El camí de la consciència

Si observem l’evolució de les espècies, des d’un llarg temps, tot és vida. La vida inorgànica passa a ser orgànica i més endavant esdevé vida vegetal, que fa possible la vida animal i la humana.

Percebem l’existència de la vida però és la consciència que en tenim la que la fa realitat.

“No hi ha vida sense intel.ligència ni hi ha intel.ligència sense vida” (Jordi Pigem)

La nostra percepció, la nostra vida, dóna vida al que ens envolta. No hi ha realitat sense consciència, com ens recorda Jordi Pigem.

La raó, per la seva banda, va al darrera de la percepció, com retardada. Intentant, entendre primer per comprendre després.  I quan entén, cau en el parany de sentir-se creadora, senyora i mestressa de la descoberta.

La percepció -autèntic “camí de la vida” segons Bruce Lipton– ultrapassa, en forma realment meravellosa, les limitacions de la raó newtoniana i de les relacions de causalitat simples, mecanicistes, per copsar que hi ha més realitat en l’estudi de les relacions entre les coses que en la fixació pura d’estudiar les coses en elles mateixes. Les relacions ens expliquen el context. Les coses per elles soles esdevenen un text inexplicable sense context. Aquesta és la bondat i a la vegada la perversió de l’”especialisme”. Es fixa en profunditat en un aspecte, oblidant l’entorn on es manifesta. El que és general dóna sentit a l’estudi del fet particular. I conèixer el que és particular esdevé saviesa si se situa en el context.

Ningú és per ell mateix, sinó per com interactua amb el conjunt de relacions diverses que forçosament manté. En cadascuna d’elles és mostra singular, sempre diferent, en tant que ningú escapa a la diversitat de les interrelacions.

Resulta pueril atorgar-se el mèrit de saber conèixer sense haver explorat al màxim les interrelacions possibles que permeten comprendre la complexitat, fugint del reduccionisme d’allò que és simple. Si no fem aquest esforç, la percepció del tot es veurà limitada i, per tant, resulta incompetent per acceptar la riquesa de la diversitat.

Com explica F. David Peat: “per a l’escèptic les coincidències són com els comodins en la baralla de cartes de la vida; per a l’investigador són la clau de la ‘sincronicitat’”

La complexitat es va apoderant de la nostra vida fins al punt de fer-la irresoluble. En aquest punt es produeix la mort.

Arribats aquí, acceptant que amb el pensament cartesià no podem anar més lluny, la biomimètica esdevé un nou metamodel que ens aporta comprensió i lucidesa. Descobrim així una nova manera de veure, de mirar, de participar, d’entendre i de comprendre, on tota la natura, i també nosaltres com a part d’ella, aprenem.

I no ho fem com a mers observadors, sinó des del seu interior (Janine Benyus).

La natura porta milions d’anys experimentant solucions per adaptar-se al medi, a la consciència de ser, a l’autoregulació i l’autogestió de les pròpies potencialitats.

Des d’un punt de vista més ampli, ha evolucionat també en l’aprenentatge de la veritable consciència social, cooperant per tal d’excel·lir i ser competitiva per assolir fites junt amb els altres. Com a condició necessària ens exigeix autenticitat en la gestió de les relacions, no només en el que és aparent sinó també en el que roman ocult (Jordi Pigem/Nilton Bonder).

Els humans ens creiem superiors per haver arribat a una esperança de vida de vuit o nou dècades durant prop de 2 milions d’anys  mentre que la medusa ha demostrat saber viure (sense disposar de cervell) durant més de 500 milions d’anys.

Estem sonats. Ens pot un fals orgull d’espècie que, abans, no ens permet acceptar que era la terra la que girava al voltant del sol i que ara no ens permet comprendre que la lucidesa es troba en l’estudi de les relacions, on res és, sinó per com es manifesta (Schrödinger).

Un terrabastall que pot alliberar, si ho acceptem,  enormes potencialitats simbiòtiques en un planeta que ja torna a ser plà (Richard Florida) i que com ens diu el Premi Nobel Joseph Eugene Stiglitz obre la Porta a la Societat de l’aprenentatge.

Més enllà del coneixement, la consciència és protagonista, ella, del nostre comportament.

I som ben sabedors que el més gran error és no cometre errors (Nilton Bonder). Sense reconèixer’ls no hi ha aprenentatge i en conseqüència no hi ha evolució.

La vida en qualsevol de les seves mesures és transformació. L’immobilisme és anar contra natura; és frenar i impedir l’evolució. Al seu costat només hi ha la mort (la no vida o el poder de llevar la vida)

El camí de la consciència requereix una visió que anomenem:

“Biomimètics Global Inspiration”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *