El “majorianisme?” (la legitimitat de les majories per imposar el que volen)

De què va el que passa?

Hi ha persones que em comenten amb to assertiu: “a veure si és veritat i s’acaba aquest desconcert!”, o “això no va enlloc, estem esgotats de tanta manifestació!”, o “contra l’estat no es pot fer res…”, o “hem de ser efectius, més pràctics”.

Sé que “més pràctics” vol dir, en realitat, obviar la teoria que s’amaga rere cada acció i que, en el fons, aquesta expressió obeeix a la realitat que volen estar bé tal com estan o estaven. Volen no perdre res, convençuts que no volen sotmetre’s a un probable escenari de risc físic, emocional i mental. El que es vol és, en poques paraules, figurar com autèntic tenint cada dia més i no perdre res. I, principalment, una de les coses és voler conservar i no arriscar el poder que es té.

És creure que és més confortable tenir que el plaer desconegut de ser.

Ens podem preguntar: ingenuïtat o manipulació de les persones?

Si no pensem amb malícia, podríem assegurar que es tracta de la ingenuïtat pròpia de qualsevol persona “normal” (en el sentit que se li dóna ara, entès com pensar en la línia que prediquen alguns dels partits que pretenen ser els representants dels ciutadans). És a dir, una normalitat que s’atabala per tantes i diverses situacions viscudes en els darrers anys, en especial en els darrers sis mesos, que sospira per tornar a la comoditat d’abans, on la vida era estable i sense decisions a prendre enfront d’altres. Una estabilitat que permetia seguir sent ambivalent i equidistant, per evitar perdre allò que dóna per descomptat, demanant sempre un infructuós diàleg.

O podria ser el segon cas: deixar-se manipular amb engany. Un engany planificat i provat en altres col·lectius “rebels” d’altres pobles i conflictes entre “majories” i “minories”. Fa ja cert temps que els poders democràtics tenen la perversa capacitat d’adjudicar les culpes de tot allò que hom fa contra la gent, a aquells que ho pateixen. És a dir, faig, i el que faig dic que ho fan els altres. Practico la violència, i dic que la violència la provoquen els altres perquè m’hi obliguen. És la retòrica del maltractador, escopida amb insistència, amb cinisme i amb odi irrefrenable, menystenint a qualsevol que no pensi igual. És passar el pecat des de qui el fa a qui el rep, fer que l’altre sigui el botxí, perquè no accepta la normalitat (d’ells, la imposada).

Què s’amaga en aquestes conductes cíniques?

Ens podem preguntar per què ho fan d’aquesta forma, perquè actuen així. Moltes respostes, totes sota un mateix enfocament aparentment objectiu: el poder, la unitat de la pàtria, les lleis, la constitució sagrada, la igualtat… I així a fins anar pujant de to: per refrenar l’odi, la sedició, la violència, la conspiració…

I així anem rodolant pel pendent de l’abisme que cada vegada és més i més vertiginós. Un abisme que aniquila tota creació, sense reconèixer que no sabem manegar la complexitat del món d’avui. No es tenen altres eines que les de sempre per gestionar quelcom que no havia passat mai a la humanitat: una acceleració de la ciència i la tecnologia que ens pot fer-nos, als humans, innecessaris, i ser substituïbles per robots capaços de prendre decisions adequades i desenvolupar una intel·ligència artificial més potent que la humana. I així, a poc a poc, l’espècie va deixant d’aprendre a decidir i s’avé a què altres decideixin per un. En definitiva, eludint el risc de viure i fent el possible per pertànyer a les elits.

Com fer per evolucionar en un altre sentit?

Potser ens convé (no vol dir que sigui factible) entendre i comprendre que la complexitat i l’acceleració on estem enganxats ens ve per no saber parar i trobar l’aroma del temps. Hem d’aprendre a demorar-nos, a reflexionar molt en el que fem i trobar el sentit de la vida, que no té altra resposta, si no és viure-la. Viure no és córrer, viure no és consumir el temps, viure és trepitjar la terra on estàs i gaudir de la vida que tenim, compartint-la al màxim. Viure suposa saber quan aturar-se i quan avançar.

Les elits tenen el gran repte de deixar de creure que són els salvadors de la humanitat, quan realment són els usurpadors de l’autonomia de l’ésser humà. Volen prendre decisions ràpidament per resoldre els canvis de paradigmes que ens venen a sobre, i per aconseguir-ho malinterpreten la democràcia i no volen preguntar i tampoc deixar participar un “poble poc culte i mancat de criteri i de dades”, utilitzant un discurs en què les decisions són solament tècniques. Ens han preparat per ser individus, però no tenim ni hem practicat de ser col·lectius ni ser socials, en el veritable sentit de la paraula, que res té a veure amb la visió “happy flowers”.

Volen decidir de pressa i encertar, fingint “salvar-nos”, però de fet salvant-se ells. Si volen trobar veritables solucions als reptes de l’ara i avui, s’ha de confiar en la gent, perquè el coneixement ja no està sols en les elits sinó precisament en els professionals preparats per això, professionals, l’ètica dels quals, no es basa en l’obtenció del poder sinó en el progrés del coneixement per la ciència i la tecnologia (la majoria), i de la consciència (un número més reduït). I necessitem les dues unides, la ciència amb la consciència. Hem fet molt per la primera opció però molt menys fem per la segona, el potencial de la qual encara estem a les beceroles de descobrir-lo.

Creiem en les persones?

Creiem molt poc en les persones i el seu potencial, tot i que la més alta tecnologia existent està en el seu cervell. Un fragant i demolidor exemple és l’educació. Veiem la necessitat de reformar-la, però sempre es planteja aquesta volguda evolució des de la tecnologia i no des de la pedagogia. No es planteja impulsar una revolucionària educació per a la vida en la qual s’aprengui a decidir, a pensar, a viure en la inestabilitat, a desenvolupar la sensibilitat situacional. Cal superar a les escoles la lògica racional (però sense perdre-la!) i apostar per la lògica relacional, que permet canviar els patrons mentals pels quals estem programats, per uns patrons vitals que responguin a la nostra naturalesa viva i que ens ajudin a adquirir el reflex per destriar el que és tòxic del que és nutrient en cada individu, donat que tots som diferents.

Només l’enfocament a fer “per les persones i des de les persones” ens donarà pista de com potenciar nous estils de vida, de relacions, d’organitzar-se i del treball productiu per a tothom. No podem deixar de fonamentar en les persones el nostre progrés humà, i menys encara, sabent els enormes potencials que tenim i la gran plasticitat neuronal de la qual gaudim i que ens pot permetre una connexió molt més potent que l’actual.

L’educació no és instrucció, ni ensenyament, ni adoctrinament. L’educació és crear ecosistemes educatius que facin que cada persona sigui tot allò que pugui ser.

La ciència i la consciència

Per tal de construir un demà que dugui, de forma progressiva, a l’equitat, cal tenir en compte les tres E: eficàcia, efectivitat i eficiència. En l’equilibri trobem la clau de l’èxit.

A l’hora de realitzar un projecte s’han de tenir en compte les tres E: l’eficàcia (saber), l’efectivitat (fer bé el que se sap) i l’eficiència (fer-ho amb el mínim cost). Així i tot, depenent dels interessos de l’impulsor, és freqüent prioritzar-ne una o altre segons els interessos immediats dels diferents agents que intervenen.

D’una banda, trobem qui, de manera exclusiva, contempla l’eficiència i la considera gairebé l’únic indicador que val la pena. L’única explicació sobre el perquè d’aquesta consideració és, simplement, que els diners mouen el món (l’economia és hegemònica) i l’eficiència permet quantificar resultats i beneficis. Això, però, obvia el valor d’allò intangible, també important i crucial. Aquest perfil d’acció és molt habitual en els projectes promoguts des del camp de les finances i similars, pels que la sentència a encunyar és: “el que no es pot comptar no compta”.

Altres col·lectius s’inclinen per focalitzar-se en l’efectivitat. Són aquells pels qui el més important és fer bé el que toca fer, independentment del cost de dur-ho a terme. Un exemple més específic: aquells que diuen, amb ostentació, que la salut no té preu i reneguen acceptar que tota activitat professional costa diners. És un principi bàsic de l’economia, tota activitat té un cost, tot deute té un termini i tota inversió aspirar a un retorn.

Per últim, estan els que creuen fermament en l’eficàcia, és a dir, saber el que cal fer. Són experts en la diagnosi dels problemes i en l’acumulació de coneixement per aconseguir-ho. Són savis en alguna temàtica o bé especialistes a trobar causes i relacions (depèn del seu estat de consciència). Això comporta, a vegades, que per la seva extrema especialització acaben ignorant el tot (el context i el pretext), i exerceixen sense relació amb el sentit i el propòsit d’allò que es fa.

Aquests casos “d’especialisme” són conseqüència de les realitats científiques contemporànies. La ciència, motor de la tecnologia i responsable de la més gran prosperitat material dels darrers dos segles, ha tendit a prendre dos camins: un és l’emmagatzematge del coneixement (Papers) per fer-ne un oligopoli (camí que provoca aquest “especialisme”), i l’altre és el de la ciència de la descoberta, que explora les fonts del coneixement tenint la natura i els patrons vitals com a referent (la biomimètica: imitar la vida).

Així doncs, és fàcil d’imaginar que l’èxit recau en l’equilibri. Tenir sempre en compte les tres E permetrà saber què s’ha de fer, fer-ho com cal i, a més, aconseguir els més alts marges d’explotació possibles. És la capacitat de veure en forma simultània la  part i el tot, el que es veu i el que no es veu. Es tracta de revisar el passat per enriquir el present i poder, així, dissenyar un futur que trenqui la tendència. I, gràcies a això, evolucionem en tots els camps de l’activitat humana.

Aquest últim punt és en especial rellevant. Observar l’evolució ens permet comprendre el que passa, canviar el zoom -que sempre acostumem a centrar en el nostre temps, -descuidant el temps evolutiu de l’espècie- i ens proporciona lucidesa per poder contribuir en la construcció d’aquest nou futur. I és en aquest sentit que cal que els nostres projectes i activitats, per tal de formar part de l’evolució de l’espècie, es plantegi des de l’eficàcia, l’efectivitat i l’eficiència dirigides a l’equitat.

Però no és només rellevant tenir en compte les tres E. Cal donar-hi, a tot plegat, el toc del model biomimètic, en tant que representa el que la vida i la vitalitat permeten. Viure, per si mateix, és un mètode d’aprenentatge que utilitza des de la vida vegetal fins a la humana. La vida té, en ella mateixa, el principi regeneratiu que fa possible aquesta buscada evolució de l’espècie.

Un altre exemple per clarificar conceptes: en l’educació el projecte biomimètic es reflecteix en comprendre que si no deixem que el nen aconsegueixi per ell mateix els reptes que es troba, estem impedint que pugui aprendre. La nostra societat actual té el patró mental d’ensenyar a l’alumne allò que “ha de saber” i que “encara no sap”, una forma d’adoctrinar (terme usat amb maldat manifesta) que consisteix a ensenyar un temari i competències “bàsiques” que toca aprendre i sense plantejar-se si l’educació ha de sorgir dels alumnes mateixos o si ha d’estar determinada per les capacitats de cadascú.

De la mateixa forma que un arbre no comença per les fulles ni un infant neix amb un cervell activat, les arrels són el fonament de la vida, i per desenvolupar el tronc, fulles i fruits, cal que sigui ben ric aquest fonament que dóna suport. Treballar amb les 3E,  vol dir contribuir a un millor futur, un futur que s’ha d’edificar sobre uns principis biomimètics que ens permetin desenvolupar unes activitats que portin a l’equitat, la qualitat que integra millor els dos eixos que han de construir el futur: la CIÈNCIA i la CONSCIÈNCIA.

 

Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Quarta part: La consciència i la biomimètica

Tornem a mirar la natura:  Els indígenes americans “parlaven” amb la natura. Hem de tornar a comunicar-nos amb ella i reconstruir la nostra disfuncional societat amb ella com a pilar.

“Un peix em va mirar als ulls i em va parlar. No, no estic boig. El peix es va comunicar amb mi”. Amb aquesta anècdota comença Javier Collado la seva xerrada. No està boig, no; ha après un llenguatge nou, el llenguatge de la natura. No va “parlar” amb el peix, però sí que el va comprendre. Va entendre la consciència natural, que va més enllà de les paraules. Continua llegint «Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»

A propòsit de…

Doncs sí. Fem una reflexió a propòsit d’un acreditat polític que ha deixat, de sobte en començar aquest nou curs polític, totes les múltiples responsabilitats que exercia. No es tracta de parlar de la persona sinó d’una interpretació del fet en relació a la situació de les organitzacions de tot tipus que ocupen l’espai de decisió estratègica, a la política, a les empreses, a les institucions diverses, siguin de caràcter públic o privat.

Continua llegint «A propòsit de…»

Podrem salvar la decadència? (VII) El pretext

consciencia

En aquest atzucac, tenim quelcom que ens capaciti a jugar un rol contributiu que la intel·ligència conscient -ara per ara només present en tot el que té vida- pugui evolucionar?

Sí. És allò que encara no coneixem i, així i tot, usem en les nostres relacions quotidianes. Se’n diu consciència. I ens preguntem, poden anar junts com una dualitat creativa, la intel·ligència conscient i la no conscient?

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (VII) El pretext»

Podrem salvar la decadència? (VI) Un canvi d’època

decadencia epoca cadenes

Què volem dir quan afirmem que estem en un canvi d’època que passa per la decadència?

Les elits econòmiques i polítiques ja no creuen en els pobles i les seves persones. Els Estats moderns han anat teixint xarxes d’interessos econòmics, per aconseguir una riquesa material molt notable encara que això suposés abandonar els valors de la cohesió social. Les relacions capital-treball, que temps eren un mecanisme per apaivagar la misèria, es van corrompre per la voracitat del “tot s’hi val” i “l’ambició de tenir” i van tacar de forma sistemàtica tota l’escala social. Van promoure una nova moral, la de “guanyar, guanyar i guanyar”, imposant-la a través de l’obligació que implica la realitat i l’exigència de minorar deutes i dèficits impossibles de resoldre. Una ficció i un engany no denunciat per preservar el mite de la riquesa material. La ciència i la tecnologia desbordant, s’entronitzen en el mercat mundial. Deixem enrere l’època del carboni i el petroli, comença la de la sílice.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (VI) Un canvi d’època»

Majorianisme: la legitimitat de les majories per imposar

majories

De què va el que passa?

Hi ha persones que em comenten amb to assertiu: “a veure si és veritat i s’acaba aquest desconcert!”, o “això no va enlloc, estem esgotats de tanta manifestació!”, o “contra l’estat no es pot fer res…”, o “hem de ser efectius, més pràctics”. Sé que “més pràctics” vol dir, en realitat, obviar la teoria que s’amaga rere cada acció i que, en el fons, aquesta expressió obeeix a la realitat que ja estan bé tal com estan. Volen no perdre res, convençuts que ja tenen un bon confort que no volen sotmetre a un probable escenari de risc físic, emocional i mental. El que es vol és, en poques paraules, ser autèntic i tenir cada dia més però sense perdre res. I, princialment, una de les coses que més es vol conservar i no arriscar és el poder. Vol dir, per ells, que és més confortable tenir, que el plaer desconegut de ser.

Continua llegint «Majorianisme: la legitimitat de les majories per imposar»

Podrem salvar la decadència? (V) Context

context decadencia

A l’anterior entrada albiràvem un nou futur, una nova regeneració. En aquesta època de decadència global provocada per les elits i l’establishment, comença el despertar dels pobles i una reacció solidària i intercomunitària proposa una necessària regeneració. Però abans de continuar reflexionant sobre aquest futur que ens ve, ens preguntem: com hem arribat a aquesta decadència? Explorem el context.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (V) Context»