Diferents Velocitats (1 / 2 ) – Comentari al llibre de Thomas Friedman “Gracias por llegar tarde”

El primer que destaca del llibre és precisament el seu títol. És una lliçó de vida. En la mesura que mantenia entrevistes amb líders científics, polítics o socials d’arreu del món explorant els signes dels temps que vivim, explica com el retard en presentar-se a l’hora convinguda era notable i ben generalitzat. MentreThomas Friedman esperava, explica que aprofitava el temps per redactar notes i preparar escrits en llocs tranquils que li facilitessin les reflexions.

La pràctica continuada d’aquestes entrevistes – comentades al llarg dels diversos capítols del llibre – va donar-li la possibilitat de gaudir d’un temps per ell mateix del que no acostuma a disposar en el tràfec del dia a dia, marçat pels nombrosos desplaçaments que li tocava fer. Comenta que sempre , amb polidesa, l’entrevistat s’excusava d’arribar tard, amb diferents tòpics freqüents: els embussos de tràfic, els retards causats pels mitjants de transport i molt d’altres. Donat que el temps d’espera va resultar cada cop més útil per a les seves reflexions no només va acabar per acceptar- lo de bon grat sinó que es va acostumar a donar les gràcies pel retard. I aquest fet va esdevenir una oportunitat per fer el llibre i va donar lloc al seu títol: “Gracias por llegar tarde”.

Una inferència directa de la lectura del llibre – per altra part molt recomanable – esdevé una doble constatació.

D’una banda el progrés, accelerat a l’extrem, del desenvolupament de les ciències, de la seva gran transversalització i hibridació necessàries que esdevenen el fonament per a un model productiu de naturalesa complexa i alhora la constatació del canvi d’època a la qual estem assistint per aquest fet.

La ley de Moore és impecable i cada vegada més assistim a un desplegament  de ciència aplicada que possibiliten un camp extraordinàriament ampli de tecnologies derivades dels nous coneixements.

El fet remarcable d’aquest gir en les activitats científiques és la concentració, no tant en la seva orientació als objectes per un progrés material tan important en el període de la revolució industrial, sinó un decidit enfocament cap a la comprensió de les bases de la vida mateixa i la seva necessària hibridació per l’avenç del coneixement.

Ens trobem en molts exemples, la bioenginyeria, els biomaterials, la biomedicina o la biotecnologia, i molts altres que podem trobar si accedim al document Nordic Working Papers editat pel Nordic Council of Ministers on s’exposen els múltiples àmbits de noves disciplines que tenen com a inspiració comuna la de recuperar la sostenibilitat del planeta, en perill per les activitats extractives dels recursos i l’ús inadequat de productes insostenibles per a la vida a curt termini.

El domini del conjunt del planeta, la globalització, per l’espècie d’homínids Sapiens, a la que pertanyem, ha fet estralls en el que pot esdevenir per la pròpia espècie que entra definitivament en un període d’accelerada carrera cap a l’abisme que amenaça la permanència de l’espècie tal com la coneixem.

La Biomimètica (Biomimicry) o ciència de la descoberta, emergeix com un camp nou per inspirar-se, imitar o explorar el propi sentit de la vida, recuperant la nostra relació amb la natura de la que formem part però de la que ens en hem separat, amuntegant-nos en espais urbans massificats i despersonalitzats, lluitant per malviure a moltes parts del planeta.

La segona reflexió d’aquest fenomen prové del gap cada vegada més gran entre el desenvolupament científic a velocitat de reactor front la la velocitat de creuer que manté el sistema social per entendre, comprendre i assimilar aquest nou període vital del planeta. Una gran quantitat de persones dels 7600 milions d’humans que habitem la Terra es troben descol·locats i perplexes davant d’aquesta transició a nous models en tot els àmbits i components de la vida: educació, treball, habitat,… La vida està configurada per incerteses, imprevisibilitat i nous paradigmes que no s’entenen.  Al mateix temps, les nostres decisions vitals estan condicionades per un entorn de grans monopolis que, sota la intenció aparent de servir a les persones acaben servint-se d’elles per acumular poder, ja sigui financer, econòmic, polític, científic o d’altres amb una clara intenció de control social.

Les tecnologies substitueixen el factor humà que no sap on raure, cada cop més atrapat i relegat a un nivell de vida que es limita als recursos mínims per sobreviure. Com expressa un article periodístic llegit ja fa un cert temps: ja no és època de simples revolucions sinó de complexes revoltes.

I ens preguntem: on anem?  cap a on volem anar? com ho fem? Quin grau de consciència del que passa mantenim els humans? quines tendències emergents es donen amb aquesta situació?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *