Podrem salvar la decadència? (VII) El pretext

En aquest atzucac, tenim quelcom que ens capaciti a jugar un rol contributiu que la intel·ligència conscient -ara per ara només present en tot el que té vida- pugui evolucionar?

Sí. És allò que encara no coneixem i, així i tot, usem en les nostres relacions quotidianes. Se’n diu consciència. I ens preguntem, poden anar junts com una dualitat creativa, la intel·ligència conscient i la no conscient?

Coneixem i utilitzem aquest substantiu, el de la consciència, però encara no sabem definir-la bé.

Recordant el principi regeneratiu de la vida, recordem que cal deixar de fer l’incorrecte per tal que aflori el correcte. No és només curar el que no funciona, sinó evitar el que no permet la regeneració natural i s’interposa en el procés vital. Una ferida oberta cicatritza per ella mateixa, a condició que li creem les millors circumstàncies que ho facin possible. Cada planta sap què vol i busca el seu racó. Tota bona educació fa aflorar les capacitats dels infants. Sigues allò que pots ser i no que et programin el que has de ser. Com entenem doncs, que el més gran error és no fer errors? O altrament dit, sabem celebrar la trobada d’un error no volgut perquè ens permeti aprendre? Per què ens entestem a crear a l’altre segons volem, en comptes de fer-li fàcil que es creï ell mateix en les condicions més favorables? Hem de prioritzar el subjecte aïllat, o hem de treballar el context i el pretext que li sigui convenient als seus principis vitals de supervivència i autorealització?

La mutació biològica que pot venir i alguns científics assenyalen potser farà emergir una funció més alta de la nostra complexitat: l’activació de la consciència. Arribarem a superar els reptes del progrés continuant amb la globalització dels interessos econòmics d’una ambició il·limitada? Podem confiar que les elits sàpiguen on van quan veiem la seva extrema ignorància en la comprensió i percepció de l’intangible? Podrà l’abús d’una part de la humanitat “sense poder” ser controlat o destruït, quan el seu grau de consciència creix de manera exponencial i en paral·lel al que succeeix? És que resulta separable, una vida en àmbits diferenciats i blindats, quan la física teòrica ja té clar que tot està connectat i interrelacionat? No valdria més apostar perquè l’anomenada quarta revolució industrial fos la 2a revolució de la ment, després de la 1a, la de la il·lustració (Jonathan Israel)?

No seria una contribució de primer ordre encetar el camí evolutiu d’unir la ciència i la consciència en una funció vital que abandonés l’antropocè per obrir-nos a una nova era d’intel·ligència col·lectiva, amb plena consecució i autorealització de l’individu social?

Per què no entrem a desenvolupar la ciència de la descoberta, en tota tipus de vida, cercant el que durant més de 4000 milions d’anys ha evolucionat des de la cèl·lula procariota a la complexitat dels organismes pluricel·lulars, de la vida vegetal, animal o humana, d’avui dia.?

No seria aquest el principal repte que com espècie podem tenir en aquest moment de la història que ens ha tocat viure? És la mutació biològica, el camí? Imitar la vida per aplicar el principi vital a tots els processos?

“La vida no té altre resposta que viure-la”.

 

Aquest text forma part d’una sèrie que explora la decadència del moment actual. Aquest article és l’última part, aquí pots llegir l’anterior i aquí la primera de la sèrie.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *