El capitalisme ha pervertit el desig (1/3)

Havent rebut i llegit l’entrevista a Lluis Duch , antropòleg i monjo de Montserrat, en el “Digital de Cultura Núvol” de Desembre del 2018 m’han vingut al cap moltes reflexions que resumiré  per àmbits temàtics tal com fou dissenyat aquest article i que recomano llegir en la seva totalitat 

En primer lloc, lloar l’entrevista que Roser Cabacés i Joan Bramona varen fer-li i d’on en trec les reflexions que comentaré en cursiva.

 

La fractura de la confiança que porta a laïllament

El punt de partida és acceptar que en la nostra societat hi ha molta informació però poca comunicació. (…) Hi ha un problema bàsic que afecta el conjunt de la societat i que és la fractura de la confiança…  I aquí hi ha una qüestió que té unes dimensions enormes: perquè la fractura de la confiança vol dir una fractura del vincle social. I, per tant, vivim en societats molt aïllades.

Jo em pregunto: no és cert que aquest aïllament és notori arreu? Si ens ho mirem bé ens adonarem que no hi ha una relació de convivència en els blocs de cases, entre els habitants d’un barri, ni tampoc en termes d’agrupacions humanes on hom s’afilia, ja siguin casals, cultures del gimnàs, institucions culturals, de lleure o d’esport. Podria ser d’interès sociològic estudiar i posar xifres a una opinió o una altra. La constatació subjectiva sembla validar-ho. Es mostra com molt estesa la supremacia de la supervivència: treball, casa, entreteniment i els caps de setmana amb amics, en clau de divertiment escapista. I així sorgeixen les expressions: “hi tinc dret”, “és allà on em trobo millor”, “no tinc temps per pensar”, “necessito no pensar”…

 

La cultura del jo

Quan els sistemes socials no inspiren confiança, aleshores les persones tenim tendència a fugir cap a nosaltres mateixos… Aleshores rebem tot l’impacte dels sistemes de la moda, tota la qüestió de la provisionalitat, de la velocitat… Si els qui transmeten alguna cosa no mereixen la confiança dels qui els puguin entendre… Entrant més a fons, és la distinció entre el món dels judicis i els prejudicis. Aquests pertanyen a allò que es dóna per suposat. Sent així, les comunicacions no tenen eficàcia.

Ben cert que hem perdut el nostre temps i ja són altres qui ens el gestionen a la seva manera i cap als seus  interessos personals (pagant, a més, pel que ens ho ofereixen i als qui els hi donem totes les nostres dades). La pressa es converteix amb l’enemic que s’infiltra allà on trepitgem. Ens caldria apreciar “L’aroma del temps” i “aprendre a demorar-se” com assenyala el filòsof Byung-Chul Han. Tornar a fer que el temps sigui ben nostre per poder “mirar, pensar, contemplar” (Panikkar). Ja no es tracta solament, de poder decidir sinó que no decideixin per nosaltres. És, de fet, no renunciar a escollir el que necessitem. Qui, tret de nosaltres, podem saber el benestar que ens convé (E. Kant). I els prejudicis no son cap aliat de les bones decisions.

 

Testimoniatge

L’important és que per als receptors el transmissor sigui creïble…i això és el mateix que dir que el transmissor sigui un testimoniatge… que pot definir-se com aquella persona que amb la veracitat de la seva vida posa de manifest la veritat del que diu. La crisi del nostre moment és la fractura del creïble.

La dissociació entre el que es pensa i el que es diu, entre el que s’explica i el que es fa, entre la teoria i la pràctica. En definitiva, tots els que es mouen en l’activisme per l’activisme són els que no es mouen per quelcom que sàpiguen el seu “per a què” sinó que fan pel que es porta. Com diu Mark Twain “és quan faig com la majoria que sé que he de canviar d’opinió”. Pertànyer al ramat com una ovella implica saber que seràs manat pel gos del pastor i no en sabràs res de l’amo (avui dia la computació en qualsevol dels seus usos).

 

El capitalisme ha pervertit el desig

La perversió que ha introduït el capitalisme és la perversió del desig… El desig és el que es comporta sempre com a desig… i el capitalisme fabrica la perversió al suposar que els desitjos poden ser satisfets…Tot condicionat  a la categoría humana, imprescindible per a l’ésser humà, de la imitació… que per altra part es mou en l’àmbit de la ambigüitat… Un bon programa pedagògic hauria de consistir en una sana educació del desig, de desitjar. I això implicaria una sana educació dels sentits corporals humans… La imitació ha de desvetllar processos crítics. És a dir processos de ponderació, processos de sospesar allò que un rep de l’exterior. Això és el que anomenem la recerca de criteri… Les receptes tendeixen a la imitació i si l’educació que es vol es per adquirir criteri, aleshores cal formular pautes critiques.

Més enllà de tot plegat hem de preguntar-nos el sentit de triar  o voler receptes per aprendre a establir criteris. Els clàssics s’han distingit per una forta tradició de percepció, pensament, contemplació i acció; tota renúncia als significats per quedar-se únicament amb les receptes no et fa ser bon cuiner: el “xef” d’un mateix és el que elabora les seves pròpies receptes i les gaudeix primer ell per llavors poder donar-les. No cal dir que les pulsions humanes depassen sovint les raons del bé comú per servir interessos espuris. El descontrol de les mateixes aboca a un capitalisme de monopolis i oligopolis que trenquen amb les bases de progrés que en el seu origen representaven. Cal remarcar i afegir, també, l’egoisme institucional com a motor de crear necessitats estimulades que porten a la insatisfacció. Les promeses mai executades.

Què fer? (2/2)

Segona. Acceptant que la lògica racional ens queda petita, hi hem d’afegir la lògica relacional. L’època de la raó com a font hegemònica del coneixement (darrers cinc segles) està sent una cotilla pel món que ens ve. Quedem presoners del que la raó ens aconsella i es converteix en una limitació, un tap, un mur, per al progrés. La raó pot desfer bé un cabdell de fil o desentranyar els engranatges d’una màquina. La raó i el racionalisme esdevenen útils per treballar els objectes.

No sabem perquè ens fa falta quelcom a afegir a més de la raó per saber també operar amb els subjectes. Necessitem ampliar les percepcions que ens permetin veure el subjecte que està en tot i que no es veu per fer-se amb el tot i la part tal com són: veritat indissolubles. Com podem ser part si no reconeixem el tot?

Tanmateix som fills de la raó, de la Il·lustració, d’un món capaç d’endegar i triomfar en el progrés material (revolució industrial) amb una dominància sobre tot el planeta i sobre el que en ell hem trobat sense haver-ho creat.

Ens hem atorgat el dret sobre totes les coses i ens hem separat en forma no natural entre els que poden i volen fer-s’ho tot seu i aquells que es deuen al servei dels altres per subsistir recollint-ne engrunes -les suficients per no violentar cap ordre del qual s’ha creat-

No va així. El que hem creat ara ens devora sense ni que en tinguem consciència. Ens cremem en la nostra pròpia benzina. I tot obeeix als nostres patrons mentals, la nostra raó i la dels veïns, la de la cultura que predomina allà on trepitgem.

Tercer. La tasca que ens ve és Identificar el nostre patró mental adquirit i destriar el que pugui ser obsolet pel món d’ara, i activar els patrons vitals que incloguin i reconeguin altres llenguatges més enllà del mental, com els llenguatges del cos i de les emocions.

Toca canviar acuradament, tocant les tecles apropiades per tal de salvar-nos de l’ofec i poder construir nous patrons, PATRONS VITALS, en tant es basen en les relacions d’uns amb els altres de la mateixa espècies i de les altres, del respecte escrupolós a allò que és viu, partint de què tot el que es viu detalla intel·ligència, la intel·ligència vital.

Quart. Però i com ho aconseguim? Posant en rigor la pràctica d’evitar tot allò que ens esdevingui tòxic i abraçant tot allò que ens és nutrient. Fa falta acceptar:

NO TENIR POR. No tenir por pel que no sabem. L’antídot és conèixer, és a dir, tenir el coneixement del fet i la seva circumstància, per tal de no quedar-se en el no moure’s doncs ja estem bé, sinó canviar per estar millor. No es tracta de sortir de l’àrea de confort sinó de l’ambició de tenir un confort millor, més substantiu en relació no a tenir, sinó en ser.

TRANSGREDIR. Un ordre establert i perdurable ja sigui en la vida quotidiana, en les ciències o qualsevol altre camp no pot superar-se sense que suposi transgredir, subvertir, en definitiva, canvi de paradigma. El canvi de paradigma no és més ni menys que una revolució de la consciència. La reflexió de paradigma presentada per Kuhn. Segons Kuhn, «Un paradigma es lo que los miembros de una comunidad científica, y solo ellos, comparten» Hem de fer front als dogmes, treure’ls del marc on van ser definits i corroborar la seva validesa en el món actual.

Quan un nombre suficient d’anomalies significatives s’han acumulat en contra d’un paradigma vigent, la disciplina científica cau en un estat de crisis. Durant la crisi s’intenten noves idees, tal vegada les mateixes que abans es varen descartar. Finalment, es forma un nou paradigma, que guanya els seus propis seguidors, i esdevé una batalla intel·lectual entre els seguidors del nou paradigma i els que resisteixen en el vell paradigma.

Una vegada més, als principis de la física del segle XX, la transició entre la visió electromagnètica del món de Maxwell i la visió relativista del món d’Einstein no fou ni instantània ni tranquil·la, en comptes d’això va haver-hi una sèrie prolongada d’atacs, tant amb dades empíriques com amb arguments retòrics o filosòfics, per ambdues parts, essent la teoria científica quàntica la guanyadora a llarg termini.

En determinats moments de la història s’acumulen canvis de paradigma simultanis a molts nivells: econòmic, social, polítics i d’envergadura diversa: sistèmic, seqüencial, holístic, dilatat en el temps, convuls… I acostuma a passar sovint que comença aflorant per un problema concret que afecta amplis conjunts de valors o interessos.

Qui no transgredeix no transforma el vell en el fet nou.

Tota transgressió és rebutjada pels que no l’entenen o no volen entendre-la

La nostra època convulsa és l’expressió de la necessitat d’un canvi de paradigma social inajornable.


Aquest article és la segona part d’una sèrie de dos (vegeu la primera part).

 

 

 

 

Què fer? (1/2)

 

Sovint les reflexions sobre els moments que ens toca viure, i la urgència de l’acció com a necessitat vital ens pressiona a trobar el “què fer?” i ens porta a considerar mesures pragmàtiques, pràctiques, concretes. Tendim a fugir de la “filosofia, a fer volar coloms, volem anar a el pràctic, deixem la teoria per altres… Els poetes i els filòsofs estan al núvol.  

Dir, primer de tot, que tinc la convicció radical que aquestes posicions de banalitzar la teoria responen a una migrada pobresa d’esperit. Qualsevol necessitat que ens estrenyi pot trobar la sortida a ¿què fer?, si es dóna una correlació absoluta entre teoria i pràctica que esdevenen inseparables. En la seva essència no hi pot haver una sense l’altre.

En altres èpoques era acceptada, i fins i tot lògica, la separació entre estratègia i tàctica. Prendre decisions en un moment donat i elegir davant situacions límit no admet ja una espera per consultar els estrategues perquè donin permís per fer una acció immediata i decidir si actuar o no. La tàctica es converteix en una aplicació de l’estratègia i cal fer possible la immediatesa entre una i altre.

Tant inútil és fer coses pràctiques sense que sàpigues a quina teoria responen, com fer teoria sense saber portar-la a la pràctica. És un binomi inseparable. Molt abans de l’acceleració tecnològica disponible ara, les decisions tenien temps separats entre pensar-les i el temps d’executar-les. Però no és així ara. Avui sentir i fer va al mateix temps i un cop executat ens toca la reflexió sobre el grau d’efectivitat aconseguit.

Per obtenir aquesta simultaneïtat d’acció cal estar preparat, cal una capacitat d’improvisació planificada, que és una manera de dir que pots improvisar quan estàs ben entrenat a fer-ho. Talment fa el pallasso, o l’actor de teatre que ha de sortir al pas de qualsevol oblit de guió. La vida, qualsevol, exigeix una màxima preparació en la presa de decisions si no vols anar a remolc de les decisions d’altres. També podem entendre que per tal de prendre ràpidament decisions convé el que en diem “sensibilitat situacional”, o dit altrament, la capacitat de situar-te, al moment, en la relació entre text (què fas) amb el context (que és tot el que rodeja al text i els fa sincrònics) i sempre sota la voluntat d’un pretext, de donar un sentit al per a què ho fas.

Dit això, que és teòric, com podem aplicar-ho a les decisions, perquè sigui efectiu en aquest canvi d’època que ens ha tocat viure?

Primer: Acceptant sens dubte que estem en un canvi d’època d’una gran complexitat per la qual no estem preparats i sovint no entenem. En veritat no estem en una època de canvis sinó en un canvi d’època. La Il·lustració i les seves conseqüències -la revolució francesa- aportaren la racionalitat per a la comprensió de la realitat i donaren pas a una gran creativitat de totes les ciències.

Comença el camí de la descoberta del mateix caràcter de la natura viva, present al planeta 3.800 milions d’anys, mentre els homínids sapiens tan sols fa 200.000 anys. La fe i els miracles comencen a ser realitats de la natura vital, de la química, de la física i de la matèria -també viva-.

Una reflexió feta des del prisma de l’actual esperança de vida ≤ 80 anys, segurament no és la millor manera de copsar el sentit evolutiu de la vida -pas dels temps- i en conseqüència poder detectar el canvi d’època, sinó que es veu el temps que vivim tan sols com una època de canvis.

La transformació evolutiva que tot el fet natural presenta i sabem observar, no és fruit d’invents que fem, sinó de descobertes que practiquem tot comprenen el que ja hi ha fruit d’una continuada evolució en el temps des de la configuració del planeta (13.000 milions d’anys).


Aquest article és la primera part d’una sèrie de dos.

 

El “majorianisme?” (la legitimitat de les majories per imposar el que volen)

De què va el que passa?

Hi ha persones que em comenten amb to assertiu: “a veure si és veritat i s’acaba aquest desconcert!”, o “això no va enlloc, estem esgotats de tanta manifestació!”, o “contra l’estat no es pot fer res…”, o “hem de ser efectius, més pràctics”.

Sé que “més pràctics” vol dir, en realitat, obviar la teoria que s’amaga rere cada acció i que, en el fons, aquesta expressió obeeix a la realitat que volen estar bé tal com estan o estaven. Volen no perdre res, convençuts que no volen sotmetre’s a un probable escenari de risc físic, emocional i mental. El que es vol és, en poques paraules, figurar com autèntic tenint cada dia més i no perdre res. I, principalment, una de les coses és voler conservar i no arriscar el poder que es té.

És creure que és més confortable tenir que el plaer desconegut de ser.

Ens podem preguntar: ingenuïtat o manipulació de les persones?

Si no pensem amb malícia, podríem assegurar que es tracta de la ingenuïtat pròpia de qualsevol persona “normal” (en el sentit que se li dóna ara, entès com pensar en la línia que prediquen alguns dels partits que pretenen ser els representants dels ciutadans). És a dir, una normalitat que s’atabala per tantes i diverses situacions viscudes en els darrers anys, en especial en els darrers sis mesos, que sospira per tornar a la comoditat d’abans, on la vida era estable i sense decisions a prendre enfront d’altres. Una estabilitat que permetia seguir sent ambivalent i equidistant, per evitar perdre allò que dóna per descomptat, demanant sempre un infructuós diàleg.

O podria ser el segon cas: deixar-se manipular amb engany. Un engany planificat i provat en altres col·lectius “rebels” d’altres pobles i conflictes entre “majories” i “minories”. Fa ja cert temps que els poders democràtics tenen la perversa capacitat d’adjudicar les culpes de tot allò que hom fa contra la gent, a aquells que ho pateixen. És a dir, faig, i el que faig dic que ho fan els altres. Practico la violència, i dic que la violència la provoquen els altres perquè m’hi obliguen. És la retòrica del maltractador, escopida amb insistència, amb cinisme i amb odi irrefrenable, menystenint a qualsevol que no pensi igual. És passar el pecat des de qui el fa a qui el rep, fer que l’altre sigui el botxí, perquè no accepta la normalitat (d’ells, la imposada).

Què s’amaga en aquestes conductes cíniques?

Ens podem preguntar per què ho fan d’aquesta forma, perquè actuen així. Moltes respostes, totes sota un mateix enfocament aparentment objectiu: el poder, la unitat de la pàtria, les lleis, la constitució sagrada, la igualtat… I així a fins anar pujant de to: per refrenar l’odi, la sedició, la violència, la conspiració…

I així anem rodolant pel pendent de l’abisme que cada vegada és més i més vertiginós. Un abisme que aniquila tota creació, sense reconèixer que no sabem manegar la complexitat del món d’avui. No es tenen altres eines que les de sempre per gestionar quelcom que no havia passat mai a la humanitat: una acceleració de la ciència i la tecnologia que ens pot fer-nos, als humans, innecessaris, i ser substituïbles per robots capaços de prendre decisions adequades i desenvolupar una intel·ligència artificial més potent que la humana. I així, a poc a poc, l’espècie va deixant d’aprendre a decidir i s’avé a què altres decideixin per un. En definitiva, eludint el risc de viure i fent el possible per pertànyer a les elits.

Com fer per evolucionar en un altre sentit?

Potser ens convé (no vol dir que sigui factible) entendre i comprendre que la complexitat i l’acceleració on estem enganxats ens ve per no saber parar i trobar l’aroma del temps. Hem d’aprendre a demorar-nos, a reflexionar molt en el que fem i trobar el sentit de la vida, que no té altra resposta, si no és viure-la. Viure no és córrer, viure no és consumir el temps, viure és trepitjar la terra on estàs i gaudir de la vida que tenim, compartint-la al màxim. Viure suposa saber quan aturar-se i quan avançar.

Les elits tenen el gran repte de deixar de creure que són els salvadors de la humanitat, quan realment són els usurpadors de l’autonomia de l’ésser humà. Volen prendre decisions ràpidament per resoldre els canvis de paradigmes que ens venen a sobre, i per aconseguir-ho malinterpreten la democràcia i no volen preguntar i tampoc deixar participar un “poble poc culte i mancat de criteri i de dades”, utilitzant un discurs en què les decisions són solament tècniques. Ens han preparat per ser individus, però no tenim ni hem practicat de ser col·lectius ni ser socials, en el veritable sentit de la paraula, que res té a veure amb la visió “happy flowers”.

Volen decidir de pressa i encertar, fingint “salvar-nos”, però de fet salvant-se ells. Si volen trobar veritables solucions als reptes de l’ara i avui, s’ha de confiar en la gent, perquè el coneixement ja no està sols en les elits sinó precisament en els professionals preparats per això, professionals, l’ètica dels quals, no es basa en l’obtenció del poder sinó en el progrés del coneixement per la ciència i la tecnologia (la majoria), i de la consciència (un número més reduït). I necessitem les dues unides, la ciència amb la consciència. Hem fet molt per la primera opció però molt menys fem per la segona, el potencial de la qual encara estem a les beceroles de descobrir-lo.

Creiem en les persones?

Creiem molt poc en les persones i el seu potencial, tot i que la més alta tecnologia existent està en el seu cervell. Un fragant i demolidor exemple és l’educació. Veiem la necessitat de reformar-la, però sempre es planteja aquesta volguda evolució des de la tecnologia i no des de la pedagogia. No es planteja impulsar una revolucionària educació per a la vida en la qual s’aprengui a decidir, a pensar, a viure en la inestabilitat, a desenvolupar la sensibilitat situacional. Cal superar a les escoles la lògica racional (però sense perdre-la!) i apostar per la lògica relacional, que permet canviar els patrons mentals pels quals estem programats, per uns patrons vitals que responguin a la nostra naturalesa viva i que ens ajudin a adquirir el reflex per destriar el que és tòxic del que és nutrient en cada individu, donat que tots som diferents.

Només l’enfocament a fer “per les persones i des de les persones” ens donarà pista de com potenciar nous estils de vida, de relacions, d’organitzar-se i del treball productiu per a tothom. No podem deixar de fonamentar en les persones el nostre progrés humà, i menys encara, sabent els enormes potencials que tenim i la gran plasticitat neuronal de la qual gaudim i que ens pot permetre una connexió molt més potent que l’actual.

L’educació no és instrucció, ni ensenyament, ni adoctrinament. L’educació és crear ecosistemes educatius que facin que cada persona sigui tot allò que pugui ser.

Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Quarta part: La consciència i la biomimètica

Tornem a mirar la natura:  Els indígenes americans “parlaven” amb la natura. Hem de tornar a comunicar-nos amb ella i reconstruir la nostra disfuncional societat amb ella com a pilar.

“Un peix em va mirar als ulls i em va parlar. No, no estic boig. El peix es va comunicar amb mi”. Amb aquesta anècdota comença Javier Collado la seva xerrada. No està boig, no; ha après un llenguatge nou, el llenguatge de la natura. No va “parlar” amb el peix, però sí que el va comprendre. Va entendre la consciència natural, que va més enllà de les paraules. Continua llegint «Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»

Una nova revolució de la ment (3/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Tercera part: l’activació de la consciència

Antonio Orbe escriu sobre la consciència:

La conciencia es subjetiva, sus contenidos pertenecen a la la persona y sólo ésta los conoce.  Ser consciente es tener algo en la mente. La conciencia también es referida como auto conciencia, conciencia del yo. Esta conciencia del yo o metaconciencia (soy consciente de que soy consciente) parece más bien un contenido especial de la conciencia ya que esta abarca todos los contenidos mentales.

Continua llegint «Una nova revolució de la ment (3/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»

A propòsit de…

Doncs sí. Fem una reflexió a propòsit d’un acreditat polític que ha deixat, de sobte en començar aquest nou curs polític, totes les múltiples responsabilitats que exercia. No es tracta de parlar de la persona sinó d’una interpretació del fet en relació a la situació de les organitzacions de tot tipus que ocupen l’espai de decisió estratègica, a la política, a les empreses, a les institucions diverses, siguin de caràcter públic o privat.

Continua llegint «A propòsit de…»

Podrem salvar la decadència? (VII) El pretext

consciencia

En aquest atzucac, tenim quelcom que ens capaciti a jugar un rol contributiu que la intel·ligència conscient -ara per ara només present en tot el que té vida- pugui evolucionar?

Sí. És allò que encara no coneixem i, així i tot, usem en les nostres relacions quotidianes. Se’n diu consciència. I ens preguntem, poden anar junts com una dualitat creativa, la intel·ligència conscient i la no conscient?

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (VII) El pretext»