Què podem dir d’aquest títol de llibre que ens formula Jorge Wagensberg?

Tenir fe en el dubte vol dir que no hi ha veritats absolutes? Vol dir que tot pot ser qüestionat ? Hem de reflexionar sobre la incertesa de les veritats o la constatació de que cada veritat és en si mateixa efímera?  Ens vol dir que aprenem amb el dubte? I allò oposat: el qui no dubta no aprèn?

I si tenim fe en el dubte, no ens provoca pànic no tenir veritats que ens apaivaguin les inquietuds que puguem tenir ?  És possible dubtar de tot mentre tothom exhibeix les seves veritats fonamentades en raonaments inquestionables?

La resposta a totes les preguntes té la seva resposta per part de EDWARD DE BONO:

“Todo el mundo tiene derecho a dudar de todo

tan a menudo como quiera.

Es obligado dudar al menos una vez.

Ninguna forma de ver las cosas es tan sagrada

que no pueda reconsiderarse.

Ninguna forma de hacer las cosas es tan óptima

que no pueda mejorarse”

Desayuno con partículas

Sonia Fernández Vidal

Per un sistema d’intermediació intel·ligent ?

No s’acostuma a parlar de la intermediació entre parts diverses que poden fer possible desenvolupar alguns o molts dels aspectes que afavoreixen activitats diverses. Ens cal però, una seriosa reflexió sobre les conseqüències inherents del que representa tota intermediació i prendre consciència del paper que juga el règim de cada sistema en el desenvolupament dual d’aquesta intermediació, ja sigui de caràcter  tòxic o nutrient.

Per a alimentar aquesta reflexió recorrem a les paraules de Mariana Mazzucato, catedràtica d’Innovació Pública en el University College de London, (LV dimarts 28 Maig 2019).   “Qui genera valor i qui se n’apropia en la nostra economia? És la gran pregunta que ens fem…En el segle XVIII anomenaven als terratinents la classe estèril, perquè no produïen res i s’apropiaven de tot” i  “més endavant, afegeix que, ens cal  reflexió sobre com generar i repartir més i millor  el valor en una economia evitant que el risc econòmic se socialitzi i en canvi el benefici es privatitzi per a uns pocs”.

Què volem dir?  Principalment cinc reflexions: 

1. L’ intermediació, entesa com la facilitació a fer perquè una activitat es benefici dels serveis d’una altra activitat afí, és apropiada i  aporta valor al permetre una acceleració productiva que genera mercat i riquesa. Aquesta pràctica respon clarament al principi vital de la hibridació. Un híbrid és el resultat de la fusió de dos elements a partir del qual es genera un element nou, si bé amb les característiques dels preexistents a nivell genètic. En aquest principi vital es fonamenta el concepte de simbiogènesi encunyat per Lynn Margulis a la dècada dels 80. La teoria de l’organogènesi suggereix com la cèl·lula eucariota és una unió simbiòtica de cèl·lules procariotes primitives.  Margulis es va oposar a les perspectives que apuntaven a la competència com a força impulsora de l’evolució, destacant en canvi la importància de les relacions simbiòtiques o cooperatives entre espècies. En cas de no ser així, el desenvolupament de la vida, de qualsevol espècie, estaria abocada més aviat o més tard, a la seva pròpia extinció.

2. Es pot observar, tanmateix, un creixement espectacular en els actes d’intermediació que es produeixen en molts àmbits d’activitat. Caldria una anàlisi acurada, a escala quantitativa, que avali aquesta afirmació però a nivell qualitatiu resulta prou evident pel que representa des d’una perspectiva pràctica. En una gran majoria de casos, el servei de la intermediació no es basa a afegir valor productiu sinó en extreure valor monetari en forma de comissions que tenen un efecte distributiu del qual se’n beneficien agents no productius. Veiem un exemple molt clar en el mercat de l’alimentació on la intermediació -en aquest cas, la logística de la distribució- encareix el producte final a costa del productor. Per raons de sentit comú, el comerç de proximitat li dóna la volta donant lloc a sistemes de producció i distribució beneficiosos per  al consumidor en termes de qualitat de producte i de preu.

3. No podem oblidar, a més, que tot el sistema i el règim que sustenta la intermediació, té el seu sentit en l’ordenament (mitjançant els sistemes reguladors) del fluxos de producció, distribució i  repartiment de riquesa generada. Cal adquirir plena consciència que res és per sempre i que el dogma en qüestió de costums sempre, sempre, ha de ser revisat en funció dels canvis generats pel planeta, entès com a ens viu amb capacitat d’autoregulació (Teoria Gaia). El que ens toca als éssers vius és adaptar-nos als canvis que es produeixen en el conjunt del sistema planetari. Impedir, retardar o despreciar el valor de l’adaptació, funció necessària en l’obligada regulació de l’interès individual junt amb l’interès comú, és un greu dèficit democràtic. De fet, és una lliçó que ja va preveure el mateix Adam Smith en posar un avís preventiu sobre la necessitat de la competència com a substrat bàsic per impedir la formació d’oligopolis i monopolis. Una advertència que ha esdevingut evidència en el moment en què s’ha evolucionat cap a un omnipotent Capitalisme d’Estat, des de la concepció marxista de la lluita de classes, fent innecessària la regulació i deixant, de fet, a tots els agents fora del marc de la competència noble i progressista.

4. Així doncs, tota intermediació té com a exigència incorporar un valor de servei real, en qualsevol de les seves formes, a fi que no sols tingui com a conseqüència l’enriquiment individual sinó un benefici per al bé comú. (win to win for all). Podríem elevar aquest debat, sens dubte, al pla dels costums socials reconeguts i la dubtosa ètica de determinats comportaments en la cerca del benefici individual.  

El liberalisme, com a posicionament social, també té línies vermelles.

La llibertat per fer el que es vulgui per assolir l’eficiència econòmica i el benefici propi topa amb un límit clar quan es vulnera l’exercici de la sana competència fent opaca l’activitat d’intermediació. Ja no diguem quan aquest liberalisme es renova en forma de neoliberalisme salvatge que cerca sense pudor obtenir el poder absolut i vulnerar tots els drets individuals fonamentals, sigui des de l’esfera privada o la pública.

5. I quines són les circumstàncies que afavoreixen aquestes actuacions desproveïdes de valor afegit? Al reflexionar-hi, ens adonarem que les democràcies convencionals no poden seguir vinculades a activitats d’intermediació que traspassen els límits del bé comú amb fins no legítims, valent-se d’accions ocultes a la llei vigent.

La Llei, en democràcia, sempre ha d’estar al servei de la sobirania popular i el poder que la sustenta, no pot escudar-se en el text vigent, sinó avançar-se, en la mesura del que sigui possible, als fets socials. Coaptar el sentit de la Llei en detriment de les activitats que aporten valor social és inacceptable. El poder té l’obligació moral d’escoltar aquesta realitat i treballar-la de forma proactiva i participativa sense bloquejar-la per la insuficiència legal del moment.

Aquestes reflexions ens aboquen, com a conclusió, a acceptar el fet que la democràcia, ara per ara, és el menys dolent dels règims per a l’organització de la vida comunitària però que en cap cas pot ser un espai rígid  i inamovible, sinó que necessàriament s’ha d’adaptar de forma dinàmica a les exigències socials a mesura  que van emergint.

Potser toca ara recordar amb insistència les paraules del sociòleg Ralf Dahrendorf: “la democràcia té un petit defecte i és que, perquè funcioni, es necessiten demòcrates i aquests es fan, com a mínim, a partir de tres generacions.

 

La moral i l’ètica

En termes divulgatius podem dir que tothom té una percepció d’ambdòs conceptes, quin significat convé explicitar. Res pitjor que debatre sobre qualsevol tema, pretenen jutjar-ne, en aquest cas, la seva moralitat o l’ètica de les actuacions sense abans haver cotejar el significat que es dóna a cada concepte.

La moral i la moralitat.  Segons el diccionari diu: “El que concerneix els costums, els actes i els pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa”. Així doncs la moralitat està relacionada als usos i costums d’allà on trepitges i que crea una referent pel comportament adequat.

Dit en forma coloquial “Allí donde fueres haz lo que vieres”. Així doncs, la moral és pròpia del ecosistema on hom habita. Fins fa poc, és a dir, abans de la globalització parlaven dels pobles diversos que habiten la terra i es reconexia en cada un d’ells els diferents codis morals que els regien. Estava mal vist i podia resultar fins i tot castigat que no atenguessis els costums de la teva tribu o del poble al que pertanys.

El poeta nacional de Catalunya per excel·lència, Salvador Espriu en els seus versos del Poema “Assaig de càntic en el temple” ho enalteix:

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Heus aquí doncs un bell poema que dóna idea de la profunditat dels valors de cada agrupació humana natural , i que tingui història d’arrelament a la terra on ha viscut i ha crescut.

La tan anomenada globalització del nostre planeta, conseqüència en primer lloc de la concentració de capital, està ràpidament canviant aquests concepte de pobles i de costums i morals -podríem dir-ne de tribus- pel nom genèric de ciutadans que desdibuixa el concepte primitiu fruit del intens mestissatge que es va produint. No vol dir que la persona no s’arrela o que desestima el seu origen sinó que fonamentalment el reserva cada cop més selectivament en aquelles condicions, costums o hàbits més entranyables. Subsisteixen les característiques folklòriques però es perd l’essència que fa singular tota agrupació humana.

Hi han òbviament profundes raons humanes perquè es produeixin aquests fets. Les corrents migratòries tenen moltes raons però una substancial és la cerca de la supervivència i el desenvolupament de les pròpies potencialitats del factor humà. Ningú va a lo pitjor a excepció de la incomprensió del que és el pitjor o el millor o bé el error induït per els traficants que en fan un mercat.

I l’ètica? Quin significat l’hi donem?

Matitzant cal dir que hi ha una distinció corrent que consisteix a entendre per «moral» el conjunt de les normes pròpies d’un individu, a un grup social o a un poble, en un moment precís de la seva història i a anomenar ètica la recerca del bé per un raonament conscient. Avui en dia, s’utilitza el terme «ètica» generalment per qualificar reflexions teòriques referint-se al valor de les pràctiques i a les condicions d’aquestes pràctiques; l’ètica és també un raonament crític sobre la moralitat de les accions.

El comportament ètic ateny a l’individu que respon a les seves pròpies conviccions i creences malgrat inclou també que la moral dels conciutadans puguin no acceptar-ho. L’ètica és una actitud vital davant dels fets que la vida et presenta i que configuran el teu grau de consciència. Allò que la ciència acadèmica defineix com la ment en tant que funció de l’òrgan cervell. Un reduccionisme al meu entendre fruit d’un gran buit en el concepte de conscìència en tant admetre-ho requereix acceptar la intangibilitat com una certesa no explicable des de la tangibilitat. Reconeixem però que aquests és un altre camp de reflexió filosófica, avui dia més sostinguda des de l’acceptació d’un altre realitat, la realitat quàntica, on la dualitat corpuscle i onda caminen de la mà.

En Jorge Wagensberg (+2018) ja deia que les dificultats per progressar tenen dos taps que el frenen: les tradicions i les creences ja obsoletes no identificades i que perduren al llarg del temps.

I aquesta aportació de Wagensberg, quan menys, ja aterra en el procés de transformació que tots hem de considerar en cada moment de la nostra vida.

Som conscients de cadascun dels nostres actes?

  • Hi apliquem el principi hermenèutic de Panikkar pel que tot text, ha d’estar en correspondència amb un context i un pretext?  
  • O ens volem quedar en la comoditat de dir-nos que fer-ho és simplement una funció de la ment que ens permet el cervell, oblidant que enmig de la matèria i la ment hi han les emocions que modulen les decisions?
  • No hauríem d’acceptar la insuficiència de tenir cura només de la ment i incorporar l’enorme paper del sistema límbic canalitzador del fenomen de les emocions ?
  • En el temps històric tots sabem que va imperar en el seu moment i especialment en la cultura victoriana de gran Bretanya l’idea, de categoria moral, de no expressar les emocions, i que ara formen part complerta fins a la exhibició més egocèntrica i provocativa, amb la pretensió (desitjable) de trencar costums, mites i rituals i poder-se treure la careta del que cadascú és sense amagar-se del que hom sent?
  • No hauríem de fer conscient aquell aforisme de “FULL PERMISSION (dóna’t permís, no et censuris a priori, no demanis permís, allibera’t ) sense descuidar la següent  TAKING RESPONSABILITY FOR IMPACT (assumeix l’impacte i conseqüències del que provoquis).

SER dona molt més que TENIR

Ser és un camí de llibertat

Tenir és un camí de frustració

Com combinar-ho?

 

LA TANGIBILITAT

Volem fer una reflexió sobre el concepte de Vortex acceptant d’antuvi que hi ha una dualitat entre el que es veu i el que encara no podem veure.

Acostumem a partir del fet que hi han dues maneres de veure: allò tangible, com allò que podem percebre amb els sentits convencionals i que traduïm sempre com “si no puc tocar, no crec” i allò intangible, impossible de percebre de forma convencional i que respon al que en diem “si no creus no veuràs”.

Cerquem l’etimologia de la paraula vòrtex i ens diu:

Un vòrtex és un flux giratori, a voltes turbulent, de fluid en forma d’espiral. És a dir, és un flux turbulent en rotació espiral amb trajectòries de corrent tancades. Com a vòrtex es pot considerar qualsevol tipus de flux circular o rotatori que posseeix vorticitat.

La vorticitat és un concepte matemàtic usat en dinàmica de fluids que es pot relacionar amb la quantitat de circulació o rotació d’un fluid. La vorticitat es defineix com la circulació per unitat d’àrea en un punt del flux. La velocitat i taxa de rotació del fluid és més alta en el centre, decreixent progressivament cap a l’exterior.

Així, en dinàmica de fluids, el moviment d’un fluid es pot dir que és solenoidal si el fluid es mou al voltant d’un cercle o en hèlix,

El moviment del fluid s’anomena simplement “vòrtex” si tendeix a girar al voltant d’algun eix.

Aquest fenomen, com molts altres que es produeixen a la Natura tenen una expressió matemàtica i estudiant-los hi trobem l’expressió d’esdeveniments amb els quals ens trobem en la nostra vida quotidiana. Els remolins que veiem en alguns trams de les torrenteres – anomenats rabeigs-  són una expressió del fenomen de la turbulència, on el sentit giratori dels corrents adopta un comportament permanent i repetitiu, formant una harmonia de conjunt malgrat la diversitat dels seus orígens.

Aquesta visió -que no realitat- ens permet captar metafòricament la importància d’ integrar en una sola hibridació orígens d’elements diversos. Els llenguatges en són un clar exemple.  En primer lloc, diferenciant els idiomes versus els llenguatges. No en va es diu com, al llarg de la història evolutiva dels homínids, apareixen fases diferents del llenguatge, alhora que se’n reconeixen tres que sempre i en totes les civilitzacions han perdurat: el llenguatge de la música (amb instruments naturals fabricats que creen impactes emocionals ), el del cos (entre ells la dansa i el ball) i la mímica (expressions no verbals molt entenedores).

Perquè, doncs, ens empenyem a reduir els llenguatges,  en aquest moment de la història, pràcticament a sons guturals, de nivell primari, amb expressions simbòliques (emoticons,…etc.) i donem per antic el llenguatge conceptual, que inclou en el seu si text, context i pretext?

El reduccionisme en la comunicació utilitzant llenguatges simples empobreix en grau màxim entendre la complexitat. I no és rar prendre per senzill  -que sempre és desitjable- allò simple, en aquest cas com a fruit d’una banalització del concepte.

Una altra conseqüència rau en un afany de fer fàcil la comprensió d’allò que es vol dir acomodant-se al nivell de llenguatge de qui ens escolta. Fer-ho esdevé una perversió que impedeix créixer en la comprensió de la complexitat.

La hibridació no pot ser mai una pèrdua de comprensió sinó donar lloc al naixement d’una expressió no existent abans però que no destrueix l’anterior.

El repte actual rau a refer el llenguatge de la comunicació amb tots els idiomes que tinguem a mà, a fi de garantir que comunicar-se esdevingui vitalment una interrelació humana efectiva.

Ens connectem? (2/2)

Connectar-se és superar Leonardo da Vinci, biomimètic per excel·lència, que va trobar en la Natura moltes respostes a les preguntes que ens fèiem: si els ocells volen, per què no podem volar nosaltres?

Aquesta superació del geni no té altra resposta avui dia amb l’immens desplegament de la ciència, les arts, i la revelació com a fonts de coneixement. En paraules de Jorge Wagensberg “no tenim altre repte que estar connectats amb el tot, no quedar-se en la part”. Si reconeixes el tot, pots formar-hi part, però si només et sents part ni part pots arribar a ser.

Ens queda plantejar-nos doncs, la pregunta: I com ens connectem avui dia?

Un cop més, la ciència i les tecnologies ens donen una pista: ens connectem utilitzant una versio del GPS entès en forma de PGS.

Un PGS que ens pot orientar sobre com actuar en tant que Persones, Grup i Sistema.

Com a Persones, actuant allà on trepitgem, fent-ho amb la consciència que cada moment exercim el “nostre vot”, és a dir fem valdre si apostem a A o a B i per què. Votar en el sentit més genuí de decidir entre opcions diverses que marquen i guien el camí de la vida. Un clar exemple, a l’abast de tots, està en com consumim per fer sostenible el planeta.

Com a Grup, en tant canviem el convencional diàleg des de la raó (qui la té?) pel diàleg de complementaris (mitjançant la comprensió de l’altre i els seus matisos) en les comunitats naturals on ens relacionem. Acceptant que no som només una cosa si no part d’un mar de relacions entre tot el que ens envolta i el que no ens envolta. Perdre la visió de les relacions és perdre el tot i empetitir les pròpies veritats renunciant al fet que l’única fe és la del dubte (Jorge Wagensberg). No pot ser que els diàlegs siguin primaris com passa amb els fans dels equips de futbol. ¿Perquè enraonem del que sabem i no aprofitem cercar el que sap l’altre i que ens pot aportar?

Com a Sistema, virant de la comprensió econòmica com a premissa del que fem a ressituar l’economia com a conseqüència de què volem fer. Ressituar l’economia en el seu paper de ciència social, suport imprescindible per transformar qualsevol idea en pràctica, sense matar cap concepte per asfíxia, sovint per concebre els diners com a fi i no com a mitjà.

I per avançar en aquests o altres aspectes que donin pas a una renaturalització de la vida en qualsevol de les seves formes se’ns fa imprescindible un canvi de xip. Disposem d’eines per comprendre allò complex i no les fem servir. Es vol resoldre allò que és complex amb les eines newtonianes de la física convencional sense conèixer els seus límits, avui superables.

Per això no podem fer altrament que identificar les complicitats més efectives que ens hi poden ajudar. I tornem amb el que dèiem al principi. El llenguatge pel món d’avui ha d’integrar totes les fonts de coneixement i treballar amb constància, fermesa, i voluntat per apropar-les al nombre més gran de persones, comunitats naturals i sistemes existents.

Una tasca tan difícil, complexe i dura que val més que ens hi posem tot seguit.

Divulgar és connectar

Connectar és conèixer

Conèixer és ampliar la consciència

I amb consciència, trobarem les millors complicitats per activar la relació entre les ciències i la societat.

Ens connectem? (1/2)

Un dels grans reptes que ens venen és el del llenguatge. Què volem dir? El llenguatge respon a la necessitat de comunicar-se i establir el camí per relacionar-se amb la realitat. Una realitat que ens qüestiona, com a observadors, en cadascuna de les nostres interrelacions, sigui amb la mateixa espècie o amb qualsevol altra forma de vida i, per extensió, amb tot el que ens envolta des de l’escala atòmica i subatòmica fins a l’escala còsmica.

Celebrem aquests dies la constatació, de forma evident i tangible, de l’existència dels forats negres, deduïda ja per Albert Einstein fa un segle. El físic i poeta David Jou ens explica que la manca d’aquesta constatació no va permetre que l’astrofísic i divulgador Stephen William Hawking, considerat  el científic més potent després d’Einstein, fos Premi Nobel.

Així doncs, aquesta importantíssima constatació de la tangibilitat dels forats negres, possible gràcies a la cooperació internacional de 200 científics, esdevé un punt absolutament clau per corroborar el canvi d’època que ens ha tocat viure. El món subatòmic i el món còsmic es troben i la Teoria de la Relativitat i la Física Quàntica encaixen.

Estem davant d’un punt d’inflexió que es podria definir com l’”època de la connectivitat global”. Citant al  biòleg Ricard Solé en el seu llibre Redes complejas:

“El que és complex ens envolta i forma part de nosaltres.  ¿Què defineix aquesta complexitat? …El que defineix els dos sistemes  –allò micro i allò macro- no és la presència o absència de certes parts, sinó quelcom que les transcendeix, un ordre de nivell superior que no podem comprimir. Aquest ordre irreductible és l’essència del que és complex… L’origen d’aquesta irreductibilitat resideix en la presència d’interaccions entre elements. Tot sistema complex posseeix elements que, en una forma o altre, intercanvien informació entre si, mitjançant algun mitjà. Aquest flux d’informació és generat pels elements constituents, i al seu torn, canvia l’estat dels darrers, en un cercle lògic que no podem trencar…”

Ricard Solé ens acaba dient:

“La Natura ens il·lustra constantment  a propòsit de la presència d’aquest ordre irreductible. Un exemple especialment clar ens el donen els insectes socials (les termites).

I ens hauríem de preguntar: ¿Ens ho creiem, en tenim consciència de l’avanç de la ciència i el què ens descobreix? ¿Ho incorporem a la comprensió del nostre sistema social? No en va, Jorge Wagensberg deia que si bé les formigues individualment són idiotes, col·lectivament són molt sàvies. Al revés dels humans, que com a individus són molt intel·ligents però que com a col·lectiu som totalment idiotes.

Repetim: la troballa i tangibilitat de la interrelació total (teoria del tot – TDT) ens posa al davant el repte d’assumir aquest principi també en el  sistema social. Una situació similar es va donar quan es va assimilar la teoria copernicana de què era la Terra la que girava al voltant del Sol, un segle més tard de ser formulada. Va caldre que Galileu demostrés aquesta evidència científica que els nostres sentits no eren capaços de percebre per tal que fos socialment acceptada.

Thomas Friedman explica en el seu curiós i interessant llibre Gracias por llegar tarde com la distància entre el que la ciència i les tecnologies aporten -actualment a una velocitat de reactor- i l’agilitat amb què el sistema és capaç d’assimilar el que és nou -els canvis de paradigma de Khunt- no deixa de créixer de forma inimaginable.

La no comprensió d’allò que ja és aquí provoca una inadaptació social constatable. N’és una mostra el mar de revoltes sectorials que es produeixen un dia sí i l’altre també: els pensionistes, els estudiants, el feminisme,  els artistes… Ja no hi haurà revolucions -deia Josep Ramoneda- sinó revoltes continuades de sectors socials temerosos de perdre-hi molt amb una globalització de la qual tan sols se’n perceben en la vida quotidiana les repercussions més directes. I no tenen per què veure-ho d’altra manera quan s’exemplifica amb la globalització de l’economia i una concentració monopolística de capitals que corrobora la tesi de Karl Marx: la darrera fase del capitalisme serà la del capitalisme d’Estat. En veu de David Fernández : “Tenim una corrupció estructural en un capitalisme relacional”

Però no podem dir que les persones són idiotes i que no entenen res, com algunes ideologies populistes diuen ara -amb creixent intensitat i promogudes en general per mercenaris del Gran Capital-  sinó que les persones entenen molt bé el fet que ningú explica el per a què de tot plegat. Les persones no són idiotes -ni col·lectivament- però sí que necessiten que la ciència i les tecnologies esdevinguin consciència -a escala individual- per respondre apropiadament.

I qui fa créixer la consciència del que és nou? I més quan els que ostenten el govern de les persones són els que, en cap cas, s’han mostrat afins a atendre les inquietuds de les comunitats naturals, actuant com a elits sabedores del que toca fer, quan han estat els que han portat el sistema al punt actual, a expenses precisament dels altres?

Elits que han menyspreat les “masses” com les anomenen i que només poden entendre -i molt limitadament- que el top/down està passant a constituir-se en un necessari bottom/up.  Aquesta idea els provoca pànic, similar a la que van sentir els aristòcrates durant la revolució de la ment que va suposar la Il·lustració.

Una “Revolució de la Ment” que com ens explica molt bé en Jonatan Israel, semblaria que ara passaríem a contemplar “la Revolució de la Consciència” com a concepte clau.

 

No em controlis!!!

En molts àmbits de la vida quotidiana, ja sigui en la convivència familiar, amb els companys de treball i fins i tot en les trobades entre amics, podem escoltar afirmacions contundents i amb to irritat que et diuen: “no em controlis”!!!

El fet dóna peu a fer-se algunes preguntes. Com és que aquesta expressió es produeix tan sovint?  Què mou a qui la pronuncia a voler fugir del control? Simplement, creure que no cal que hom sigui controlat!  I per altra banda, aquesta expressió no pot ser interpretada per qui n’és el receptor com una manca de confiança?

En darrera instància, cal plantejar-se: és necessari el control extern o el control més eficient és aquells que resulta de la plena assumpció de la pròpia responsabilitat individual, demostrada de forma continuada?  No seria millor que el control esdevingués el resultat de les confiances compartides entre les parts?

Molta tinta cal vessar per donar resposta a qüestions vitals, tan pròpies de les interaccions humanes, que resulten consubstancials a les relacions de cada unitat amb un tot que avui ja es reconeix com totalment interconnectat amb la resta.

Podem admetre, doncs, que el control per altra banda necessari, pot tenir dos vessants que actuen amb diversos graus d’intensitat.  Així com existeix el control extern també existeix l’intern, propi del grau de responsabilitat que cadascú té i de la seva voluntat en retre comptes. I és difícil sovint que aquesta valoració sigui similar per part del qui vol controlar i del qui és controlat.

Aquest tema es fa palès de forma constant en els equips de treball de les organitzacions, en tant la jerarquia ho provoca. Un fet que s’agreuja pel desajustament que es produeix entre les diverses funcions que cal realitzar que requereixen la seva pròpia autonomia.

Per això, el repte no és tant determinar càrrecs sinó acoblar funcions. I és per això que caldria parlar de construir organismes i deixar de parlar d’organitzacions.

El perquè d’aquest viratge conceptual deriva del canvi de la naturalesa del treball. En altres èpoques el treball era fonamentalment de caràcter manual i rutinari, mentre que ara a causa de la seva mecanització, automatització i digitalització, l’activitat productiva es basa en l’activació del propi talent. Un repte que obliga a assumir i superar limitacions individuals i acoblar aquest talent amb el talent global dels altres. Cal crear consciència col·lectiva per tal que aquesta interdependència no es visqui en negatiu.

La vida vegetal ens mostra com les plantes, els boscos i qualsevol entorn natural es regeix per la simple màxima que l’aïllament provoca la mort. No hi ha vida si no es dóna vida. La sequera, per exemple, s’evita per la interacció de les arrels i la compactació de terreny que permet retenir les escasses reserves hídriques.

En la vida animal també veiem moltes interaccions, col·laboratives o competitives, en el que el factor Individual s’expressa fonamentalment de forma relacional. De vegades, predomina l’esperit de dominància d’una espècie sobre d’altres, però sense arribar a extrems que podrien comportar l’extinció d’espècies dèbils pel que fa a la seva capacitat d’adaptar-se a noves condicions. És així com es contempla des de la teoria darwiniana original, segons la qual la capacitat d’evolucionar no ve determinada per la dominància del més fort sinó per la capacitat d’adaptar-se als canvis de l’entorn del qual acaba depenent nogensmenys, la preservació del mateix ecosistema.

Els homínids Sapiens, els més nouvinguts en la trajectòria per la supervivència acostumem a cridar sovint: “no em controlis”.

Sens dubte, la consciència humana es mostra clarament reactiva davant del control extern. Al cap i a la fi, l’autonomia deriva de la consciència que cadascú ha desenvolupat i comporta l’orgull d’haver assolit la pròpia singularitat.

Si acceptem que la dominància d’una espècie damunt d’altres pot acabar desequilibrant un ecosistema, posant en perill la diversitat necessària per garantir la supervivència, com pot l’espècie humana

exercir tal dominància fins al punt de desgavellar la seva capacitat d’autoregulació, com a part d’un organisme planetari com el que va descriure Lovelock en la seva hipòtesi Gaia?

Sembla clar que l’autonomia de la part (la seva singularització) ha de respectar, en un sentit vital, la imprescindible interdependència del tot. La vida no pot desenvolupar-se sense una capacitat d’autoregulació que, en cas que no es produeixi, requereix imperiosament el control extern. Si el meu fetge no fa bé la seva funció metabòlica quedarà exclòs i l’organisme que l’aculli perdrà la seva vitalitat, no sobreviurà.

La vida no te altra resposta que viure-la. I no es pot viure des de l’ EGO i el JO,  sinó des de la INTERDEPENDÈNCIA volguda i acceptada.

“La vida és molt curta i angoixant per a aquells que obliden el passat, es desentenen del present i temen el futur” (Sèneca)

 

Perquè no es vol parlar de política

En moltes trobades d’amics, coneguts, familiars, companys de treball o en qualsevol altre lloc semblant, sovint s’acorda no parlar de política.  Podríem preguntar-nos perquè decidim fer-ho.

Ben segur, la pregunta té moltes respostes, que provenen dels punts de vista diversos segons l’estructura mental o la ideologia arrelada en cada un dels participants.

També l’opinió que hom dona sobre el que es pensa pot ser sincera o oculta, banalitzant el seu significat per mantenir un estatus d’opinió que no comprometi.

Una altra actitud és criticar que no es faci debat polític i més aviat s’estimula que es faci, entenent que tot debat augmenta la claredat informativa. Els diaris en van plens, les televisions més encara, i pel que fa a les tertúlies, dia rere dia s’hi exposen mentides per veritats i a l’inrevés. La provocació no busca aclarir o facilitar que hom estigui informat, en forma professional, a fi que tothom prengui consciència i elabori la seva pròpia decisió.  De fet, cap d’aquests debats exposen amb neutralitat la veritat observada i de forma coherent amb les actituds de cada intervinent.

I si es fa, s’utilitza el llenguatge de la raó en lloc de la comprensió. Amb la raó algú ha de guanyar competint. I això és el que amb molta agudesa ens diu l’arqueòleg Eudald Carbonell: “les espècies incompetents, competeixen”.

Mantenint aquestes estructures mentals com les que funcionen en el sistema, fa que acceptem un comportament inspirat en anar en contra de en comptes d’un comportament basat en anar amb. La competició en els temps d’ara requereix comparar-se amb un mateix per assolir els reptes que et permetin establir la cooperació com a estratègia de valor molt superior a l’actual.

Per això, té molt sentit que no entrem en la discussió política en els entorns propis familiars o d’amistat o de treball, a efectes de tenir cura del respecte a la persona propera o inclusiu íntima. Però quan no predomina el respecte sinó l’obstinació dogmàtica o la voluntat de trencar les relacions positives per imposar un poder de control sobre els altres -podem dir-ho clarament- el poder polític o el poder financer o el poder econòmic o el poder acadèmic, o qualsevol poder que en comptes de servir a les persones se serveix d’elles, entrem en fallida en les relacions personals fracturant les confiances de tota mena.

Només resta sà i constructiu el poder social quan es manifesta en forma lliure, acceptant la diversitat, en forma de resistència activa i pacífica.  Llavors queden deslegitimades les formes convencionals i només la maduresa dels comportaments cívics pot tombar les estaques més altes.

Cap on va el món?

Voldríem rescatar el títol del llibre del filòsof francès Edgard Morin, “Cap on va el món, cap a l’abisme?” per tal de reflexionar sobre el temps que ens ha tocat viure i ajudar a situar-nos-hi de la millor manera per fer-hi front.

Altres autors, i cada vegada més, aporten escrits que aprofundeixen en aquesta reflexió: Harari amb la seva tríada (“Homo Sapiens”, “Homo Deus” i “25 lliçons per al segle XXI”), Thomas Friedman amb l’original visió que aporta en el seu llibre “Gracias por llegar tarde”  o, entre nosaltres, les aportacions del filòsof Jordi Pigem per no citar-ne molts altres.

Una hipòtesi a tenir en compte es fonamenta, no en el que ens passa al nostre petit país, sinó en el conjunt del planeta. Aquesta visió ens dóna visibilitat de les possibilitats que tenim de reeixir-hi quan l’evidència més punyent de la insostenibilitat del planeta per l’acció depredadora de l’espècie viva més dominant que es coneix, l’Homo Sàpiens.

Nosaltres, els anomenats Sàpiens, som els homínids que perdurem d’entre totes les versions que han existit i portem un temps molt petit -només 200.000 anys- presents en un planeta en què la vida porta 3.800 milions d’anys. Som els nouvinguts i els més desenvolupats dels organismes pluricel·lulars existents per l’efecte de vàries mutacions, des de la propietat d’haver desenvolupat el llenguatge articulat fins a la capacitat d’imaginar què volem.

Hem d’acceptar, i es comprèn que costi molt fer-ho, que el planeta s’ha trastocat totalment en els darrers segles per causa de la deriva humana entestada a estendre el seu domini sobre totes les espècies i sobre tota altra forma de vida. La nostra acció afecta la vida vegetal, la vida animal, i fins i tot a la mateixa “vida inorgànica” aplicant polítiques extractives que han minvat els recursos naturals i han activat polítiques contranatura, generant immenses muntanyes de residus tòxics de tota classe que infesten amples zones de la terra i del mar.

La pèrdua de la sostenibilitat no és una “parida” ecologista, ni un malson terrible al qual haurem de fer front. Ara per ara, ja ha arribat a ser l’amenaça més mortífera per al nostre mode de viure.

No creem, destruïm. No  respectem el que ens ha estat donat. La capacitat científica d’entendre’ns i veure’ns com els éssers més desenvolupats ha donat ales a una ambició desmesurada, alienant i depredadora. El consumisme i el creixement continu esdevenen una gran tragicomèdia, una farsa de números comptables basats en una economia dissenyada exclusivament per acumular i que comporta inevitablement una actitud que abandona el ser pel tenir.

Hem perdut, o més exactament, hem deixat pel camí, la nostra pròpia naturalesa, embogits, àvids de prosperitat material ignorant l’evidència inqüestionable que som éssers socials des que naixem . Res podem fer sense els altres, siguin quins siguin.

Per això podem afirmar, crear i créixer essent molt conscients que ens cal la renaturalització. Més enllà de respectar la natura, hem de ser capaços d’aprendre des d’ella els principis fonamentals de la vida regenerativa, aquella que està basada a deixar de fer el que és incorrecte per tal que aflori el que és correcte.

Tenim diversos camins per revertir, si és possible, la situació que hem creat:

  • Primer, creure en la gent, avui desapoderada i espectadora del que li cau al damunt. Creure en la gent no admet complaences, requereix rigor en el sentir (les percepcions), en el pensar (fins a la contemplació) i en el fer (que en tot i en cada moment del dia les nostres decisions esdevenen vots que determinen què es vol que passi).
  • Deixar de pensar en que els que saben i tenen poder de decisió poden aportar solucions doncs ells mateixos han creat o contribuït a generar molts problemes per omissió a incompetència. Al capdavall, tots els tipus de poder, se serveixen de la gent i no estan per servir-la. Per la mateixa raó, el dret a decidir s’exerceix, no es demana. L’únic poder que cal desenvolupar és el poder social.
  • Perque es pugui dur a terme la renaturalització es fa imprescindible abans hibridar ciència i societat. Són dos poders que en la seva funció s’agermanen, minimitzant el poder de la dominància i promovent el poder comunitari que ha mostrat en repetides ocasions la seva capacitat d’auto organitzar-se i autoregular-se.

Potser ens queda un mot a tenir ben present:  SOM-HI

La veritat i la mentida caminen juntes

Cada divendres acostumo a escriure un post en el blog patronsvitals.com intentant que respongui a la situació que pugui ser rellevant en el context on trepitgem

Avui, excepcionalment, el post pretén ser especialment sensible a l’entorn social, polític i econòmic i, en un sentit més obert, a la complexa situació que estem vivint aquests dies -entre la veritat i la mentida- característica del canvi d’època que estem vivint. Una transició difícil  que hem d’aprendre a comprendre i saber resoldre en el pas entre el que ja és obsolet i el que encara ha de néixer.

“Cuenta la leyenda, que un día la verdad y la mentira se cruzaron.

-Buen día. Dijo la mentira.

-Buenos días. Contestó la verdad.

-Hermoso día. Dijo la mentira.

Entonces la verdad se asomó para ver si era cierto. Lo era.

-Hermoso día. Dijo entonces la verdad.

-Aún más hermoso está el lago. Dijo la mentira.

Entonces la verdad miró hacia el lago y vio que la mentira decía la verdad y asintió.

Corrió la mentira hacia el agua y dijo… -El agua está aún más hermosa. Nademos.

La verdad tocó el agua con sus dedos y realmente estaba hermosa y confió en la mentira.

Ambas se sacaron las ropas y nadaron tranquilas.

Un rato después salió la mentira, se vistió con las ropas de la verdad y se fue.

La verdad, incapaz de vestirse con las ropas de la mentira comenzó a caminar sin ropas y todos se horrorizaban al verla.

Es así como aún hoy en día la gente prefiere aceptar la mentira disfrazada de verdad y no la verdad al desnudo.”

Jean-Léon Gerôme, 1896