No em controlis!!!

En molts àmbits de la vida quotidiana, ja sigui en la convivència familiar, amb els companys de treball i fins i tot en les trobades entre amics, podem escoltar afirmacions contundents i amb to irritat que et diuen: “no em controlis”!!!

El fet dóna peu a fer-se algunes preguntes. Com és que aquesta expressió es produeix tan sovint?  Què mou a qui la pronuncia a voler fugir del control? Simplement, creure que no cal que hom sigui controlat!  I per altra banda, aquesta expressió no pot ser interpretada per qui n’és el receptor com una manca de confiança?

En darrera instància, cal plantejar-se: és necessari el control extern o el control més eficient és aquells que resulta de la plena assumpció de la pròpia responsabilitat individual, demostrada de forma continuada?  No seria millor que el control esdevingués el resultat de les confiances compartides entre les parts?

Molta tinta cal vessar per donar resposta a qüestions vitals, tan pròpies de les interaccions humanes, que resulten consubstancials a les relacions de cada unitat amb un tot que avui ja es reconeix com totalment interconnectat amb la resta.

Podem admetre, doncs, que el control per altra banda necessari, pot tenir dos vessants que actuen amb diversos graus d’intensitat.  Així com existeix el control extern també existeix l’intern, propi del grau de responsabilitat que cadascú té i de la seva voluntat en retre comptes. I és difícil sovint que aquesta valoració sigui similar per part del qui vol controlar i del qui és controlat.

Aquest tema es fa palès de forma constant en els equips de treball de les organitzacions, en tant la jerarquia ho provoca. Un fet que s’agreuja pel desajustament que es produeix entre les diverses funcions que cal realitzar que requereixen la seva pròpia autonomia.

Per això, el repte no és tant determinar càrrecs sinó acoblar funcions. I és per això que caldria parlar de construir organismes i deixar de parlar d’organitzacions.

El perquè d’aquest viratge conceptual deriva del canvi de la naturalesa del treball. En altres èpoques el treball era fonamentalment de caràcter manual i rutinari, mentre que ara a causa de la seva mecanització, automatització i digitalització, l’activitat productiva es basa en l’activació del propi talent. Un repte que obliga a assumir i superar limitacions individuals i acoblar aquest talent amb el talent global dels altres. Cal crear consciència col·lectiva per tal que aquesta interdependència no es visqui en negatiu.

La vida vegetal ens mostra com les plantes, els boscos i qualsevol entorn natural es regeix per la simple màxima que l’aïllament provoca la mort. No hi ha vida si no es dóna vida. La sequera, per exemple, s’evita per la interacció de les arrels i la compactació de terreny que permet retenir les escasses reserves hídriques.

En la vida animal també veiem moltes interaccions, col·laboratives o competitives, en el que el factor Individual s’expressa fonamentalment de forma relacional. De vegades, predomina l’esperit de dominància d’una espècie sobre d’altres, però sense arribar a extrems que podrien comportar l’extinció d’espècies dèbils pel que fa a la seva capacitat d’adaptar-se a noves condicions. És així com es contempla des de la teoria darwiniana original, segons la qual la capacitat d’evolucionar no ve determinada per la dominància del més fort sinó per la capacitat d’adaptar-se als canvis de l’entorn del qual acaba depenent nogensmenys, la preservació del mateix ecosistema.

Els homínids Sapiens, els més nouvinguts en la trajectòria per la supervivència acostumem a cridar sovint: “no em controlis”.

Sens dubte, la consciència humana es mostra clarament reactiva davant del control extern. Al cap i a la fi, l’autonomia deriva de la consciència que cadascú ha desenvolupat i comporta l’orgull d’haver assolit la pròpia singularitat.

Si acceptem que la dominància d’una espècie damunt d’altres pot acabar desequilibrant un ecosistema, posant en perill la diversitat necessària per garantir la supervivència, com pot l’espècie humana

exercir tal dominància fins al punt de desgavellar la seva capacitat d’autoregulació, com a part d’un organisme planetari com el que va descriure Lovelock en la seva hipòtesi Gaia?

Sembla clar que l’autonomia de la part (la seva singularització) ha de respectar, en un sentit vital, la imprescindible interdependència del tot. La vida no pot desenvolupar-se sense una capacitat d’autoregulació que, en cas que no es produeixi, requereix imperiosament el control extern. Si el meu fetge no fa bé la seva funció metabòlica quedarà exclòs i l’organisme que l’aculli perdrà la seva vitalitat, no sobreviurà.

La vida no te altra resposta que viure-la. I no es pot viure des de l’ EGO i el JO,  sinó des de la INTERDEPENDÈNCIA volguda i acceptada.

“La vida és molt curta i angoixant per a aquells que obliden el passat, es desentenen del present i temen el futur” (Sèneca)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *