Majorianisme: la legitimitat de les majories per imposar

De què va el que passa?

Hi ha persones que em comenten amb to assertiu: “a veure si és veritat i s’acaba aquest desconcert!”, o “això no va enlloc, estem esgotats de tanta manifestació!”, o “contra l’estat no es pot fer res…”, o “hem de ser efectius, més pràctics”. Sé que “més pràctics” vol dir, en realitat, obviar la teoria que s’amaga rere cada acció i que, en el fons, aquesta expressió obeeix a la realitat que ja estan bé tal com estan. Volen no perdre res, convençuts que ja tenen un bon confort que no volen sotmetre a un probable escenari de risc físic, emocional i mental. El que es vol és, en poques paraules, ser autèntic i tenir cada dia més però sense perdre res. I, princialment, una de les coses que més es vol conservar i no arriscar és el poder. Vol dir, per ells, que és més confortable tenir, que el plaer desconegut de ser.

 

Ens podem preguntar: ingenuïtat o manipulació de les persones?

Si no pensem amb malícia, podríem assegurar que es tracta de la ingenuïtat pròpia de qualsevol persona “normal” (en el sentit que se li dóna ara, entès com pensar en la línia que prediquen alguns dels partits que pretenen ser els representants dels ciutadans). És a dir, una normalitat que s’atabala per tantes i diverses situacions viscudes en els darrers anys, en especial en els darrers sis mesos, que sospira per tornar a la comoditat d’abans, on la vida era estable i sense decisions a prendre enfront d’altres. Una estabilitat que li permetia seguir sent ambivalent i equidistant, per evitar perdre allò que dóna per descomptat, demanant sempre un infructuós diàleg.

O podria ser el segon cas: deixar-se manipular amb engany. Un engany planificat i provat en altres col·lectius “rebels” d’altres pobles i conflictes entre “majories” i “minories”. Fa ja cert temps que els poders democràtics tenen la perversa capacitat d’adjudicar les culpes de tot allò que fas contra la gent a aquells que ho pateixen. És a dir, faig, i el que faig dic que ho fan els altres. Practico la violència, i dic que la violència la provoquen els altres perquè m’hi obliguen. És la retòrica del maltractador, escupida amb insistència, amb cinisme i amb odi irrefrenable, menystenent a qualsevol que no pensi igual. És passar el pecat des de qui el fa a qui el rep, fer que l’altre sigui el botxí, perquè no accepta la normalitat (d’ells, la imposada).

 

Què s’amaga en aquestes conductes cíniques?

Ens podem preguntar per què ho fan d’aquesta forma, per què actuen així. Moltes respostes, totes sota un mateix enfocament aparentment objectiu: el poder, la unitat de la pàtria, les lleis, la constitució sagrada, la igualtat… I així fins anar pujant de to: per refrenar l’odi, la sedició, la violència, la conspiració…

I així anem rodolant pel pendent de l’abisme que cada vegada és més i més vertiginós. Un abisme que aniquila tota creació, sense reconèixer que no sabem manegar la complexitat del món d’avui. No es tenen altres eines que les de sempre per gestionar quelcom que no havia passat mai a la humanitat: una acceleració de la ciència i la tecnologia que ens pot fer-nos, als humans, innecessaris, i ser substituïbles per robots capaços de prendre decisions adequades i desenvolupar una intel·ligència artificial més potent que la humana. I així, a poc a poc, l’espècie va deixant d’aprendre a decidir i s’avé a què altres decideixin per un. En definitiva, eludint el risc de viure.

 

Com fer per evolucionar en un altre sentit?

Potser ens convé (no vol dir que sigui factible) entendre i comprendre que la complexitat i l’acceleració on estem enganxats ens vénen per no saber parar i trobar l’aroma del temps. Hem d’aprendre a demorar-nos, a reflexionar molt en el que fem i trobar el sentit de la vida, que no té altra resposta, si no és viure-la. Viure no és córrer, viure no és consumir el temps, viure és trepitjar la terra on estàs i gaudir de la vida que tenim, compartint-la al màxim. Viure suposa saber quan aturar-se i quan avançar.

Les elits tenen el gran repte de deixar de creure que són els salvadors de la humanitat, quan realment són els usurpadors de l’autonomia de l’ésser humà. Volen prendre decisions ràpidament per resoldre els canvis de paradigmes que ens venen a sobre, i per aconseguir-ho malinterpreten la democràcia i no volen preguntar ni deixar participar un “poble poc culte i mancat de criteri i de dades”, utilitzant un discurs en el què les decisions són solament tècniques. Ens han preparat per ser individus, però no hem practicat ser col·lectius o éssers socials, en el veritable sentit de la paraula, que res té a veure amb la visió “happy flowers”.

Volen decidir de pressa i encertar, fingint “salvant-nos”, però de fet salvant-se a ells. Si volen trobar veritables solucions als reptes de l’ara i avui, s’ha de confiar en la gent, perquè el coneixement ja no està sols en les elits sinó precisament en els professionals preparats per això, professionals l’ètica dels quals no es basa en l’obtenció del poder sinó en el progrés del coneixement per la ciència i la tecnologia (la majoria), i de la consciència (un número més reduït). I necessitem les dues unides, la ciència amb la consciència. Hem fet molt per la primera opció però molt menys fem per la segona, el potencial de la qual encara estem a les beceroles de descobrir-lo.

 

Creiem en les persones?

Creiem molt poc en les persones i el seu potencial, tot i que la més alta tecnologia existent està en el seu cervell. Un fragant i demolidor exemple és l’educació. Veiem la necessitat de reformar-la, però sempre es planteja aquesta volguda evolució des de la tecnologia i no des de la pedagogia. No es planteja impulsar una revolucionària educació per a la vida en la qual s’aprengui a decidir, a pensar, a viure en la inestabilitat, a desenvolupar la sensibilitat situacional. Cal superar a les escoles la lògica racional (però sense perdre-la!) i apostar per la lògica relacional, que permet canviar els patrons mentals que tenim programats per uns patrons vitals que responguin a la nostra naturalesa viva i que ens ajudin a adquirir el reflex per destriar el que és tòxic del que és nutrient en cada individu, donat que tots som diferents.

Només l’enfocament a fer “per les persones i des de les persones” ens donarà pista de com potenciar nous estils de vida, de relacions, d’organitzar-se i del treball productiu per a tothom. No podem deixar de fonamentar el nostre progrés humà, i menys encara sabent els enormes potencials que tenim i la gran plasticitat neuronal de la qual gaudim i que ens pot permetre una connexió molt més potent que l’actual.

L’educació no és instrucció, ni ensenyament, ni adoctrinar. L’educació és crear ecosistemes educatius que facin que cada persona sigui tot allò que pugui ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *