenen un marcat caràcter de producció en pos de la rendibilitat, és a dir, que generin diners i que augmentin els recursos capitals, per així produir encara més productes de consumir. Hem deixat de ser persones, se’ns vol en tant que ciutadans sense altra identitat que consumers de productes calcats, estandarditzats. No hi ha singularitat, ni diversitat. Només uniformitat.

Un bon filòsof –Josep Ramoneda– després d’observar el Mobile World Congress deia: “després d’anys atrapats en el present continu, se’ns convida un altre cop al futur […]. Ja fa tems que els diners tenen la capacitat normativa -guia principal en la modulació dels comportaments- i que la ciència i la tecnologia tenen l’autoritat legitimadora […]. En política el futur s’anuncia regressiu. Ho veiem al nostre entorn, on l’autoritarisme postdemocràtic pren cos arreu: els estats reaccionen de manera intimidadora en defensa de l’statu quo […]”.

Amb cert sarcasme, podríem, per tant, afirmar que és totalment certa la frase “los catalanes hacen cosas”. Però aquestes coses no sempre són les correctes i, de ser correctes, prou sabem que no sempre es fan bé.

Són els termes que sempre hem emprat d’eficàcia i eficiència (saber fer i fer-ho amb els recursos apropiats i no més). Però no podem deixar de banda les dues altres “E“: l’efectivitat i l’equitat, paraules d’ordre més qualitatiu que no pas quantitatiu, com ho són les primeres dues “E”.

Drucker explica que allò que sabem fer i sabem fer-ho amb la màxima rendibilitat econòmica és l’eficiència, però que a aquesta cal afegir-hi sempre, l’efectivitat, és a dir, que siguin correctes i necessàries en tant que resolguin necessitats vitals. Amb aquesta lògica, resulta un alt grau d’equitat perquè poden ser explicades amb transparència les prioritats de la vitalitat.

Un professional del coneixement ha de ser capaç d’aportar efectivitat: saber fer, fer-ho bé, i, en especial, saber què és el que fas. El directiu ha de saber triar entre les opcions que els professionals plantegin i que estiguin en correlació amb la lògica de les accions. I correspondria al polític deixar l’ambigüitat i definir-se a favor del que és prioritari, però roman atrapat pel paradigma dels directius que dilueixen el bé comú o general en el seu propi interès. Ja fa temps que la política és conseqüència de les decisions econòmiques i no premissa pel progrés de l’equitat.

No abastar aquestes dimensions fa perdre la dimensió pròpia de l’existència, que no és explotar recursos a benefici individual i generar residus per tots, sinó imitar la naturalesa, que durant els darrers 3.800 milions d’anys de vida al planeta la seva activitat no ha generat residus que no fossin útils, ja que tots s’aprofiten per mantenir l’ecosistema en evolució. Per contra, el nostre estil de vida és el d’utilitzar i llençar, una dinàmica totalment oposada i nociva. Però encara podem viure de forma més natural: només cal llegir sobre l’economia circular, o d’altres termes similars, per cercar una manera alternativa de dissenyar els models econòmics, com bé explica Piketty a El capital al segle XXI.

 

Aquest text forma part d’una sèrie que explora la decadència del moment actual. Aquí pots llegir la continuació.

Una resposta a «Podrem salvar la decadència? (I) Una evidència»

  1. Comparteixo l’opinió d’un lector d’aquest blog que m’ha arribat al meu correu professional:

    Les teves paraules són les de molts. La lucidesa per situar l’esperança no és visible per a un escenari proper. Dit molt ràpidament, estem assistint arreu -no només a casa nostra- a l’adaptació necessària enfront de noves necessitats que ni tan sols sabem formular. La ciència i la tecnologia han obert al meló. La intel·ligència artificial i els algoritmes com a metodologia fan obsoletes moltes de les activitats que feiem els humans. El daltabaix s’ha generat sense atur. I davant de la nova realitat tot allò que permetia gestionar el dia a dia també es fa obsolet. Podríem dir, en termes generals, que els patrons mentals de comprensió de la realitat no van més enllà d’allò tangible i d’allò material. I el canvi d’època resulta que ens porta a saber com situar-nos en els intangibles, en el que no es veu. Per això la primera feina és transformar-nos nosaltres mateixos i cadascú de nosaltres, prenen consciència que els patrons mentals són una cotilla per la comprensió actual i que hem d’adquirir patrons vitals de comportament.

    Davant d’això es pot entendre la petitesa dels partits polítics per donar sortida al camí de salvar la decadència en què estem instal·lats. Cal afegir-hi la repressió dels que volem dominar el món des d’unes majories que imposen la seva veritat no respectant cap minoria ni cap altre pensament que de seguida qualifiquen d’enemic a abatre. És dur però no podem defensar la democràcia per què ja no es pot mirar endarrere. Ja no tornarà com l’hem entès fins ara. Calen altres formes d’organitzar-se que no siguin de dalt a baix sinó que la construcció d’allò nou haurà de començar des de baix cap a dalt en forma nova que hem de trobar. La crisi econòmica ha portat la crisi social i política i l’economia concentrada en poques mans dirigeix el món. La pregunta seria no tant com salvar la democràcia sinó com ens salvem de la decadència. (resposta a un altre comentari rebut fora d’aquest bloc)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *