Podrem salvar la decadència? (III) La insostenibilitat del que fem

El paradigma existent és entre la uniformització i l’estandardització, front l’articulació de la diversitat. Però pocs, o gairebé ningú, entreveuen un futur d’intel·ligència col·lectiva que superi el dilema entre la ciència-tecnologia i/o la consciència humana. Entrem a una etapa de complexitat que no sabem manejar. És la complexitat que s’expressa en forma d’inestabilitat continua, difícil d’acceptar i que no sembla pugui ser transitòria. Ha vingut per quedar-se. No tant per recuperar l’ordre perdut -i per tant afavorir els interessos d’unes minories nostàlgiques- sinó per crear-ne un de nou. En el com fer-ho també es manifesta una polaritat creixent i més radical: violència agressiva o pacifisme del somriure. Una expressió latent de diàleg de contraris sense intermediació dialogada possible.

Tanmateix, els relats de les dues parts volen identificar-se amb les tendències de futur que s’estan construint. Creuen els uns i els altres que és el seu relat el que hi dóna LA RESPOSTA (en majúscules). Són les seves aplicacions (la digitalització, la robòtica, i la mutació biològica que s’albiren) les que qüestionen els arguments i comprensió del que és vell i del que és nou. Una situació que crea la paradoxa que el vell passi per nou coaptant les paraules i que el nou visqui un somni amb els instruments conceptuals de sempre, habituats a denunciar com a defensa pròpia. Manca una visió sistèmica que resulta imprescindible.

I en aquesta polaritat cada vegada més extrema, del blanc o el negre, es perd tota capacitat de llegir els grisos que enriqueixen la societat. Això, és clar, no significa adoptar l’equidistància -que nega o no es mulla- sinó la integració de les polaritats en una dualitat creativa. No hi ha avanç en la ciència i la tecnologia sense la intel·ligència artificial o no conscient, alhora que la intel·ligència vital mereix ser descoberta en cada element viu. Així es donarà forma a una nova era que permeti evolucionar més enllà de la racionalitat i parli amb un nou llenguatge capaç de comprendre la relacionalitat.

Ja no dóna de si l’anàlisi de les coses com a ens individuals, sinó que cal afegir l’expertesa de comprendre que no són sense les relacions que es donen entre elles. Ja no és el coneixement del tangible, sinó la consciència de l’intangible, ja no és creure si no veus, sinó percebre que si no creus, no veuràs.

El relat de les dretes aposta per una radicalitat dels seus valors, que consideren inviolables donades les condicions actuals de l’economia de les classes dominants, que els sembla que podrien perillar. Romanen convençuts que el canvi no és l’aigua (els continguts) que passen per la llera del riu, sinó que és precisament el riu, la llera en si mateixa (l’estructura).

Sense complexes, i amb una aferrissada voluntat, es vol retornar les coses al seu lloc i acabar amb unes concessions que no es poden mantenir, en educació, salut i acció social, i en llengua, cultura i comunicació a fi d’evitar el que en diuen un “adoctrinament pervers” que vol dir que no és aquell que voldrien.

 

Aquest text forma part d’una sèrie que explora la decadència del moment actual. Aquest article és la tercera part, aquí pots llegir la segona part i aquí la continuació.

2 respostes a «Podrem salvar la decadència? (III) La insostenibilitat del que fem»

  1. Quin és el veritable relat? Cada dia es fa més evident que la dreta dominant no és capaç – o no vol perque no l’interessa- reconèixer que un canvi de sistema es fa absolutament necessari per enfrontar amb realisme i eficàcia els reptes que representa una nova època – un nou temps- que ja és aquí. Però també ¿on és l’esquerra ara mateix tan dividida?

    1. Crec Mercè, que només es pot entendre quelcom si partim del fet que estem en un canvi d’època i no sols en una època de canvis. Valgui el joc de paraules per fer notar que moltes de les coses que abans funcionaven ara ja no ens serveixen. Hem entrat en un temps on ens cal manegar la complexitat i no en sabem. Com a exemple màxim, caldrà acceptar que l’estructura de partits polítics fa fallida i en canvi veiem créixer altres formes i moviments no jerarquitzats que actuen per dignitat davant de temes puntuals i sempre sense violència.

      La gran esperança la veig en la progressiva creació de consciència col·lectiva davant de cada cosa que passa. Potser els que ja tenim certa edat ens cal promoure comportaments exemplificadors allà on trepitgem.

      Gràcies per les teves paraules.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *