La dualitat: amor / odi (3/3)

I ara què i té a veure la dualitat amor-odi ? Sembla que resulta obligat després del que s’ha escrit, fins ara, la importància l’importància que té adquirir altres funcions que no hem aprofitat per no saber ni que existissin. Un exemple, entre altres, ho és la plasticitat neuronal, que fa del sistema nerviós no una central d’energia si no un distribuidor de fluxus que modifiquin les funcions a l’abast de l’espècie. Veiem els òrgans i no ens fixem en les funcions. Dit altrament tenim la percepció d’allò tangible però no sabem veure allò intangible.

Quan els quàntics i l’escola de Copenhagen van començar a parlar dels principis quàntics, als començaments del s. XX, afirmant que tot estava connectat i quan la tecnologia ens ho ha posat en evidència amb Internet, hem creat la paradoxa d’acceptar que tot està connectat, però el comportament humà no ho reconeix, no ho fa seu, i continua amb un individualisme exacerbat que confronta  totes les parts diverses en qualsevol camp i s’encastella a buscar només la uniformitat sota una única raó.

Amb això, diem en conseqüència, que hem d’aprendre a relacionar-nos per connectar-nos d’una altre manera. Que ja no és qui té la raó, sinó com aprenem a entendre les raons diverses de les persones i els pobles. és assumir el repte de la inter-culturalitat.

I potser que, si ens relacionem, acceptant les raons dels altres, sabrem superar allò que per la raó no arribem a la seva comprensió, i puguem arribar més aviat a l’estimulació de la consciència, que per altre part és la que regeix els nostres comportaments.

I els reptes que se’ns plantegen son voluntats, no objectius.  L’amor i l’odi, parents en lluita desbocada, l’odi cap a una polaritat, i descuidant l’altre polaritat, aquella polaritat que Einstein explicava a la seva filla reconeixent-li que l’amor era la energia més potent que connexia  però que encara no entenia què la generava.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *