Per un sistema d’intermediació intel·ligent ?

No s’acostuma a parlar de la intermediació entre parts diverses que poden fer possible desenvolupar alguns o molts dels aspectes que afavoreixen activitats diverses. Ens cal però, una seriosa reflexió sobre les conseqüències inherents del que representa tota intermediació i prendre consciència del paper que juga el règim de cada sistema en el desenvolupament dual d’aquesta intermediació, ja sigui de caràcter  tòxic o nutrient.

Per a alimentar aquesta reflexió recorrem a les paraules de Mariana Mazzucato, catedràtica d’Innovació Pública en el University College de London, (LV dimarts 28 Maig 2019).   “Qui genera valor i qui se n’apropia en la nostra economia? És la gran pregunta que ens fem…En el segle XVIII anomenaven als terratinents la classe estèril, perquè no produïen res i s’apropiaven de tot” i  “més endavant, afegeix que, ens cal  reflexió sobre com generar i repartir més i millor  el valor en una economia evitant que el risc econòmic se socialitzi i en canvi el benefici es privatitzi per a uns pocs”.

Què volem dir?  Principalment cinc reflexions: 

1. L’ intermediació, entesa com la facilitació a fer perquè una activitat es benefici dels serveis d’una altra activitat afí, és apropiada i  aporta valor al permetre una acceleració productiva que genera mercat i riquesa. Aquesta pràctica respon clarament al principi vital de la hibridació. Un híbrid és el resultat de la fusió de dos elements a partir del qual es genera un element nou, si bé amb les característiques dels preexistents a nivell genètic. En aquest principi vital es fonamenta el concepte de simbiogènesi encunyat per Lynn Margulis a la dècada dels 80. La teoria de l’organogènesi suggereix com la cèl·lula eucariota és una unió simbiòtica de cèl·lules procariotes primitives.  Margulis es va oposar a les perspectives que apuntaven a la competència com a força impulsora de l’evolució, destacant en canvi la importància de les relacions simbiòtiques o cooperatives entre espècies. En cas de no ser així, el desenvolupament de la vida, de qualsevol espècie, estaria abocada més aviat o més tard, a la seva pròpia extinció.

2. Es pot observar, tanmateix, un creixement espectacular en els actes d’intermediació que es produeixen en molts àmbits d’activitat. Caldria una anàlisi acurada, a escala quantitativa, que avali aquesta afirmació però a nivell qualitatiu resulta prou evident pel que representa des d’una perspectiva pràctica. En una gran majoria de casos, el servei de la intermediació no es basa a afegir valor productiu sinó en extreure valor monetari en forma de comissions que tenen un efecte distributiu del qual se’n beneficien agents no productius. Veiem un exemple molt clar en el mercat de l’alimentació on la intermediació -en aquest cas, la logística de la distribució- encareix el producte final a costa del productor. Per raons de sentit comú, el comerç de proximitat li dóna la volta donant lloc a sistemes de producció i distribució beneficiosos per  al consumidor en termes de qualitat de producte i de preu.

3. No podem oblidar, a més, que tot el sistema i el règim que sustenta la intermediació, té el seu sentit en l’ordenament (mitjançant els sistemes reguladors) del fluxos de producció, distribució i  repartiment de riquesa generada. Cal adquirir plena consciència que res és per sempre i que el dogma en qüestió de costums sempre, sempre, ha de ser revisat en funció dels canvis generats pel planeta, entès com a ens viu amb capacitat d’autoregulació (Teoria Gaia). El que ens toca als éssers vius és adaptar-nos als canvis que es produeixen en el conjunt del sistema planetari. Impedir, retardar o despreciar el valor de l’adaptació, funció necessària en l’obligada regulació de l’interès individual junt amb l’interès comú, és un greu dèficit democràtic. De fet, és una lliçó que ja va preveure el mateix Adam Smith en posar un avís preventiu sobre la necessitat de la competència com a substrat bàsic per impedir la formació d’oligopolis i monopolis. Una advertència que ha esdevingut evidència en el moment en què s’ha evolucionat cap a un omnipotent Capitalisme d’Estat, des de la concepció marxista de la lluita de classes, fent innecessària la regulació i deixant, de fet, a tots els agents fora del marc de la competència noble i progressista.

4. Així doncs, tota intermediació té com a exigència incorporar un valor de servei real, en qualsevol de les seves formes, a fi que no sols tingui com a conseqüència l’enriquiment individual sinó un benefici per al bé comú. (win to win for all). Podríem elevar aquest debat, sens dubte, al pla dels costums socials reconeguts i la dubtosa ètica de determinats comportaments en la cerca del benefici individual.  

El liberalisme, com a posicionament social, també té línies vermelles.

La llibertat per fer el que es vulgui per assolir l’eficiència econòmica i el benefici propi topa amb un límit clar quan es vulnera l’exercici de la sana competència fent opaca l’activitat d’intermediació. Ja no diguem quan aquest liberalisme es renova en forma de neoliberalisme salvatge que cerca sense pudor obtenir el poder absolut i vulnerar tots els drets individuals fonamentals, sigui des de l’esfera privada o la pública.

5. I quines són les circumstàncies que afavoreixen aquestes actuacions desproveïdes de valor afegit? Al reflexionar-hi, ens adonarem que les democràcies convencionals no poden seguir vinculades a activitats d’intermediació que traspassen els límits del bé comú amb fins no legítims, valent-se d’accions ocultes a la llei vigent.

La Llei, en democràcia, sempre ha d’estar al servei de la sobirania popular i el poder que la sustenta, no pot escudar-se en el text vigent, sinó avançar-se, en la mesura del que sigui possible, als fets socials. Coaptar el sentit de la Llei en detriment de les activitats que aporten valor social és inacceptable. El poder té l’obligació moral d’escoltar aquesta realitat i treballar-la de forma proactiva i participativa sense bloquejar-la per la insuficiència legal del moment.

Aquestes reflexions ens aboquen, com a conclusió, a acceptar el fet que la democràcia, ara per ara, és el menys dolent dels règims per a l’organització de la vida comunitària però que en cap cas pot ser un espai rígid  i inamovible, sinó que necessàriament s’ha d’adaptar de forma dinàmica a les exigències socials a mesura  que van emergint.

Potser toca ara recordar amb insistència les paraules del sociòleg Ralf Dahrendorf: “la democràcia té un petit defecte i és que, perquè funcioni, es necessiten demòcrates i aquests es fan, com a mínim, a partir de tres generacions.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *