Diferents velocitats ( 2/2 )

En l’anterior post  “Diferents velocitats (1/2 )”  fèiem una reflexió sobre el decalatge que es produeix entre dos vectors estratègics.

Per una banda, el desenvolupament accelerat de les ciències i les tecnologies aboquen a un nou model productiu de creixement exponencial que, com ens mostra la Llei de Moore, esdevé transcendental.  Per l’altra, la dificultat de fer correspondre la realitat del sistema social per tal que pugui adaptar-se a uns canvis i transformacions que previsiblement tindran un gran impacte en els hàbits socials, tan pel que fa als estils de vida com en els de treball o d’organitzar-se.

Com sempre passa amb cada canvi d’època, ens cal aprendre. Tenim un bon exemple en la disrupció provocada pels il·lustrats (uns pocs intel·lectuals, en un inici) que va donar lloc a la Revolució de la Ment i com, a  conseqüència, la Revolució Francesa i un nou ordre mundial amb l’aparició de la Pau de Westfàlia i la configuració dels Estats Moderns.

Així doncs, una ment amb visió evolutiva tindria la capacitat d’interpretar com  un continuat exercici de millora i innovació canvia la realitat i, al mateix temps, una successió de petits canvis continus acaba originant una transformació no menor.  El que sempre es produeix primer, però, és la manifestació de canvis que acaben per donar resposta a les necessitats que la vida planteja. El gran vector de la transformació, doncs, inclosa fins i tot la biològica, és la VIDA en totes les seves formes que presenta necessàriament nous escenaris. La visió sense perspectiva evolutiva interpreta la realitat de cada moment des de la immediatesa, bloquejant sovint la possibilitat de veure amb més amplitud i caient en raonaments simples d’ordre causal.

Dit altrament, seria beneficiós individual i col·lectivament tenir la humilitat de reconeixer-nos com els nouvinguts del planeta Terra i en tant  que representem una espècie complexa ser curosos en cuidar tot alè de vida i no només la de la pròpia espècie. Hauríem de sentir gratitud per la nostra capacitat, rebuda i no demanada, de generar vida i entendre que no hi ha espai per la destrucció de la vida de qualsevol tipus.

En acabar el primer post ens fèiem algunes preguntes com ara: on anem?  cap a on volem anar? com ho fem? quin grau de consciència de  què passa tenim com a humans? quines tendències emergents hauríem de tenir molt en compte?

Tot aquest reguitzell d’inquietuds, ben a flor de pell a la nostra societat (que ens passarà? cap on anem?…), troben respostes en la natura, en el sentit d’estar oberts de ment per ampliar les percepcions, i captar les essències  més simples de tot el que és viu i no tan sols aquelles que afecten a la vida humana. Cal veure en aquesta reflexió les limitacions que pot tenir, socialment, restar ancorats en una visió només antropocèntrica de la realitat que ens impedeix comprendre la realitat d’una manera molt més àmplia, una visió sistèmica i holística. Tal com diu el biòleg epigenetista Bruce Lipton, “Les percepcions són el camí de l’autenticitat”.

Donar sentit a la vida es modelar les nostres conductes i tot allò que fem des d’una visió vital ( biomimètica ) que comprengui que, més important que el marc del que acostumem a fer, hem de treballar aquestes activitats des d’una lògica vital que s’adecui a la tríada descrita per Raimon Panikkar: “mira, pensa, contempla”. Aquesta manera de treballar-se implica un tipus d’educació vital, una formació contínua i reflexiva sobre el tot i la part, al mateix temps que es potencia el model productiu mantenint un equilibri entre ciències, tecnologies i consciència. Suposa, en definitiva,  construir ponts entre les parts defugint tot elitisme, connectant-ho tot amb la societat cohesionada, una condició necessària per activar el talent i la consciència col.lectiva capaç d’aportar el millor pel planeta.

Si el planeta està bé, jo també estaré bé

Si el planeta no està bé, jo no podré sobreviure

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *