El Poder de la Paraula

A propòsit de la meva intervenció en el cicle de conferències organitzat per la Casa de l’ËSSER en el marc de l’exposició KOSMOS PANIKKAR  m’agradaria donar-vos a conèixer les reflexions que varem compartir.

Com a punt de partida, s’exposen a continuació els principals punts que es van desenvolupar al voltant de l’obra de Panikkar  Fe, Hermenèutica, Paraula.

En concret, m’he centrat en la tercera part d’aquest volum, El poder de la paraula.

  • Apertura de l’any Panikkar al saló del Consell de Cent de l’Ajuntament. Intervé Jordi Savall:  

“Al principi la paraula i la música anaven juntes, fins que la música es va separar de la paraula perquè la paraula deia mentides”

  • Panikkar ens parla amb claredat sobre la superació de la mentida al proposar-nos: “MIRA, PENSA, CONTEMPLA”
  • Un missatge clar que ens porta sense cap dubte al  “Treball interior” del tot necessari i personal, per aflorar les potencialitats de un mateix. Aquesta primera veritat que impregna totes les altres, esdevé de la comprensió evolutiva de que la part està en el tot sense possibilitat de separar-ho. Quan la separació es dóna, apareix la mentida ja que es parcela qualsevol discurs, fent un relat minvat i aliè al cosmos. Res es pot encaixar, si s’ignora el tot o no es reconeix la seva existència.
  • El poder de la paraula és omplir-la de silencis i de no silencis que comuniquin. La soledat no està sol és està buit.
  • L’hermenèutica aflora per interpretar el llenguatge i descobrir les falsedats
  • o en qualsevol cas per destriar i aproximar-se a les múltiples perspectives polièdriques que té el que es parla. Per això també necessitem el treball interior. No ens ve de fora, encara que tot ens parli.  Ve d’endins quan el pretext s’ho proposa i relliga el text amb el context.
  • És per això que a l’observació (el “mira” del Panikkar) ens obre la ment a les percepcions, ens invita a tastar i assaborir tot el que ens envolta. I en les percepcions podem trobar-hi el camí de l’autenticitat.
  • L’ampli marc de percepcions és la riquesa de la natura que ens parla i ens permet la descoberta d’allò que ja hi és, però que no sabem veure.
  • El treball interior si bé comença amb l’observació té la seva continuïtat en la reflexió, en “el pensa”, un treball intern i propi de cadascú. Esdevé un pensar integrant tots els llenguatges: el del cos en primer lloc, el de la ment i el de les emocions, que no son cap luxe, sinó un modulador del ritme entre el cos i la ment imprescindible, que afina la bona relació entre ells. I, en aquest triangle (els triangles d’en Panikkar) aflora la distinció entre la llera del riu i l’aigua que hi passa, o entre la gota d’aigua o l’aigua de la gota. Una reflexió que comporta decidir, i per tant triar, la teva aposta vital, en una dualitat que constantment apareix en els revolts de la vida. O et quedes a conservar el que ets o et dones a tot el que passa i trobes.
  • Però el treball interior no acaba en el pensament, en la reflexió. Cal passar pel trànsit de “la contemplació”, on tot s’ordena en una sincronització de la que en coneixem poc. És la consciència (con-ciència). En la contemplació, el jo sense el ego, queda lliure per recollir el soroll del silenci on l’esperit es manifesta. Sense escoltar el silenci restariem buits en tant negariem l’existència del zero i del infinit.
  • En aquest punt del treball interior és on la transformació apareix. Deixes parts inútils del teu sentir per abraçar i apropar-te a la la plenitud fugissera. Un estat de benestar no material. No és sortir del confort material, es accedir al confort de l’ésser.

 

Gemma Téllez, Aleix Bonfill, Ines Castel-Branco, Pere Monràs

 

Aquest treball interior no s’arrodoneix sinó s’integra, com hem dit, el text amb el context i coronat tot amb el pretext.

Un treball que té com a embolcall restar amatents als teus límits i ser curosos en emprar aquellos pràctiques que et permeten reconeixe’t. La més important és la de reconèixer’s en l’altre per enfortir i donar sentit al “I need help” La individualitat s’expressa en la sociabilitat i en les relacions on els teus límits es manifesten. Un exemple molt frapant ho és la incapacitat creixent  de mantenir un diàleg de complementaris i restar esclaus del diàleg de contraris basats en la racionalitat, qui té la raó ?, despreciant que tota veritat és efímera.

La realitat no està en les coses sinó en les relacions entre les coses. L’estudi de les relacions que es donen (tot està connectat) inspira i permet reconèixer allò intangible, allò ocult i sortir d’allò aparent on acostumem a moure’ns. Desprendre’s de tot allò, creences o tradicions seculars i obsoletes, que posen topalls a l’exploració d’allò nou per descobrir.

Superar els límits, no pot fer-se si no arribes a reconèixer-ls i emprèns l’acció transformadora de transgredir, entès com assumir plenament la transgressió en tu mateix, assumir que l’error més gran és no cometre errors. És ni més ni menys que activar la consciència. La realitat no existeix sense tenir-ne consciència.

Estem abordant un salt en l’evolució de l’espècie. Les necessitats no son sols la supervivència sinó també el desenvolupament  de la mateixa espècie, que com ja ha passat en l’evolució moltes d’elles han desaparegut per una no adaptació a l’entorn i també per una dominància simultània en alguna de les condicions de l’entorn.

En aquests moments podem dir que la dominància que exerceixen determinades agrupacions  de l’espècie humana poden fer insostenible el planeta i inviable la presència de l’espècie sapiens que tot i tenir un recorregut molt petit en la història del planeta (tan sols 200.000 anys) hem arrasat amb una explotació ferotge els recursos naturals. Ens cal renaturalitzar-nos. Recuperar la simplicitat de la complexitat i validar el que volem fer per les voluntats de fer–ho i omplir les activitats amb l’esperit de contribuir a les necessitats de l’espècie, en un marc d’economia circular on no es creïn residus.

Ens cal una bio-inspiració que ens faci humils per no caure en la supèrbia de la dominància i admetre que 3.800 millons d’anys de vida al planeta són el gran laboratori d’on aprendre a viure en la complexitat. No és temps d’aplicar receptes conegudes sino de descoberta i creació de noves receptes necessàries.

Així doncs les aproximacions pràctiques que ens inspira el pensament de Raimon Panikkar pot tenir en compte:

  1. El treball interior.
  2. Mira, pensa i contempla.
  3. No oblidar, sinó sentir,  que la part es defineix per pertànyer al tot.
  4. Escandallar els texts, descobrir-hi el que s’hi insinua o no es diu o s’amaga
  5. Treballar ampliant les percepcions
  6. Seguir el camí de l’autenticitat.
  7. Transgredir en els teus límits per superar-los.
  8. Cercar el teu jo en el tu.
  9. Primer la transformació d’un mateix: renaturalitzar-nos.
  10. Trobar el confort de l’ésser.
  11. Experimentar la plenitud.
  12. Buscar comprendre les relacions.
  13. Activar la consciència.
  14. Assumir la humilitat de no saber.
  15. Triar el camí de la bio-inspiració com a camí de llibertat.

 

Per acabar, voldria fer referència a un poema d’en Raimon Panikkar que específicament reflexiona sobre el poder de la Paraula, que sintetitza amb elegància i bellesa aquest concepte transcendent:

 

La paraula no és paraula
sense un algú que la llanci;
la paraula és paraula
sols quan hi ha qui l’escolti.
La paraula sols és mot
quan romp el mutisme còsmic
escampant-se en so sonor.
Però aquest algú diu quelcom
que en la música s’encarna.
Aquest quelcom és el crit
de l’Ésser mateix, que és parla.

Fe, Hermeneùtica, Paraula

Raimon Panikkar

APROXIMACIONS PRÀCTIQUES INSPIRADES EN EL PENSAMENT DE PANIKKAR

Taula rodona: Aleix Bonfill, Ines Castel-Branco, Pere Monràs

dimarts 27 de novembre del 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *