El capitalisme ha pervertit el desig (1/3)

Havent rebut i llegit l’entrevista a Lluis Duch , antropòleg i monjo de Montserrat, en el “Digital de Cultura Núvol” de Desembre del 2018 m’han vingut al cap moltes reflexions que resumiré  per àmbits temàtics tal com fou dissenyat aquest article i que recomano llegir en la seva totalitat 

En primer lloc, lloar l’entrevista que Roser Cabacés i Joan Bramona varen fer-li i d’on en trec les reflexions que comentaré en cursiva.

 

La fractura de la confiança que porta a laïllament

El punt de partida és acceptar que en la nostra societat hi ha molta informació però poca comunicació. (…) Hi ha un problema bàsic que afecta el conjunt de la societat i que és la fractura de la confiança…  I aquí hi ha una qüestió que té unes dimensions enormes: perquè la fractura de la confiança vol dir una fractura del vincle social. I, per tant, vivim en societats molt aïllades.

Jo em pregunto: no és cert que aquest aïllament és notori arreu? Si ens ho mirem bé ens adonarem que no hi ha una relació de convivència en els blocs de cases, entre els habitants d’un barri, ni tampoc en termes d’agrupacions humanes on hom s’afilia, ja siguin casals, cultures del gimnàs, institucions culturals, de lleure o d’esport. Podria ser d’interès sociològic estudiar i posar xifres a una opinió o una altra. La constatació subjectiva sembla validar-ho. Es mostra com molt estesa la supremacia de la supervivència: treball, casa, entreteniment i els caps de setmana amb amics, en clau de divertiment escapista. I així sorgeixen les expressions: “hi tinc dret”, “és allà on em trobo millor”, “no tinc temps per pensar”, “necessito no pensar”…

 

La cultura del jo

Quan els sistemes socials no inspiren confiança, aleshores les persones tenim tendència a fugir cap a nosaltres mateixos… Aleshores rebem tot l’impacte dels sistemes de la moda, tota la qüestió de la provisionalitat, de la velocitat… Si els qui transmeten alguna cosa no mereixen la confiança dels qui els puguin entendre… Entrant més a fons, és la distinció entre el món dels judicis i els prejudicis. Aquests pertanyen a allò que es dóna per suposat. Sent així, les comunicacions no tenen eficàcia.

Ben cert que hem perdut el nostre temps i ja són altres qui ens el gestionen a la seva manera i cap als seus  interessos personals (pagant, a més, pel que ens ho ofereixen i als qui els hi donem totes les nostres dades). La pressa es converteix amb l’enemic que s’infiltra allà on trepitgem. Ens caldria apreciar “L’aroma del temps” i “aprendre a demorar-se” com assenyala el filòsof Byung-Chul Han. Tornar a fer que el temps sigui ben nostre per poder “mirar, pensar, contemplar” (Panikkar). Ja no es tracta solament, de poder decidir sinó que no decideixin per nosaltres. És, de fet, no renunciar a escollir el que necessitem. Qui, tret de nosaltres, podem saber el benestar que ens convé (E. Kant). I els prejudicis no son cap aliat de les bones decisions.

 

Testimoniatge

L’important és que per als receptors el transmissor sigui creïble…i això és el mateix que dir que el transmissor sigui un testimoniatge… que pot definir-se com aquella persona que amb la veracitat de la seva vida posa de manifest la veritat del que diu. La crisi del nostre moment és la fractura del creïble.

La dissociació entre el que es pensa i el que es diu, entre el que s’explica i el que es fa, entre la teoria i la pràctica. En definitiva, tots els que es mouen en l’activisme per l’activisme són els que no es mouen per quelcom que sàpiguen el seu “per a què” sinó que fan pel que es porta. Com diu Mark Twain “és quan faig com la majoria que sé que he de canviar d’opinió”. Pertànyer al ramat com una ovella implica saber que seràs manat pel gos del pastor i no en sabràs res de l’amo (avui dia la computació en qualsevol dels seus usos).

 

El capitalisme ha pervertit el desig

La perversió que ha introduït el capitalisme és la perversió del desig… El desig és el que es comporta sempre com a desig… i el capitalisme fabrica la perversió al suposar que els desitjos poden ser satisfets…Tot condicionat  a la categoría humana, imprescindible per a l’ésser humà, de la imitació… que per altra part es mou en l’àmbit de la ambigüitat… Un bon programa pedagògic hauria de consistir en una sana educació del desig, de desitjar. I això implicaria una sana educació dels sentits corporals humans… La imitació ha de desvetllar processos crítics. És a dir processos de ponderació, processos de sospesar allò que un rep de l’exterior. Això és el que anomenem la recerca de criteri… Les receptes tendeixen a la imitació i si l’educació que es vol es per adquirir criteri, aleshores cal formular pautes critiques.

Més enllà de tot plegat hem de preguntar-nos el sentit de triar  o voler receptes per aprendre a establir criteris. Els clàssics s’han distingit per una forta tradició de percepció, pensament, contemplació i acció; tota renúncia als significats per quedar-se únicament amb les receptes no et fa ser bon cuiner: el “xef” d’un mateix és el que elabora les seves pròpies receptes i les gaudeix primer ell per llavors poder donar-les. No cal dir que les pulsions humanes depassen sovint les raons del bé comú per servir interessos espuris. El descontrol de les mateixes aboca a un capitalisme de monopolis i oligopolis que trenquen amb les bases de progrés que en el seu origen representaven. Cal remarcar i afegir, també, l’egoisme institucional com a motor de crear necessitats estimulades que porten a la insatisfacció. Les promeses mai executades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *