El capitalisme ha pervertit el desig (3/3)

Les memòries

No podem viure, relacionar-nos, sense símbols…La funció del símbol és fer present l’absent, l’absent passat o l’absent futur. És a dir, l’ésser humà és un ésser finit, però que té consciència que hi ha un abans i hi ha un futur…la qüestió de la memòria és una de les qüestions jo diria fonamentals, i que en la nostra cultura , en el nostre temps, està molt malmesa…però en l’ésser humà la qüestió funciona amb connexió, memòria i oblit…Els grecs tenien dues paraules per parlar de la memoria, n’hi ha una que diu mneme, que és aquesta mena de magatzem que tenim tots i que hi tenim coses que no saben que les tenim i que estant allá…i després tenim l’anamnesi, que és la memoria activa; és a dir, quan alguna cosa que es pasiva, aflora…És tan dolenta la sobreactuació de la memoria que s’utilitzava en aquells temps com aquesta disminución de la memoria d’ara.  És absolutament fals parlar de la memòria dels ordinadors, perquè no tenen la possibilitat de l’oblit…no tenen la possibilitat de fer present l’absent. Però aquest fer present l’absent no és l’absent tal com va ser o el futur tal com serà, no, és el present de l’absent….És el present dels meus vint anys…o és el present del meu futur…llavors hi ha una qüestió molt directament vinculada amb la salut, la salut/malaltia, perquè un percentatge molt important de les malalties de l’ésser humà son emmalaltiments causats per la memòria; per l’ús dolent de la memoria, ja sigui de la memoria del passat o la memoria del futur.

La memòria : gran aliada i a l’ensems tan traidora. Con selecciona la nostra biologia allò que queda com impacte perquè colpeig, i allò que es borrat pel mal que ocasiona i no s’accepta.  Cert és que tot allò que conforma el nostre present ens ve del passat i les experiències i vivències que s’han tingut. I també és obvi que d’elles en fem patrons mentals i vitals pels moments viscuts. Es probable que per construir el futur no podem fer-ho des d’una prospectiva continuista de la tendència treballada fins llavors. Amb l’esperit crític hem de valorar el grau d’obsolescència dels patrons mental o vitals assumits. Amb les eines d’ahir no es pot definir el que ve i que encara no sabem. És per això que la transgressió es fa necessària per tal de superar els propis límits del pensament o la seva obsolescencia per ajustar-ho a les condiciones d’una nova lectura del món. I ara, en aquests canvi d’època, molt més que en altres ocasions.

 

El diàleg

Els nois i noies cl que adquireixin molt lèxic; és a dir, que tinguin recursos per traduir-se i traduir. En una societat, tan important  és la salut individual com la salut col·lectiva. I que el soroll és un factor importantíssim de emmalaltiment dels éssers humans…però quan no hi ha capacitat de diàleg, per tant, emparaulament…aleshores un substitut pot ser el soroll, molt soroll, o pot ser la violencia. És a dir, el substituts dels llenguatges són els no llenguatges. Hi ha dos no-llenguatges molts importants: soroll per un cantó, i violència per l’altre.

Una apreciació clau que es fa sobre el diàleg. Diàlegs avui dia, fonamentats exclusivament en la raó i en la contraposició a la raó dels altres. Son diàlegs més de contraris que complementaris per construir opinió o debat constructiu. NO s’escolta sinó que s’imposa la raó d’un a la del altre, i això, això també és violència. Recuperar el diàleg vol dir transformar-se un mateix, tot renunciant al JO que es manifesta com a EGO incompatible per la relació fructífera. No és per tant un tema instrumental sino conceptual i que ateny a les finalitats que un tingui definides o no definides.

 

Moral i ètica

La distinció entre moral i ètica és molt important, perqjuè no son sinònims; és com el cas d’autoritat i poder…Allò que caracteriza la moral, o les morals, és que poden ser codificades, estan codificades…L’ètica no pot ser codificada, perquè l’ètica sempre és una resposta única a una situación única. És a dir, molt sovint la resposta ética és moralment inaceptable, però èticament correcte. I molt sovint, també, o, a vegades, la resposta moral és moralment acceptable però èticament inaceptable…per decidir-se èticament a trencar l’estatut moral, necessitem criteris….És a dir, l’ètica está en el camp de la responsabilitat…La resposta ética posa en joc la responsabilitat de l’individu davant de la irresponsabilitat de la moral d’aquell moment…

En general, no tenim clara la distinció entre aquests dos conceptes, essent de màxima importància com ho son…Hem deixat de banda l’ètica i ens regim per les morals del poder o del estatus creat i persistentment entès com les pautes de conducta social que obliguen. Els conceptes morals poden i han d’adequar-se a les situacions específiques de cada època, i poden de no ser adequades portant a la transgressió de les normes establertes socialment. Tota moral que no es correspon amb el que la societat demanda queda deslegitimada i èticament cal posicionar-se.

 

La unitat convivencial educativa

L’infant és el que está al davant, és l’espectador crític…Per això, diguem-ne, la tradición numàntica alemanya va introduir el terme del que en diuen “llengua materna”, que no és purament la lengua d’”això és una taula o una cadira” sinó el plus semàntic, podríem dir, que tenen les paraules  que un aprèn en els primers anys de vida, i que son aquelles paraules que quedaran -en positiu o negatiu- fermament ancorades en la profunditat més pregona de les persones…La lengua materna és el gran descobriment  que descobreixen l’estrany que hi ha en cadascun de nosaltres; és a dir, l’estrany interior, que és el que descobreixen els pre romàntics alemanys…Diriem que hi ha la protesta contra la Il·lustració, contra les seves idees clares i distintes que té i descobreixen que en l’ésser humà també hi ha foscors…Els romàntics s’adonen que l’ésser humà no tan sols és llum sinó que també és obscuritat…que la llum és un aspecte, però que també la claraobscuritat i la mateixa foscor també son assumptes importants…Si des de la familia (unitat convivencial educativa) d’alguna manera boicotegen la confiança en els mestres, llavors això anirà generant una inconseqüència absoluta…Quin és el model de la nostra societat? Jo diria que és l’adolescent. I per tant s’està donant en les nostres societats una adolescentització generalitzada, molt forta; la qual cosa implica, segons que em sembla, un escurçament molt notable de la infantesa i potser també de l’adolescència. I jo crec que això és molt perillós…em faria molta por haver tingut uns pares adolescents o uns pares simplemente amics.

No semblen ben atesos els canvis de paradigma que es precisen en els àmbits de la formació i l’aprenentatge. És potser el més greu de tot el canvi d’època que vivim. I de cap manera pot funcionar treball per construir un futur que no sabem on ens porta però del que sabem que vindrà condicionat per una dualitat contradictòria. Per una banda l’acceleració de les tecnologies de tot tipus que incideixen en la vida de totes les persones i alhora la clara deficiència en la consciència que tenim del que és la època i el món que ens ve.

 

Conclusions

No hi han receptes ni s’han d’esperar de ningú. Queda el treball conscient de cadascú per tal de que individualment i col·lectivament activi el seu nivell de consciència sobre els canvis de paradigma que els condicions de l’entorn plantegen. No es pot continuar demanant que les decisions a prendre en les col·lectivitats es posin en mans de representants no legitimats socialment, però ni que ho fossin, poden aportar decisions raonables que no es corresponguin amb les que expressin aquells a qui representa.

El món heretat de tanta potència en el progrés material queda insuficient per donar resposta als desitjos de les persones, en tant que ningú pot dir o manipular i menys pervertir els desitjos personals o col·lectius.

Entrem possiblement en una nova etapa, que superi l’adolescència de les societats on habitem i que tant seriosament ens en parla en Lluís Duch (dep)

No hi ha llibertat sense persones lliures. No es pot transformar el que és obsolet amb els idearis i instruments d’una altre època que responia a altres valors.

Entenem que la perversió es el predomini del desig de tenir (camí de frustració donada la falacia del món de consum) per sobre del desig de SER.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *