PRENDRE CONSCIÈNCIA

Què volem dir? I per a què tenir-ho en compte?

Podríem afirmar que no sabem ben bé què és la consciència però fem servir la paraula sovint: “siguem conscients”, “no hi ha consciència”, “som inconscients”…

Un concepte que expressa quelcom intangible, allò que no es pot tocar però que es troba a faltar si no hi és. La seva presència ens diu quelcom de què passa en terme de relacions entre fets que es produeixen.  

El  desconcert general que es dóna en els temps actuals és expressió, ben segur, d’un canvi d’època i no només d’una època de canvis. L’acceleració dels coneixements científics i de les seves aplicacions tecnològiques desborda a una majoria social que no pot seguir ni entendre tot el que això suposa. Ens sentim perduts i sense consciència de cap on anem, veient com la tecnologia és capaç de saber qui som, què fem, què volem i es comunica amb nosaltres donant-nos indicacions, en forma de suggeriments, procedents dels grans monopolis de la informació i la comunicació sobre allò que ens recomanen i ens pot interessar. Al disposar d’aquestes poderoses tecnologies externes a nosaltres que avaluen les nostres dades personals, anem interioritzant que les decisions sobre el què volem surten beneficiades si fem cas dels suggeriments que ens fan.

Aquesta dinàmica genera una dependència creixent cap a la tecnologia en totes les dimensions de la nostra vida: estils de vida, estils de treball, estils d’organitzar-se… i en definitiva,  una incapacitat progressiva de ser conscients de què som i de què volem.

En paraules de Nilton Bonder: “Si dubtem és perquè no sabem què volem i  el molt que ho volem”

Ens limitem a resoldre la nostra supervivència (també regulada des de fora) i convertir-la en un fi en si mateix que ens porta a oblidar la reflexió i donar-nos resposta sobre què hem vingut a fer en aquest moment de la història que ens ha tocat viure i i, per tant, el sentit de la pròpia existència. Preval viure, sobre el per a què del viure. Deia una científica responsable del programari que va desenvolupar la NASA per anar a la Lluna: “He estat molt feliç en tant m’he dedicat a guanyar diners per fer coses i no a fer coses per guanyar diners”.

Diversos experts ens en parlen d’una altre manera: “adaptar els comportaments de les persones a estils conscients i lúcids, adults i madurs i alhora, mantenir la frescor i l’espontaneïtat de l’ésser humà perquè els individus assumeixin la seva plena condició social humana, esdevé un salt espectacular”. Però aquesta espectacularitat no és deguda només a la dificultat, sinó també per la potència dels avenços que desborden en molt la capacitat de comprensió i, sobretot, la saviesa per saber-lo utilitzar degudament.  

Segons explica Bruce Lipton, biòleg epigenetista, en una publicació al seu blog de juny del 2012: “ens cal pensar més enllà dels gens”.  És un exemple punyent, constatar que maldem per un retorn de la democràcia i els seus drets fonamentals sense tenir consciència que aquesta democràcia ens ha portat on som, sense haver articulat una reflexió o proposta de què li manca a la democràcia representativa per tal que no la superi l’autoritarisme de les elits, obtingut “democràticament”.

Creiem que l’arrel  evolutiva d’aquesta qüestió està en no assumir el canvi d’època que ja ha arribat i trobar-nos orfes de consciència del que representa. El sistema social, com expressa molt bé Thomas Friedman en el llibre ¨ Gracias por llegar tarde, està veient com es produeix un decalatge creixent entre les noves eines per al desenvolupament i la capacitat d’adaptació del sistema social (començant per l’educació) a la velocitat que caldria.

Seguim presoners de les nostres limitacions per activar una consciència col·lectiva que faci front, i superi, la vergonyant involució dels drets fonamentals de les persones. Aquest punt és clau per impedir que els depredadors acabin liquidant noves propostes que ens deslliuren de la bèstia negre de l’odi i la força com a medi per controlar la societat. No hi ha cap diàleg possible entre les parts sinó es reconeix a l’altra com a subjecte. I si l’altre no esdevé subjecte, no podrà exercir com a tal.

Venim d’una època marcada per la Il·lustració i el predomini de la raó com a superació de la fe que ha fet possible un gran progrés material (materialisme). Més abundància però menys distribució equitativa. Més coneixement i menys consciència.

Aquesta Revolució de la Ment produïda en els segles XVII-XVIII, entesa com els orígens intel·lectuals de la democràcia moderna (veure Jonathan Israel en La Revolución de la Mente. Editorial LAETOLI 2015), s’ha fet esquifida davant la complexitat del que tenim davant.

Un desenvolupament que es va iniciar seguint les lleis de la física convencional, la de la mecànica, els engranatges  i les forces motrius que es van anar posant en acció. Era complicat el que tocava fer. Calia trobar aquest desllorigador incorporant coneixements de disciplines molt diverses capaces de fragmentar, amb força excel·lència, una problemàtica general en problemàtiques d’ordre menor: “la màquina, la mecànica, el capital necessari, el treball productor de excedents, la força de treball físic, la millora de les condicions humanes i tècniques que ho fessin viable, el treball en cadena, la tecnificació, l’automatització…”.

El canvi de paradigma està transformant actualment aquesta realitat que aportava essencialment estabilitat, planificació, seguretat, riquesa i benestar, amb tots els drets i deures. Més drets que deures.

Ara, en canvi, ens trobem immersos en la flexibilitat, la necessitat d’adaptar-nos ràpidament, de fer-nos grans sumant i enxarxant el que és petit, de fer que el factor humà esdevingui un  expert que acompanya al Big Data, a la intervenció dels algoritmes, la intel·ligència artificial, la computació, i finalment, la física quàntica on conviuen simultàniament dues realitats simultànies com el corpúscul i l’ona. El gato de Schrödinger en el árbol de Mandelbrot”, Ernst Peter Fischer, Critica, 2008. Ja no estem en el que es toca sino en el que es manifesta. Ja no és la cosa sinó les relacions entre les coses. Tot està relacionat i tot està connectat. Ja no es tracta de trobar el fil per desenredar el cabdell i desfer els nusos.  Es tracta d’estar connectat a la xarxa on tot el coneixement està a l’abast i adquirir l’expertesa de saber manegar la complexitat.

Edgar Morin ho diu ben clar: “més val el cap clar que el cap ple”. No serem capaços de distingir i llegir les borroses imatges d’allò que passa, fins que no canviem d’ulleres.

Estem preparats? En som conscients?

Diferents velocitats ( 2/2 )

En l’anterior post  “Diferents velocitats (1/2 )”  fèiem una reflexió sobre el decalatge que es produeix entre dos vectors estratègics.

Per una banda, el desenvolupament accelerat de les ciències i les tecnologies aboquen a un nou model productiu de creixement exponencial que, com ens mostra la Llei de Moore, esdevé transcendental.  Per l’altra, la dificultat de fer correspondre la realitat del sistema social per tal que pugui adaptar-se a uns canvis i transformacions que previsiblement tindran un gran impacte en els hàbits socials, tan pel que fa als estils de vida com en els de treball o d’organitzar-se.

Com sempre passa amb cada canvi d’època, ens cal aprendre. Tenim un bon exemple en la disrupció provocada pels il·lustrats (uns pocs intel·lectuals, en un inici) que va donar lloc a la Revolució de la Ment i com, a  conseqüència, la Revolució Francesa i un nou ordre mundial amb l’aparició de la Pau de Westfàlia i la configuració dels Estats Moderns.

Així doncs, una ment amb visió evolutiva tindria la capacitat d’interpretar com  un continuat exercici de millora i innovació canvia la realitat i, al mateix temps, una successió de petits canvis continus acaba originant una transformació no menor.  El que sempre es produeix primer, però, és la manifestació de canvis que acaben per donar resposta a les necessitats que la vida planteja. El gran vector de la transformació, doncs, inclosa fins i tot la biològica, és la VIDA en totes les seves formes que presenta necessàriament nous escenaris. La visió sense perspectiva evolutiva interpreta la realitat de cada moment des de la immediatesa, bloquejant sovint la possibilitat de veure amb més amplitud i caient en raonaments simples d’ordre causal.

Dit altrament, seria beneficiós individual i col·lectivament tenir la humilitat de reconeixer-nos com els nouvinguts del planeta Terra i en tant  que representem una espècie complexa ser curosos en cuidar tot alè de vida i no només la de la pròpia espècie. Hauríem de sentir gratitud per la nostra capacitat, rebuda i no demanada, de generar vida i entendre que no hi ha espai per la destrucció de la vida de qualsevol tipus.

En acabar el primer post ens fèiem algunes preguntes com ara: on anem?  cap a on volem anar? com ho fem? quin grau de consciència de  què passa tenim com a humans? quines tendències emergents hauríem de tenir molt en compte?

Tot aquest reguitzell d’inquietuds, ben a flor de pell a la nostra societat (que ens passarà? cap on anem?…), troben respostes en la natura, en el sentit d’estar oberts de ment per ampliar les percepcions, i captar les essències  més simples de tot el que és viu i no tan sols aquelles que afecten a la vida humana. Cal veure en aquesta reflexió les limitacions que pot tenir, socialment, restar ancorats en una visió només antropocèntrica de la realitat que ens impedeix comprendre la realitat d’una manera molt més àmplia, una visió sistèmica i holística. Tal com diu el biòleg epigenetista Bruce Lipton, “Les percepcions són el camí de l’autenticitat”.

Donar sentit a la vida es modelar les nostres conductes i tot allò que fem des d’una visió vital ( biomimètica ) que comprengui que, més important que el marc del que acostumem a fer, hem de treballar aquestes activitats des d’una lògica vital que s’adecui a la tríada descrita per Raimon Panikkar: “mira, pensa, contempla”. Aquesta manera de treballar-se implica un tipus d’educació vital, una formació contínua i reflexiva sobre el tot i la part, al mateix temps que es potencia el model productiu mantenint un equilibri entre ciències, tecnologies i consciència. Suposa, en definitiva,  construir ponts entre les parts defugint tot elitisme, connectant-ho tot amb la societat cohesionada, una condició necessària per activar el talent i la consciència col.lectiva capaç d’aportar el millor pel planeta.

Si el planeta està bé, jo també estaré bé

Si el planeta no està bé, jo no podré sobreviure

Diferents Velocitats (1 / 2 ) – Comentari al llibre de Thomas Friedman “Gracias por llegar tarde”

El primer que destaca del llibre és precisament el seu títol. És una lliçó de vida. En la mesura que mantenia entrevistes amb líders científics, polítics o socials d’arreu del món explorant els signes dels temps que vivim, explica com el retard en presentar-se a l’hora convinguda era notable i ben generalitzat. MentreThomas Friedman esperava, explica que aprofitava el temps per redactar notes i preparar escrits en llocs tranquils que li facilitessin les reflexions.

La pràctica continuada d’aquestes entrevistes – comentades al llarg dels diversos capítols del llibre – va donar-li la possibilitat de gaudir d’un temps per ell mateix del que no acostuma a disposar en el tràfec del dia a dia, marçat pels nombrosos desplaçaments que li tocava fer. Comenta que sempre , amb polidesa, l’entrevistat s’excusava d’arribar tard, amb diferents tòpics freqüents: els embussos de tràfic, els retards causats pels mitjants de transport i molt d’altres. Donat que el temps d’espera va resultar cada cop més útil per a les seves reflexions no només va acabar per acceptar- lo de bon grat sinó que es va acostumar a donar les gràcies pel retard. I aquest fet va esdevenir una oportunitat per fer el llibre i va donar lloc al seu títol: “Gracias por llegar tarde”.

Una inferència directa de la lectura del llibre – per altra part molt recomanable – esdevé una doble constatació.

D’una banda el progrés, accelerat a l’extrem, del desenvolupament de les ciències, de la seva gran transversalització i hibridació necessàries que esdevenen el fonament per a un model productiu de naturalesa complexa i alhora la constatació del canvi d’època a la qual estem assistint per aquest fet.

La ley de Moore és impecable i cada vegada més assistim a un desplegament  de ciència aplicada que possibiliten un camp extraordinàriament ampli de tecnologies derivades dels nous coneixements.

El fet remarcable d’aquest gir en les activitats científiques és la concentració, no tant en la seva orientació als objectes per un progrés material tan important en el període de la revolució industrial, sinó un decidit enfocament cap a la comprensió de les bases de la vida mateixa i la seva necessària hibridació per l’avenç del coneixement.

Ens trobem en molts exemples, la bioenginyeria, els biomaterials, la biomedicina o la biotecnologia, i molts altres que podem trobar si accedim al document Nordic Working Papers editat pel Nordic Council of Ministers on s’exposen els múltiples àmbits de noves disciplines que tenen com a inspiració comuna la de recuperar la sostenibilitat del planeta, en perill per les activitats extractives dels recursos i l’ús inadequat de productes insostenibles per a la vida a curt termini.

El domini del conjunt del planeta, la globalització, per l’espècie d’homínids Sapiens, a la que pertanyem, ha fet estralls en el que pot esdevenir per la pròpia espècie que entra definitivament en un període d’accelerada carrera cap a l’abisme que amenaça la permanència de l’espècie tal com la coneixem.

La Biomimètica (Biomimicry) o ciència de la descoberta, emergeix com un camp nou per inspirar-se, imitar o explorar el propi sentit de la vida, recuperant la nostra relació amb la natura de la que formem part però de la que ens en hem separat, amuntegant-nos en espais urbans massificats i despersonalitzats, lluitant per malviure a moltes parts del planeta.

La segona reflexió d’aquest fenomen prové del gap cada vegada més gran entre el desenvolupament científic a velocitat de reactor front la la velocitat de creuer que manté el sistema social per entendre, comprendre i assimilar aquest nou període vital del planeta. Una gran quantitat de persones dels 7600 milions d’humans que habitem la Terra es troben descol·locats i perplexes davant d’aquesta transició a nous models en tot els àmbits i components de la vida: educació, treball, habitat,… La vida està configurada per incerteses, imprevisibilitat i nous paradigmes que no s’entenen.  Al mateix temps, les nostres decisions vitals estan condicionades per un entorn de grans monopolis que, sota la intenció aparent de servir a les persones acaben servint-se d’elles per acumular poder, ja sigui financer, econòmic, polític, científic o d’altres amb una clara intenció de control social.

Les tecnologies substitueixen el factor humà que no sap on raure, cada cop més atrapat i relegat a un nivell de vida que es limita als recursos mínims per sobreviure. Com expressa un article periodístic llegit ja fa un cert temps: ja no és època de simples revolucions sinó de complexes revoltes.

I ens preguntem: on anem?  cap a on volem anar? com ho fem? Quin grau de consciència del que passa mantenim els humans? quines tendències emergents es donen amb aquesta situació?

Aproximacions pràctiques des del pensament de Raimon Panikkar – El treball interior 1/15

En la inauguració de l’any Panikkar l’acreditat músic Jordi Savall, reconegut internacionalment, va introduir una petita nota de presentació a la seva interpretació musical, dient:

“Al principi la paraula i la música anaven juntes, fins que la música es va separar de la paraula perquè la paraula deia mentides”

Panikkar ens parla amb claredat sobre la superació de la mentida en proposar-nos: “MIRA, PENSA, CONTEMPLA”  Un missatge clar que ens porta sense cap dubte al  “TREBALL INTERIOR” del tot necessari i personal, per aflorar les potencialitats d’un mateix. Aquesta primera veritat que impregna totes les altres, esdevé de la comprensió evolutiva de que la part està en el tot i que el tot està format per les parts sense possibilitat de separar-ho. Quan la separació es dóna, apareix la mentida doncs esdevé de parcel·lar qualsevol discurs, fent un relat minvat (una part)  i aliè al cosmos (el tot). Res es pot ensamblar si s’ignora el tot o no es reconeix la seva existència.

Diu Trinh Xuan Thuan en el seu llibre “la Plenitud del vacío”:  ¿…por qué el cero no nació en Occidente a pesar de los grandes avances realizados por los griegos en el àmbito de las matemáticas? ¿Por qué nació en Oriente? ¿Por qué el cero suscitó tal  pavor en el pensamiento occidental, a la par que era acogido con los brazos abiertos por el pensamiento oriental? ¿Por qué hubo que esperar hasta el siglo V para que el genio matemático indio concediera al fin al cero el estatus de un número de pleno derecho? (pàg 14) . Y més endavan el mateix  autor (pàg 44) afegeix: “Como el pensamiento indio abraza el vacío, era natural que el cero  viera la luz en la India en su forma más gloriosa”

I de la mateixa manera es produeix, des de sempre, una hibridació de percepcions i coneixements que permeten crear, o més ben dit donar lloc, al naixement de nous conceptes. Així progressivament l’espècie humana és la que ha tingut més opcions d’activar la consciència de l’existència de totes les coses, que hem anat batejant segons les necessitats ho requereixen i les funcions es desenvolupen per donar-hi resposta. No hi ha cap òrgan que no sigui provinent de funcions necessàries que permetin resoldre necessitats vitals. Igual que podem dir que hi ha coses que mantenen relacions intangibles entre elles  que existeixen només si hom està en situació de necessitar-les, d’igual manera que tot òrgan queda atrofiat si no és usat.

No és casual que científics com J..Wagensberg ens hagin deixat, entre moltes diferents aportacions, un seguit d’aforismes  entre el que podem recordar aquell que ens diu que la naturalesa (en totes les seves formes de vida) tingui moltes respostes esperant que se li facin preguntes.

És la ciència de la descoberta.  Aquella que sense menystenir el coneixement ja acreditat i emmagatzemat en l’acadèmia, no deixi la guàrdia, sabedora que “sabem que no sabem” (Sòcrates).

I aterrem en els límits del llenguatge. Ens cal més consciència per comprendre el més profund, el que volem dir, sense quedar-nos en les aparences o simplement en el que es dóna per suposat. Hem de ser curosos per tal que no confonem suposar amb fer conjectures, tot sigui dit,  molt vàlides per desentranyar el significat del que és ocult.

La complexitat d’avui té a veure, no tant amb entendre-ho tot amb les paraules i coneixement que hem aconseguit, sinó amb la més important evolució que ens ve definida per la interculturalitat i les relacions entre les coses, relacions no tangibles però sí captades sempre que ens situem en un punt diferent de com ens hem situat fins ara. Val més pujar en globus per veure el terreny i decidir on ens convé aterrar sense haver de renunciar a somiar per decidir on volem trepitjar.

 

 

El capitalisme ha pervertit el desig (3/3)

Les memòries

No podem viure, relacionar-nos, sense símbols…La funció del símbol és fer present l’absent, l’absent passat o l’absent futur. És a dir, l’ésser humà és un ésser finit, però que té consciència que hi ha un abans i hi ha un futur…la qüestió de la memòria és una de les qüestions jo diria fonamentals, i que en la nostra cultura , en el nostre temps, està molt malmesa…però en l’ésser humà la qüestió funciona amb connexió, memòria i oblit…Els grecs tenien dues paraules per parlar de la memoria, n’hi ha una que diu mneme, que és aquesta mena de magatzem que tenim tots i que hi tenim coses que no saben que les tenim i que estant allá…i després tenim l’anamnesi, que és la memoria activa; és a dir, quan alguna cosa que es pasiva, aflora…És tan dolenta la sobreactuació de la memoria que s’utilitzava en aquells temps com aquesta disminución de la memoria d’ara.  És absolutament fals parlar de la memòria dels ordinadors, perquè no tenen la possibilitat de l’oblit…no tenen la possibilitat de fer present l’absent. Però aquest fer present l’absent no és l’absent tal com va ser o el futur tal com serà, no, és el present de l’absent….És el present dels meus vint anys…o és el present del meu futur…llavors hi ha una qüestió molt directament vinculada amb la salut, la salut/malaltia, perquè un percentatge molt important de les malalties de l’ésser humà son emmalaltiments causats per la memòria; per l’ús dolent de la memoria, ja sigui de la memoria del passat o la memoria del futur.

La memòria : gran aliada i a l’ensems tan traidora. Con selecciona la nostra biologia allò que queda com impacte perquè colpeig, i allò que es borrat pel mal que ocasiona i no s’accepta.  Cert és que tot allò que conforma el nostre present ens ve del passat i les experiències i vivències que s’han tingut. I també és obvi que d’elles en fem patrons mentals i vitals pels moments viscuts. Es probable que per construir el futur no podem fer-ho des d’una prospectiva continuista de la tendència treballada fins llavors. Amb l’esperit crític hem de valorar el grau d’obsolescència dels patrons mental o vitals assumits. Amb les eines d’ahir no es pot definir el que ve i que encara no sabem. És per això que la transgressió es fa necessària per tal de superar els propis límits del pensament o la seva obsolescencia per ajustar-ho a les condiciones d’una nova lectura del món. I ara, en aquests canvi d’època, molt més que en altres ocasions.

 

El diàleg

Els nois i noies cl que adquireixin molt lèxic; és a dir, que tinguin recursos per traduir-se i traduir. En una societat, tan important  és la salut individual com la salut col·lectiva. I que el soroll és un factor importantíssim de emmalaltiment dels éssers humans…però quan no hi ha capacitat de diàleg, per tant, emparaulament…aleshores un substitut pot ser el soroll, molt soroll, o pot ser la violencia. És a dir, el substituts dels llenguatges són els no llenguatges. Hi ha dos no-llenguatges molts importants: soroll per un cantó, i violència per l’altre.

Una apreciació clau que es fa sobre el diàleg. Diàlegs avui dia, fonamentats exclusivament en la raó i en la contraposició a la raó dels altres. Son diàlegs més de contraris que complementaris per construir opinió o debat constructiu. NO s’escolta sinó que s’imposa la raó d’un a la del altre, i això, això també és violència. Recuperar el diàleg vol dir transformar-se un mateix, tot renunciant al JO que es manifesta com a EGO incompatible per la relació fructífera. No és per tant un tema instrumental sino conceptual i que ateny a les finalitats que un tingui definides o no definides.

 

Moral i ètica

La distinció entre moral i ètica és molt important, perqjuè no son sinònims; és com el cas d’autoritat i poder…Allò que caracteriza la moral, o les morals, és que poden ser codificades, estan codificades…L’ètica no pot ser codificada, perquè l’ètica sempre és una resposta única a una situación única. És a dir, molt sovint la resposta ética és moralment inaceptable, però èticament correcte. I molt sovint, també, o, a vegades, la resposta moral és moralment acceptable però èticament inaceptable…per decidir-se èticament a trencar l’estatut moral, necessitem criteris….És a dir, l’ètica está en el camp de la responsabilitat…La resposta ética posa en joc la responsabilitat de l’individu davant de la irresponsabilitat de la moral d’aquell moment…

En general, no tenim clara la distinció entre aquests dos conceptes, essent de màxima importància com ho son…Hem deixat de banda l’ètica i ens regim per les morals del poder o del estatus creat i persistentment entès com les pautes de conducta social que obliguen. Els conceptes morals poden i han d’adequar-se a les situacions específiques de cada època, i poden de no ser adequades portant a la transgressió de les normes establertes socialment. Tota moral que no es correspon amb el que la societat demanda queda deslegitimada i èticament cal posicionar-se.

 

La unitat convivencial educativa

L’infant és el que está al davant, és l’espectador crític…Per això, diguem-ne, la tradición numàntica alemanya va introduir el terme del que en diuen “llengua materna”, que no és purament la lengua d’”això és una taula o una cadira” sinó el plus semàntic, podríem dir, que tenen les paraules  que un aprèn en els primers anys de vida, i que son aquelles paraules que quedaran -en positiu o negatiu- fermament ancorades en la profunditat més pregona de les persones…La lengua materna és el gran descobriment  que descobreixen l’estrany que hi ha en cadascun de nosaltres; és a dir, l’estrany interior, que és el que descobreixen els pre romàntics alemanys…Diriem que hi ha la protesta contra la Il·lustració, contra les seves idees clares i distintes que té i descobreixen que en l’ésser humà també hi ha foscors…Els romàntics s’adonen que l’ésser humà no tan sols és llum sinó que també és obscuritat…que la llum és un aspecte, però que també la claraobscuritat i la mateixa foscor també son assumptes importants…Si des de la familia (unitat convivencial educativa) d’alguna manera boicotegen la confiança en els mestres, llavors això anirà generant una inconseqüència absoluta…Quin és el model de la nostra societat? Jo diria que és l’adolescent. I per tant s’està donant en les nostres societats una adolescentització generalitzada, molt forta; la qual cosa implica, segons que em sembla, un escurçament molt notable de la infantesa i potser també de l’adolescència. I jo crec que això és molt perillós…em faria molta por haver tingut uns pares adolescents o uns pares simplemente amics.

No semblen ben atesos els canvis de paradigma que es precisen en els àmbits de la formació i l’aprenentatge. És potser el més greu de tot el canvi d’època que vivim. I de cap manera pot funcionar treball per construir un futur que no sabem on ens porta però del que sabem que vindrà condicionat per una dualitat contradictòria. Per una banda l’acceleració de les tecnologies de tot tipus que incideixen en la vida de totes les persones i alhora la clara deficiència en la consciència que tenim del que és la època i el món que ens ve.

 

Conclusions

No hi han receptes ni s’han d’esperar de ningú. Queda el treball conscient de cadascú per tal de que individualment i col·lectivament activi el seu nivell de consciència sobre els canvis de paradigma que els condicions de l’entorn plantegen. No es pot continuar demanant que les decisions a prendre en les col·lectivitats es posin en mans de representants no legitimats socialment, però ni que ho fossin, poden aportar decisions raonables que no es corresponguin amb les que expressin aquells a qui representa.

El món heretat de tanta potència en el progrés material queda insuficient per donar resposta als desitjos de les persones, en tant que ningú pot dir o manipular i menys pervertir els desitjos personals o col·lectius.

Entrem possiblement en una nova etapa, que superi l’adolescència de les societats on habitem i que tant seriosament ens en parla en Lluís Duch (dep)

No hi ha llibertat sense persones lliures. No es pot transformar el que és obsolet amb els idearis i instruments d’una altre època que responia a altres valors.

Entenem que la perversió es el predomini del desig de tenir (camí de frustració donada la falacia del món de consum) per sobre del desig de SER.

 

El capitalisme ha pervertit el desig (2/3)

Els sentits i en especial la paraula

La paraula juga un paper fonamental perquè la tradició parla de l’ésser humà com d’homus loquens, un ésser parlant. És a dir, quan hi ha paraula, correlativament hi ha aprenentatge, no hi ha paraula sense aprenentatge. Evidentment s’inclou l’oralitat, però també altres llenguatges: hi ha llenguatges corporals, llenguatges insinuats, llenguatges al·lusius, llenguatges elusius, el mateix silenci (que no mutisme) i també la decisió ètica… L’ésser humà és fonamentalment un ésser de mediacions, i els sentits corporals es troben abans d’aquestes mediacions: per tant vol dir que s’ha de fer un aprenentatge dels sentits  corporals.

És bó recordar la metàfora dels tres animals que som: el gos com al cos amic que sempre ens segueix, tot i que no li fem cas i ens avisa de tot; el gat com la nostra ment que escodrinya i anticipa, tota sola, l’acció, sense pensar en altres parts; i el cavall, com el nostre sistema límbic que tempera les emocions per tal que la paraula no digui mentides i es correspongui amb totes les parts de l’ésser.

 

Tècnica o tencnologia 

Hi ha una mena de tecnologització de la vida. Jo distingeixo entre tècnica i tecnologia… L’ésser humà és un ésser amb finalitats i, per tant, és un ésser que ha d’utilitzar tècniques per assolir aquestes finalitats.

La tecnologia és a la inversa: és quan des de fora t’imposen la finalitat… És a dir, la tècnica posa en relleu que l’ésser humà és un ésser que proposa causes finals, posa finalitats; en canvi la tecnologia és purament instrumental.

Gran i molt freqüent error: confondre els medis amb les finalitats. I girar-ho de tal manera que els medis es converteix en finalitats. Igual que es podria dir dels diners o de la salut que són elements instrumentals necessaris per complir les finalitats que estan en l’ordre, no de les activitats, sinó de les voluntats. I si tractem de les voluntats, ens trobarem que “dubtem perquè no saben el que volem i el molt que ho volem (Nilton Bonder)”. Les voluntats defineixen valors i nivells d’autorealització mentre les activitats es focalitzen en la supervivència i els interessos individuals oblidant la perspectiva social de tota acció humana. El matís és no confondre el fi temporal per la finalitat última.

 

Som natura

Per a nosaltres tot accés a la natura, com l’accés a qualsevol cosa, sempre és un accés cultural: per a l’ésser humà no hi ha possibilitat extra cultural… Això és una gran troballa, al segle XVIII: l’ésser humà no pot accedir a la cosa en si, es pot accedir als fenòmens… La nostra cultura, almenys inicialment, es basa en dues cultures ja existents; per un cantó la cultura semita i, per l’altre, la cultura grega… Per la cultura semita, la natura és un conjunt de materials creat per Déu i que Déu ha posat a disposició de l’ésser humà, i l’ésser humà ha d’administrar amb saviesa… per la cultura grega, això que en diem la natura -que ells més aviat en dirien el cosmos- és la continuïtat, perquè el cosmos és allò que no canvia, és allò que es manté sempre igual, i per als grecs, allò que és perfecte és immutable: en canvi pels semites, justament en el canvi hi ha la possibilitat de millorament i hi ha la possibilitat de l’acció ètica-no l’acció moral- l’acció ética… La cultura occidental és una mena de combinació inestable entre aquestes dues visions del món… Els semites, els jueus, posen tot l’accent en l’oïda: l’oïda i el seu correlat, que és la lectura. En canvi, els grecs posen tot l’accent  en la vista… La vista és el sentit de la globalitat: en canvi, l’oïda i la lectura, que n’és el correlat, és el sentit del “a poc a poc”….

Conèixer els orígens permet conèixer la teva identitat. I comprenent-la pots actuar-hi. Venim d’un llegat mediterrani molt conscient de la natura i de les percepcions com a camí vital. Aquest plantejament del món occidental creat en una dualitat de punts de mira diversos explica molt bé el rol dels sentits, en tant configuren una o altra interpretació del món. Crec que el seu entrecreuament actual dona pas a una hibridació de cultures que poden ser altament estimulants o reduccionistes segons el grau de consciència que s’hi adquireixi.

 

L´evolució de la humanitat

El sentit del món, aleshores conegut, era la Mediterrània, amb el sentit de la vista com a sentit predominant… Progressivament es va fent un trasllat  del centre del món d’aleshores, però aquest trasllat també implica un canvi de centralitat en els sentits corporals; el centre dels sentits deixa de ser la vista i passa  a ser l’oïda (invenció de la impremta)… Per Luter, la lectura gairebé és com un sagrament. I curiosament el món del sud-és a dir, a l’antic mediterrani- s’institueix l’índex de llibres prohibits… El món mediterrani hi ha el barroc, on tot està mediat per la vista, En canvi el món aquest en diríem centreeuropeu es basa en l’oïda. L’oïda i la lectura propugnen la crítica… Aquest món centreeuropeu donarà lloc al subjecte modern. Si el món mediterrani estava basat en gran part en l’herència grega, aquest món que es va imposant  está basat en l’herència semita, per a la qual la natura és un conjunt de materials, que estan disponibles.

Poques vegades he sentit tan “frappant” la comprensió evolutiva de l’espècie Sàpiens. Potser per la seva recent incorporació a la vida (200.000 anys) ha aconseguit un desenvolupament complex que encara no interpretem prou bé. M’atreveixo a opinar que en ser l’espècie, des del punt de vista nostre, més complexa, hem de fer una apropiació del tot amb un distanciament de la natura i de tot el que és vivent predominant l’acció extractiva de recursos que ens han abocat a una dominància destructiva de tot, que pot portar a destruir a la mateixa espècie.

 

Recuperar el text

Això de recuperar el text és molt important… Viatjant t’adones d’una cosa que és la pobresa de lèxic. I per l’ésser humà només existeix allò que pot dir o que pot insinuar amb qualsevol de les possibilitats expressives, per tant allò que no saben dir no existeix…I no és casualitat que hi ha normes de la realitat que no existeixen senzillament perquè no es coneixen.

Ja n’hem fet esment. La influència de les tecnologies comporten un reduccionisme expressiu que limita el llenguatge en termes d’amplitud i profunditat, cada vegada més simple. Així, enfront de la complexitat que apareix en resoldre les necessitats que tenim i a les que ens enfrontem  perdem comunicació i creem aïllament. És un contrasentit preocupant. Només les elits que es cultiven mantenen un nivell de llenguatge, si bé moltes de les seves parts es limiten al llenguatge tècnic a què obliguen les noves tecnologies. Les dites humanitats en termes d’estudi i treball queden marginades no sols de la societat en general sinó també dels centres educatius i acadèmics. Tornem a l’origen de la cultura on el sentit predominant és la visió i no l’oïda. La visió mostra el que pots veure si mires, mentre l’oïda i la lectura obliga a reflexionar, pensar i posar en dubte els propis criteris a fi de prendre posició davant el que vius.  

Aquest article és la segona part d’una sèrie de tres (vegeu la primera part)

La hibridació, un model intuïtiu de desenvolupament

L’entrevista que em va fer la revista inQualitas recentment i que avui voldria compartir fa confluir un present amb un passat.

Volem dir que el present explica la Biomimètica com a bio-inspiració per la vida, atenent que la naturalesa porta molts mil·lennis adaptant-se a l’entorn. I ara ja podem dir que comença a desenvolupar-se la Biomimètica com un sistema conscient que cerca trobar en el passat exemples per plantejar un futur de sostenibilitat.

I en relació al passat, aquesta entrevista intenta explicar com la bioinspiració, aquest concepte avui actual,  ja es dissenyava de forma espontània i intuïtiva mitjançant hibridació, integrant recursos públics i privats en l’àmbit del projecte Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell.

El procés de crear respon, doncs, a necessitats que cal resoldre tenint cura dels diversos elements que ja existeixen i responent, tal com fa la natura, a les condicions sempre canviants de l’entorn.

Us convido, per entendre plenament el context d’aquesta reflexió, a la lectura de l’esmentada entrevista:

“Retos de hoy en la asistencia sanitaria”

El camí de la consciència

Si observem l’evolució de les espècies, des d’un llarg temps, tot és vida. La vida inorgànica passa a ser orgànica i més endavant esdevé vida vegetal, que fa possible la vida animal i la humana.

Percebem l’existència de la vida però és la consciència que en tenim la que la fa realitat.

“No hi ha vida sense intel.ligència ni hi ha intel.ligència sense vida” (Jordi Pigem)

La nostra percepció, la nostra vida, dóna vida al que ens envolta. No hi ha realitat sense consciència, com ens recorda Jordi Pigem.

La raó, per la seva banda, va al darrera de la percepció, com retardada. Intentant, entendre primer per comprendre després.  I quan entén, cau en el parany de sentir-se creadora, senyora i mestressa de la descoberta.

La percepció -autèntic “camí de la vida” segons Bruce Lipton– ultrapassa, en forma realment meravellosa, les limitacions de la raó newtoniana i de les relacions de causalitat simples, mecanicistes, per copsar que hi ha més realitat en l’estudi de les relacions entre les coses que en la fixació pura d’estudiar les coses en elles mateixes. Les relacions ens expliquen el context. Les coses per elles soles esdevenen un text inexplicable sense context. Aquesta és la bondat i a la vegada la perversió de l’”especialisme”. Es fixa en profunditat en un aspecte, oblidant l’entorn on es manifesta. El que és general dóna sentit a l’estudi del fet particular. I conèixer el que és particular esdevé saviesa si se situa en el context.

Ningú és per ell mateix, sinó per com interactua amb el conjunt de relacions diverses que forçosament manté. En cadascuna d’elles és mostra singular, sempre diferent, en tant que ningú escapa a la diversitat de les interrelacions.

Resulta pueril atorgar-se el mèrit de saber conèixer sense haver explorat al màxim les interrelacions possibles que permeten comprendre la complexitat, fugint del reduccionisme d’allò que és simple. Si no fem aquest esforç, la percepció del tot es veurà limitada i, per tant, resulta incompetent per acceptar la riquesa de la diversitat.

Com explica F. David Peat: “per a l’escèptic les coincidències són com els comodins en la baralla de cartes de la vida; per a l’investigador són la clau de la ‘sincronicitat’”

La complexitat es va apoderant de la nostra vida fins al punt de fer-la irresoluble. En aquest punt es produeix la mort.

Arribats aquí, acceptant que amb el pensament cartesià no podem anar més lluny, la biomimètica esdevé un nou metamodel que ens aporta comprensió i lucidesa. Descobrim així una nova manera de veure, de mirar, de participar, d’entendre i de comprendre, on tota la natura, i també nosaltres com a part d’ella, aprenem.

I no ho fem com a mers observadors, sinó des del seu interior (Janine Benyus).

La natura porta milions d’anys experimentant solucions per adaptar-se al medi, a la consciència de ser, a l’autoregulació i l’autogestió de les pròpies potencialitats.

Des d’un punt de vista més ampli, ha evolucionat també en l’aprenentatge de la veritable consciència social, cooperant per tal d’excel·lir i ser competitiva per assolir fites junt amb els altres. Com a condició necessària ens exigeix autenticitat en la gestió de les relacions, no només en el que és aparent sinó també en el que roman ocult (Jordi Pigem/Nilton Bonder).

Els humans ens creiem superiors per haver arribat a una esperança de vida de vuit o nou dècades durant prop de 2 milions d’anys  mentre que la medusa ha demostrat saber viure (sense disposar de cervell) durant més de 500 milions d’anys.

Estem sonats. Ens pot un fals orgull d’espècie que, abans, no ens permet acceptar que era la terra la que girava al voltant del sol i que ara no ens permet comprendre que la lucidesa es troba en l’estudi de les relacions, on res és, sinó per com es manifesta (Schrödinger).

Un terrabastall que pot alliberar, si ho acceptem,  enormes potencialitats simbiòtiques en un planeta que ja torna a ser plà (Richard Florida) i que com ens diu el Premi Nobel Joseph Eugene Stiglitz obre la Porta a la Societat de l’aprenentatge.

Més enllà del coneixement, la consciència és protagonista, ella, del nostre comportament.

I som ben sabedors que el més gran error és no cometre errors (Nilton Bonder). Sense reconèixer’ls no hi ha aprenentatge i en conseqüència no hi ha evolució.

La vida en qualsevol de les seves mesures és transformació. L’immobilisme és anar contra natura; és frenar i impedir l’evolució. Al seu costat només hi ha la mort (la no vida o el poder de llevar la vida)

El camí de la consciència requereix una visió que anomenem:

“Biomimètics Global Inspiration”

Què fer? (2/2)

Segona. Acceptant que la lògica racional ens queda petita, hi hem d’afegir la lògica relacional. L’època de la raó com a font hegemònica del coneixement (darrers cinc segles) està sent una cotilla pel món que ens ve. Quedem presoners del que la raó ens aconsella i es converteix en una limitació, un tap, un mur, per al progrés. La raó pot desfer bé un cabdell de fil o desentranyar els engranatges d’una màquina. La raó i el racionalisme esdevenen útils per treballar els objectes.

No sabem perquè ens fa falta quelcom a afegir a més de la raó per saber també operar amb els subjectes. Necessitem ampliar les percepcions que ens permetin veure el subjecte que està en tot i que no es veu per fer-se amb el tot i la part tal com són: veritat indissolubles. Com podem ser part si no reconeixem el tot?

Tanmateix som fills de la raó, de la Il·lustració, d’un món capaç d’endegar i triomfar en el progrés material (revolució industrial) amb una dominància sobre tot el planeta i sobre el que en ell hem trobat sense haver-ho creat.

Ens hem atorgat el dret sobre totes les coses i ens hem separat en forma no natural entre els que poden i volen fer-s’ho tot seu i aquells que es deuen al servei dels altres per subsistir recollint-ne engrunes -les suficients per no violentar cap ordre del qual s’ha creat-

No va així. El que hem creat ara ens devora sense ni que en tinguem consciència. Ens cremem en la nostra pròpia benzina. I tot obeeix als nostres patrons mentals, la nostra raó i la dels veïns, la de la cultura que predomina allà on trepitgem.

Tercer. La tasca que ens ve és Identificar el nostre patró mental adquirit i destriar el que pugui ser obsolet pel món d’ara, i activar els patrons vitals que incloguin i reconeguin altres llenguatges més enllà del mental, com els llenguatges del cos i de les emocions.

Toca canviar acuradament, tocant les tecles apropiades per tal de salvar-nos de l’ofec i poder construir nous patrons, PATRONS VITALS, en tant es basen en les relacions d’uns amb els altres de la mateixa espècies i de les altres, del respecte escrupolós a allò que és viu, partint de què tot el que es viu detalla intel·ligència, la intel·ligència vital.

Quart. Però i com ho aconseguim? Posant en rigor la pràctica d’evitar tot allò que ens esdevingui tòxic i abraçant tot allò que ens és nutrient. Fa falta acceptar:

NO TENIR POR. No tenir por pel que no sabem. L’antídot és conèixer, és a dir, tenir el coneixement del fet i la seva circumstància, per tal de no quedar-se en el no moure’s doncs ja estem bé, sinó canviar per estar millor. No es tracta de sortir de l’àrea de confort sinó de l’ambició de tenir un confort millor, més substantiu en relació no a tenir, sinó en ser.

TRANSGREDIR. Un ordre establert i perdurable ja sigui en la vida quotidiana, en les ciències o qualsevol altre camp no pot superar-se sense que suposi transgredir, subvertir, en definitiva, canvi de paradigma. El canvi de paradigma no és més ni menys que una revolució de la consciència. La reflexió de paradigma presentada per Kuhn. Segons Kuhn, «Un paradigma es lo que los miembros de una comunidad científica, y solo ellos, comparten» Hem de fer front als dogmes, treure’ls del marc on van ser definits i corroborar la seva validesa en el món actual.

Quan un nombre suficient d’anomalies significatives s’han acumulat en contra d’un paradigma vigent, la disciplina científica cau en un estat de crisis. Durant la crisi s’intenten noves idees, tal vegada les mateixes que abans es varen descartar. Finalment, es forma un nou paradigma, que guanya els seus propis seguidors, i esdevé una batalla intel·lectual entre els seguidors del nou paradigma i els que resisteixen en el vell paradigma.

Una vegada més, als principis de la física del segle XX, la transició entre la visió electromagnètica del món de Maxwell i la visió relativista del món d’Einstein no fou ni instantània ni tranquil·la, en comptes d’això va haver-hi una sèrie prolongada d’atacs, tant amb dades empíriques com amb arguments retòrics o filosòfics, per ambdues parts, essent la teoria científica quàntica la guanyadora a llarg termini.

En determinats moments de la història s’acumulen canvis de paradigma simultanis a molts nivells: econòmic, social, polítics i d’envergadura diversa: sistèmic, seqüencial, holístic, dilatat en el temps, convuls… I acostuma a passar sovint que comença aflorant per un problema concret que afecta amplis conjunts de valors o interessos.

Qui no transgredeix no transforma el vell en el fet nou.

Tota transgressió és rebutjada pels que no l’entenen o no volen entendre-la

La nostra època convulsa és l’expressió de la necessitat d’un canvi de paradigma social inajornable.


Aquest article és la segona part d’una sèrie de dos (vegeu la primera part).

 

 

 

 

Què fer? (1/2)

 

Sovint les reflexions sobre els moments que ens toca viure, i la urgència de l’acció com a necessitat vital ens pressiona a trobar el “què fer?” i ens porta a considerar mesures pragmàtiques, pràctiques, concretes. Tendim a fugir de la “filosofia, a fer volar coloms, volem anar a el pràctic, deixem la teoria per altres… Els poetes i els filòsofs estan al núvol.  

Dir, primer de tot, que tinc la convicció radical que aquestes posicions de banalitzar la teoria responen a una migrada pobresa d’esperit. Qualsevol necessitat que ens estrenyi pot trobar la sortida a ¿què fer?, si es dóna una correlació absoluta entre teoria i pràctica que esdevenen inseparables. En la seva essència no hi pot haver una sense l’altre.

En altres èpoques era acceptada, i fins i tot lògica, la separació entre estratègia i tàctica. Prendre decisions en un moment donat i elegir davant situacions límit no admet ja una espera per consultar els estrategues perquè donin permís per fer una acció immediata i decidir si actuar o no. La tàctica es converteix en una aplicació de l’estratègia i cal fer possible la immediatesa entre una i altre.

Tant inútil és fer coses pràctiques sense que sàpigues a quina teoria responen, com fer teoria sense saber portar-la a la pràctica. És un binomi inseparable. Molt abans de l’acceleració tecnològica disponible ara, les decisions tenien temps separats entre pensar-les i el temps d’executar-les. Però no és així ara. Avui sentir i fer va al mateix temps i un cop executat ens toca la reflexió sobre el grau d’efectivitat aconseguit.

Per obtenir aquesta simultaneïtat d’acció cal estar preparat, cal una capacitat d’improvisació planificada, que és una manera de dir que pots improvisar quan estàs ben entrenat a fer-ho. Talment fa el pallasso, o l’actor de teatre que ha de sortir al pas de qualsevol oblit de guió. La vida, qualsevol, exigeix una màxima preparació en la presa de decisions si no vols anar a remolc de les decisions d’altres. També podem entendre que per tal de prendre ràpidament decisions convé el que en diem “sensibilitat situacional”, o dit altrament, la capacitat de situar-te, al moment, en la relació entre text (què fas) amb el context (que és tot el que rodeja al text i els fa sincrònics) i sempre sota la voluntat d’un pretext, de donar un sentit al per a què ho fas.

Dit això, que és teòric, com podem aplicar-ho a les decisions, perquè sigui efectiu en aquest canvi d’època que ens ha tocat viure?

Primer: Acceptant sens dubte que estem en un canvi d’època d’una gran complexitat per la qual no estem preparats i sovint no entenem. En veritat no estem en una època de canvis sinó en un canvi d’època. La Il·lustració i les seves conseqüències -la revolució francesa- aportaren la racionalitat per a la comprensió de la realitat i donaren pas a una gran creativitat de totes les ciències.

Comença el camí de la descoberta del mateix caràcter de la natura viva, present al planeta 3.800 milions d’anys, mentre els homínids sapiens tan sols fa 200.000 anys. La fe i els miracles comencen a ser realitats de la natura vital, de la química, de la física i de la matèria -també viva-.

Una reflexió feta des del prisma de l’actual esperança de vida ≤ 80 anys, segurament no és la millor manera de copsar el sentit evolutiu de la vida -pas dels temps- i en conseqüència poder detectar el canvi d’època, sinó que es veu el temps que vivim tan sols com una època de canvis.

La transformació evolutiva que tot el fet natural presenta i sabem observar, no és fruit d’invents que fem, sinó de descobertes que practiquem tot comprenen el que ja hi ha fruit d’una continuada evolució en el temps des de la configuració del planeta (13.000 milions d’anys).


Aquest article és la primera part d’una sèrie de dos.