Podrem salvar la decadència? (V) Context

A l’anterior entrada albiràvem un nou futur, una nova regeneració. En aquesta època de decadència global provocada per les elits i l’establishment, comença el despertar dels pobles i una reacció solidària i intercomunitària proposa una necessària regeneració. Però abans de continuar reflexionant sobre aquest futur que ens ve, ens preguntem: com hem arribat a aquesta decadència? Explorem el context.

Què ens ha portat al camí de la decadència?

Des de les posicions pròpies de l’establishment en els àmbits econòmic i polític, en especial, s’entén la lògica del creixement i el progrés des de la perspectiva única del capital, per tal d’atrapar l’impossible, la utòpica felicitat del “tenir”.

Així doncs, el progrés té sempre mesura econòmica, que acaba fent-se premissa i no conseqüència. Ja ho vam dir: “el que no es pot comptar, no compta“. L’acceptació a plena llum de la lògica del capital: reproduir-se. La mateixa lògica que porta que, després del desastre de les dues guerres mundials i de la guerra freda que en va resultar, la corba del creixement econòmic estigui suportada per sectors d’activitats de mà d’obra que ha evolucionat a una exigència educativa cada vegada més reglada i de naturalesa tècnica per fer possible la introducció de la mecanització fa temps, fins a actualment la robòtica. És la tecnologia la que és considerada com a factor de producció principal, alliberant-lo dels costos del factor humà que per la seva naturalesa potencial no és fàcil de controlar i imprevisible en les seves conductes.

Cada cop més, el factor humà apareix com una variable incòmoda que en requerir interacció humana es fa costosa. La compensació mitjançant l’estat del benestar s’hi adiu, i el mercat consumista de tot i per tot, s’imposa, incitant a trobar la felicitat en el “tenir”. La supervivència s’ajusta a aquestes necessitats i cap altra relativa a l’autorealització del subjecte, quin paper queda relegat al de consumidor. El que, òbviament, no es prohibeix, sinó que és incentivat, és consumir.

Tanmateix, des de les posicions fonamentades en les persones l’evolució produïda respira una progressiva alienació i expulsió del mercat de treball per la via de l’atur o de la devaluació de les rendes del treball manual no creatiu o del treball no manual rutinari. La seva substitució progressiva per professions, fonamentades en el coneixement i amatents a estar preparades enfront de l’alta tecnologia com la digitalització i la robòtica, alteren, de forma total, les condicions de vida i de treball.

Els obrers deixen d’existir i el nou proletariat és l’assalariat. Cada vegada són menys necessaris, però, i tal com va passar amb l’esclavatge, resulta millor donar oportunitats de deixar de ser assalariats a aquells que s’hi avenen amb una aparent “sortida”, que desemboca en l’emprenedoria i els autònoms. L’economia i el capital compren el coneixement i regulen costos. El capital esdevé subjecte per trobar talent aprofitable, que es deixi influir en les prioritats d’aplicació del seu coneixement. Una part de la població preparada rep oferta per participar en aquest esdevenir amb l’esperança que, servint al poder, en podràs participar. La gran il·lusió i esperança de les classes mitjanes, el gran somni americà que ara entra ja en fallida.

 

Aquest text forma part d’una sèrie que explora la decadència del moment actual. Aquest article és la cinquena part, aquí pots llegir la quarta part i aquí la continuació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *