LA TANGIBILITAT

Volem fer una reflexió sobre el concepte de Vortex acceptant d’antuvi que hi ha una dualitat entre el que es veu i el que encara no podem veure.

Acostumem a partir del fet que hi han dues maneres de veure: allò tangible, com allò que podem percebre amb els sentits convencionals i que traduïm sempre com “si no puc tocar, no crec” i allò intangible, impossible de percebre de forma convencional i que respon al que en diem “si no creus no veuràs”.

Cerquem l’etimologia de la paraula vòrtex i ens diu:

Un vòrtex és un flux giratori, a voltes turbulent, de fluid en forma d’espiral. És a dir, és un flux turbulent en rotació espiral amb trajectòries de corrent tancades. Com a vòrtex es pot considerar qualsevol tipus de flux circular o rotatori que posseeix vorticitat.

La vorticitat és un concepte matemàtic usat en dinàmica de fluids que es pot relacionar amb la quantitat de circulació o rotació d’un fluid. La vorticitat es defineix com la circulació per unitat d’àrea en un punt del flux. La velocitat i taxa de rotació del fluid és més alta en el centre, decreixent progressivament cap a l’exterior.

Així, en dinàmica de fluids, el moviment d’un fluid es pot dir que és solenoidal si el fluid es mou al voltant d’un cercle o en hèlix,

El moviment del fluid s’anomena simplement “vòrtex” si tendeix a girar al voltant d’algun eix.

Aquest fenomen, com molts altres que es produeixen a la Natura tenen una expressió matemàtica i estudiant-los hi trobem l’expressió d’esdeveniments amb els quals ens trobem en la nostra vida quotidiana. Els remolins que veiem en alguns trams de les torrenteres – anomenats rabeigs-  són una expressió del fenomen de la turbulència, on el sentit giratori dels corrents adopta un comportament permanent i repetitiu, formant una harmonia de conjunt malgrat la diversitat dels seus orígens.

Aquesta visió -que no realitat- ens permet captar metafòricament la importància d’ integrar en una sola hibridació orígens d’elements diversos. Els llenguatges en són un clar exemple.  En primer lloc, diferenciant els idiomes versus els llenguatges. No en va es diu com, al llarg de la història evolutiva dels homínids, apareixen fases diferents del llenguatge, alhora que se’n reconeixen tres que sempre i en totes les civilitzacions han perdurat: el llenguatge de la música (amb instruments naturals fabricats que creen impactes emocionals ), el del cos (entre ells la dansa i el ball) i la mímica (expressions no verbals molt entenedores).

Perquè, doncs, ens empenyem a reduir els llenguatges,  en aquest moment de la història, pràcticament a sons guturals, de nivell primari, amb expressions simbòliques (emoticons,…etc.) i donem per antic el llenguatge conceptual, que inclou en el seu si text, context i pretext?

El reduccionisme en la comunicació utilitzant llenguatges simples empobreix en grau màxim entendre la complexitat. I no és rar prendre per senzill  -que sempre és desitjable- allò simple, en aquest cas com a fruit d’una banalització del concepte.

Una altra conseqüència rau en un afany de fer fàcil la comprensió d’allò que es vol dir acomodant-se al nivell de llenguatge de qui ens escolta. Fer-ho esdevé una perversió que impedeix créixer en la comprensió de la complexitat.

La hibridació no pot ser mai una pèrdua de comprensió sinó donar lloc al naixement d’una expressió no existent abans però que no destrueix l’anterior.

El repte actual rau a refer el llenguatge de la comunicació amb tots els idiomes que tinguem a mà, a fi de garantir que comunicar-se esdevingui vitalment una interrelació humana efectiva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *