Perquè no es vol parlar de política

En moltes trobades d’amics, coneguts, familiars, companys de treball o en qualsevol altre lloc semblant, sovint s’acorda no parlar de política.  Podríem preguntar-nos perquè decidim fer-ho.

Ben segur, la pregunta té moltes respostes, que provenen dels punts de vista diversos segons l’estructura mental o la ideologia arrelada en cada un dels participants.

També l’opinió que hom dona sobre el que es pensa pot ser sincera o oculta, banalitzant el seu significat per mantenir un estatus d’opinió que no comprometi.

Una altra actitud és criticar que no es faci debat polític i més aviat s’estimula que es faci, entenent que tot debat augmenta la claredat informativa. Els diaris en van plens, les televisions més encara, i pel que fa a les tertúlies, dia rere dia s’hi exposen mentides per veritats i a l’inrevés. La provocació no busca aclarir o facilitar que hom estigui informat, en forma professional, a fi que tothom prengui consciència i elabori la seva pròpia decisió.  De fet, cap d’aquests debats exposen amb neutralitat la veritat observada i de forma coherent amb les actituds de cada intervinent.

I si es fa, s’utilitza el llenguatge de la raó en lloc de la comprensió. Amb la raó algú ha de guanyar competint. I això és el que amb molta agudesa ens diu l’arqueòleg Eudald Carbonell: “les espècies incompetents, competeixen”.

Mantenint aquestes estructures mentals com les que funcionen en el sistema, fa que acceptem un comportament inspirat en anar en contra de en comptes d’un comportament basat en anar amb. La competició en els temps d’ara requereix comparar-se amb un mateix per assolir els reptes que et permetin establir la cooperació com a estratègia de valor molt superior a l’actual.

Per això, té molt sentit que no entrem en la discussió política en els entorns propis familiars o d’amistat o de treball, a efectes de tenir cura del respecte a la persona propera o inclusiu íntima. Però quan no predomina el respecte sinó l’obstinació dogmàtica o la voluntat de trencar les relacions positives per imposar un poder de control sobre els altres -podem dir-ho clarament- el poder polític o el poder financer o el poder econòmic o el poder acadèmic, o qualsevol poder que en comptes de servir a les persones se serveix d’elles, entrem en fallida en les relacions personals fracturant les confiances de tota mena.

Només resta sà i constructiu el poder social quan es manifesta en forma lliure, acceptant la diversitat, en forma de resistència activa i pacífica.  Llavors queden deslegitimades les formes convencionals i només la maduresa dels comportaments cívics pot tombar les estaques més altes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *