Aproximacions pràctiques des del pensament de Raimon Panikkar – El treball interior 1/15

En la inauguració de l’any Panikkar l’acreditat músic Jordi Savall, reconegut internacionalment, va introduir una petita nota de presentació a la seva interpretació musical, dient:

“Al principi la paraula i la música anaven juntes, fins que la música es va separar de la paraula perquè la paraula deia mentides”

Panikkar ens parla amb claredat sobre la superació de la mentida en proposar-nos: “MIRA, PENSA, CONTEMPLA”  Un missatge clar que ens porta sense cap dubte al  “TREBALL INTERIOR” del tot necessari i personal, per aflorar les potencialitats d’un mateix. Aquesta primera veritat que impregna totes les altres, esdevé de la comprensió evolutiva de que la part està en el tot i que el tot està format per les parts sense possibilitat de separar-ho. Quan la separació es dóna, apareix la mentida doncs esdevé de parcel·lar qualsevol discurs, fent un relat minvat (una part)  i aliè al cosmos (el tot). Res es pot ensamblar si s’ignora el tot o no es reconeix la seva existència.

Diu Trinh Xuan Thuan en el seu llibre “la Plenitud del vacío”:  ¿…por qué el cero no nació en Occidente a pesar de los grandes avances realizados por los griegos en el àmbito de las matemáticas? ¿Por qué nació en Oriente? ¿Por qué el cero suscitó tal  pavor en el pensamiento occidental, a la par que era acogido con los brazos abiertos por el pensamiento oriental? ¿Por qué hubo que esperar hasta el siglo V para que el genio matemático indio concediera al fin al cero el estatus de un número de pleno derecho? (pàg 14) . Y més endavan el mateix  autor (pàg 44) afegeix: “Como el pensamiento indio abraza el vacío, era natural que el cero  viera la luz en la India en su forma más gloriosa”

I de la mateixa manera es produeix, des de sempre, una hibridació de percepcions i coneixements que permeten crear, o més ben dit donar lloc, al naixement de nous conceptes. Així progressivament l’espècie humana és la que ha tingut més opcions d’activar la consciència de l’existència de totes les coses, que hem anat batejant segons les necessitats ho requereixen i les funcions es desenvolupen per donar-hi resposta. No hi ha cap òrgan que no sigui provinent de funcions necessàries que permetin resoldre necessitats vitals. Igual que podem dir que hi ha coses que mantenen relacions intangibles entre elles  que existeixen només si hom està en situació de necessitar-les, d’igual manera que tot òrgan queda atrofiat si no és usat.

No és casual que científics com J..Wagensberg ens hagin deixat, entre moltes diferents aportacions, un seguit d’aforismes  entre el que podem recordar aquell que ens diu que la naturalesa (en totes les seves formes de vida) tingui moltes respostes esperant que se li facin preguntes.

És la ciència de la descoberta.  Aquella que sense menystenir el coneixement ja acreditat i emmagatzemat en l’acadèmia, no deixi la guàrdia, sabedora que “sabem que no sabem” (Sòcrates).

I aterrem en els límits del llenguatge. Ens cal més consciència per comprendre el més profund, el que volem dir, sense quedar-nos en les aparences o simplement en el que es dóna per suposat. Hem de ser curosos per tal que no confonem suposar amb fer conjectures, tot sigui dit,  molt vàlides per desentranyar el significat del que és ocult.

La complexitat d’avui té a veure, no tant amb entendre-ho tot amb les paraules i coneixement que hem aconseguit, sinó amb la més important evolució que ens ve definida per la interculturalitat i les relacions entre les coses, relacions no tangibles però sí captades sempre que ens situem en un punt diferent de com ens hem situat fins ara. Val més pujar en globus per veure el terreny i decidir on ens convé aterrar sense haver de renunciar a somiar per decidir on volem trepitjar.

 

 

El capitalisme ha pervertit el desig (3/3)

Les memòries

No podem viure, relacionar-nos, sense símbols…La funció del símbol és fer present l’absent, l’absent passat o l’absent futur. És a dir, l’ésser humà és un ésser finit, però que té consciència que hi ha un abans i hi ha un futur…la qüestió de la memòria és una de les qüestions jo diria fonamentals, i que en la nostra cultura , en el nostre temps, està molt malmesa…però en l’ésser humà la qüestió funciona amb connexió, memòria i oblit…Els grecs tenien dues paraules per parlar de la memoria, n’hi ha una que diu mneme, que és aquesta mena de magatzem que tenim tots i que hi tenim coses que no saben que les tenim i que estant allá…i després tenim l’anamnesi, que és la memoria activa; és a dir, quan alguna cosa que es pasiva, aflora…És tan dolenta la sobreactuació de la memoria que s’utilitzava en aquells temps com aquesta disminución de la memoria d’ara.  És absolutament fals parlar de la memòria dels ordinadors, perquè no tenen la possibilitat de l’oblit…no tenen la possibilitat de fer present l’absent. Però aquest fer present l’absent no és l’absent tal com va ser o el futur tal com serà, no, és el present de l’absent….És el present dels meus vint anys…o és el present del meu futur…llavors hi ha una qüestió molt directament vinculada amb la salut, la salut/malaltia, perquè un percentatge molt important de les malalties de l’ésser humà son emmalaltiments causats per la memòria; per l’ús dolent de la memoria, ja sigui de la memoria del passat o la memoria del futur.

La memòria : gran aliada i a l’ensems tan traidora. Con selecciona la nostra biologia allò que queda com impacte perquè colpeig, i allò que es borrat pel mal que ocasiona i no s’accepta.  Cert és que tot allò que conforma el nostre present ens ve del passat i les experiències i vivències que s’han tingut. I també és obvi que d’elles en fem patrons mentals i vitals pels moments viscuts. Es probable que per construir el futur no podem fer-ho des d’una prospectiva continuista de la tendència treballada fins llavors. Amb l’esperit crític hem de valorar el grau d’obsolescència dels patrons mental o vitals assumits. Amb les eines d’ahir no es pot definir el que ve i que encara no sabem. És per això que la transgressió es fa necessària per tal de superar els propis límits del pensament o la seva obsolescencia per ajustar-ho a les condiciones d’una nova lectura del món. I ara, en aquests canvi d’època, molt més que en altres ocasions.

 

El diàleg

Els nois i noies cl que adquireixin molt lèxic; és a dir, que tinguin recursos per traduir-se i traduir. En una societat, tan important  és la salut individual com la salut col·lectiva. I que el soroll és un factor importantíssim de emmalaltiment dels éssers humans…però quan no hi ha capacitat de diàleg, per tant, emparaulament…aleshores un substitut pot ser el soroll, molt soroll, o pot ser la violencia. És a dir, el substituts dels llenguatges són els no llenguatges. Hi ha dos no-llenguatges molts importants: soroll per un cantó, i violència per l’altre.

Una apreciació clau que es fa sobre el diàleg. Diàlegs avui dia, fonamentats exclusivament en la raó i en la contraposició a la raó dels altres. Son diàlegs més de contraris que complementaris per construir opinió o debat constructiu. NO s’escolta sinó que s’imposa la raó d’un a la del altre, i això, això també és violència. Recuperar el diàleg vol dir transformar-se un mateix, tot renunciant al JO que es manifesta com a EGO incompatible per la relació fructífera. No és per tant un tema instrumental sino conceptual i que ateny a les finalitats que un tingui definides o no definides.

 

Moral i ètica

La distinció entre moral i ètica és molt important, perqjuè no son sinònims; és com el cas d’autoritat i poder…Allò que caracteriza la moral, o les morals, és que poden ser codificades, estan codificades…L’ètica no pot ser codificada, perquè l’ètica sempre és una resposta única a una situación única. És a dir, molt sovint la resposta ética és moralment inaceptable, però èticament correcte. I molt sovint, també, o, a vegades, la resposta moral és moralment acceptable però èticament inaceptable…per decidir-se èticament a trencar l’estatut moral, necessitem criteris….És a dir, l’ètica está en el camp de la responsabilitat…La resposta ética posa en joc la responsabilitat de l’individu davant de la irresponsabilitat de la moral d’aquell moment…

En general, no tenim clara la distinció entre aquests dos conceptes, essent de màxima importància com ho son…Hem deixat de banda l’ètica i ens regim per les morals del poder o del estatus creat i persistentment entès com les pautes de conducta social que obliguen. Els conceptes morals poden i han d’adequar-se a les situacions específiques de cada època, i poden de no ser adequades portant a la transgressió de les normes establertes socialment. Tota moral que no es correspon amb el que la societat demanda queda deslegitimada i èticament cal posicionar-se.

 

La unitat convivencial educativa

L’infant és el que está al davant, és l’espectador crític…Per això, diguem-ne, la tradición numàntica alemanya va introduir el terme del que en diuen “llengua materna”, que no és purament la lengua d’”això és una taula o una cadira” sinó el plus semàntic, podríem dir, que tenen les paraules  que un aprèn en els primers anys de vida, i que son aquelles paraules que quedaran -en positiu o negatiu- fermament ancorades en la profunditat més pregona de les persones…La lengua materna és el gran descobriment  que descobreixen l’estrany que hi ha en cadascun de nosaltres; és a dir, l’estrany interior, que és el que descobreixen els pre romàntics alemanys…Diriem que hi ha la protesta contra la Il·lustració, contra les seves idees clares i distintes que té i descobreixen que en l’ésser humà també hi ha foscors…Els romàntics s’adonen que l’ésser humà no tan sols és llum sinó que també és obscuritat…que la llum és un aspecte, però que també la claraobscuritat i la mateixa foscor també son assumptes importants…Si des de la familia (unitat convivencial educativa) d’alguna manera boicotegen la confiança en els mestres, llavors això anirà generant una inconseqüència absoluta…Quin és el model de la nostra societat? Jo diria que és l’adolescent. I per tant s’està donant en les nostres societats una adolescentització generalitzada, molt forta; la qual cosa implica, segons que em sembla, un escurçament molt notable de la infantesa i potser també de l’adolescència. I jo crec que això és molt perillós…em faria molta por haver tingut uns pares adolescents o uns pares simplemente amics.

No semblen ben atesos els canvis de paradigma que es precisen en els àmbits de la formació i l’aprenentatge. És potser el més greu de tot el canvi d’època que vivim. I de cap manera pot funcionar treball per construir un futur que no sabem on ens porta però del que sabem que vindrà condicionat per una dualitat contradictòria. Per una banda l’acceleració de les tecnologies de tot tipus que incideixen en la vida de totes les persones i alhora la clara deficiència en la consciència que tenim del que és la època i el món que ens ve.

 

Conclusions

No hi han receptes ni s’han d’esperar de ningú. Queda el treball conscient de cadascú per tal de que individualment i col·lectivament activi el seu nivell de consciència sobre els canvis de paradigma que els condicions de l’entorn plantegen. No es pot continuar demanant que les decisions a prendre en les col·lectivitats es posin en mans de representants no legitimats socialment, però ni que ho fossin, poden aportar decisions raonables que no es corresponguin amb les que expressin aquells a qui representa.

El món heretat de tanta potència en el progrés material queda insuficient per donar resposta als desitjos de les persones, en tant que ningú pot dir o manipular i menys pervertir els desitjos personals o col·lectius.

Entrem possiblement en una nova etapa, que superi l’adolescència de les societats on habitem i que tant seriosament ens en parla en Lluís Duch (dep)

No hi ha llibertat sense persones lliures. No es pot transformar el que és obsolet amb els idearis i instruments d’una altre època que responia a altres valors.

Entenem que la perversió es el predomini del desig de tenir (camí de frustració donada la falacia del món de consum) per sobre del desig de SER.

 

El capitalisme ha pervertit el desig (2/3)

Els sentits i en especial la paraula

La paraula juga un paper fonamental perquè la tradició parla de l’ésser humà com d’homus loquens, un ésser parlant. És a dir, quan hi ha paraula, correlativament hi ha aprenentatge, no hi ha paraula sense aprenentatge. Evidentment s’inclou l’oralitat, però també altres llenguatges: hi ha llenguatges corporals, llenguatges insinuats, llenguatges al·lusius, llenguatges elusius, el mateix silenci (que no mutisme) i també la decisió ètica… L’ésser humà és fonamentalment un ésser de mediacions, i els sentits corporals es troben abans d’aquestes mediacions: per tant vol dir que s’ha de fer un aprenentatge dels sentits  corporals.

És bó recordar la metàfora dels tres animals que som: el gos com al cos amic que sempre ens segueix, tot i que no li fem cas i ens avisa de tot; el gat com la nostra ment que escodrinya i anticipa, tota sola, l’acció, sense pensar en altres parts; i el cavall, com el nostre sistema límbic que tempera les emocions per tal que la paraula no digui mentides i es correspongui amb totes les parts de l’ésser.

 

Tècnica o tencnologia 

Hi ha una mena de tecnologització de la vida. Jo distingeixo entre tècnica i tecnologia… L’ésser humà és un ésser amb finalitats i, per tant, és un ésser que ha d’utilitzar tècniques per assolir aquestes finalitats.

La tecnologia és a la inversa: és quan des de fora t’imposen la finalitat… És a dir, la tècnica posa en relleu que l’ésser humà és un ésser que proposa causes finals, posa finalitats; en canvi la tecnologia és purament instrumental.

Gran i molt freqüent error: confondre els medis amb les finalitats. I girar-ho de tal manera que els medis es converteix en finalitats. Igual que es podria dir dels diners o de la salut que són elements instrumentals necessaris per complir les finalitats que estan en l’ordre, no de les activitats, sinó de les voluntats. I si tractem de les voluntats, ens trobarem que “dubtem perquè no saben el que volem i el molt que ho volem (Nilton Bonder)”. Les voluntats defineixen valors i nivells d’autorealització mentre les activitats es focalitzen en la supervivència i els interessos individuals oblidant la perspectiva social de tota acció humana. El matís és no confondre el fi temporal per la finalitat última.

 

Som natura

Per a nosaltres tot accés a la natura, com l’accés a qualsevol cosa, sempre és un accés cultural: per a l’ésser humà no hi ha possibilitat extra cultural… Això és una gran troballa, al segle XVIII: l’ésser humà no pot accedir a la cosa en si, es pot accedir als fenòmens… La nostra cultura, almenys inicialment, es basa en dues cultures ja existents; per un cantó la cultura semita i, per l’altre, la cultura grega… Per la cultura semita, la natura és un conjunt de materials creat per Déu i que Déu ha posat a disposició de l’ésser humà, i l’ésser humà ha d’administrar amb saviesa… per la cultura grega, això que en diem la natura -que ells més aviat en dirien el cosmos- és la continuïtat, perquè el cosmos és allò que no canvia, és allò que es manté sempre igual, i per als grecs, allò que és perfecte és immutable: en canvi pels semites, justament en el canvi hi ha la possibilitat de millorament i hi ha la possibilitat de l’acció ètica-no l’acció moral- l’acció ética… La cultura occidental és una mena de combinació inestable entre aquestes dues visions del món… Els semites, els jueus, posen tot l’accent en l’oïda: l’oïda i el seu correlat, que és la lectura. En canvi, els grecs posen tot l’accent  en la vista… La vista és el sentit de la globalitat: en canvi, l’oïda i la lectura, que n’és el correlat, és el sentit del “a poc a poc”….

Conèixer els orígens permet conèixer la teva identitat. I comprenent-la pots actuar-hi. Venim d’un llegat mediterrani molt conscient de la natura i de les percepcions com a camí vital. Aquest plantejament del món occidental creat en una dualitat de punts de mira diversos explica molt bé el rol dels sentits, en tant configuren una o altra interpretació del món. Crec que el seu entrecreuament actual dona pas a una hibridació de cultures que poden ser altament estimulants o reduccionistes segons el grau de consciència que s’hi adquireixi.

 

L´evolució de la humanitat

El sentit del món, aleshores conegut, era la Mediterrània, amb el sentit de la vista com a sentit predominant… Progressivament es va fent un trasllat  del centre del món d’aleshores, però aquest trasllat també implica un canvi de centralitat en els sentits corporals; el centre dels sentits deixa de ser la vista i passa  a ser l’oïda (invenció de la impremta)… Per Luter, la lectura gairebé és com un sagrament. I curiosament el món del sud-és a dir, a l’antic mediterrani- s’institueix l’índex de llibres prohibits… El món mediterrani hi ha el barroc, on tot està mediat per la vista, En canvi el món aquest en diríem centreeuropeu es basa en l’oïda. L’oïda i la lectura propugnen la crítica… Aquest món centreeuropeu donarà lloc al subjecte modern. Si el món mediterrani estava basat en gran part en l’herència grega, aquest món que es va imposant  está basat en l’herència semita, per a la qual la natura és un conjunt de materials, que estan disponibles.

Poques vegades he sentit tan “frappant” la comprensió evolutiva de l’espècie Sàpiens. Potser per la seva recent incorporació a la vida (200.000 anys) ha aconseguit un desenvolupament complex que encara no interpretem prou bé. M’atreveixo a opinar que en ser l’espècie, des del punt de vista nostre, més complexa, hem de fer una apropiació del tot amb un distanciament de la natura i de tot el que és vivent predominant l’acció extractiva de recursos que ens han abocat a una dominància destructiva de tot, que pot portar a destruir a la mateixa espècie.

 

Recuperar el text

Això de recuperar el text és molt important… Viatjant t’adones d’una cosa que és la pobresa de lèxic. I per l’ésser humà només existeix allò que pot dir o que pot insinuar amb qualsevol de les possibilitats expressives, per tant allò que no saben dir no existeix…I no és casualitat que hi ha normes de la realitat que no existeixen senzillament perquè no es coneixen.

Ja n’hem fet esment. La influència de les tecnologies comporten un reduccionisme expressiu que limita el llenguatge en termes d’amplitud i profunditat, cada vegada més simple. Així, enfront de la complexitat que apareix en resoldre les necessitats que tenim i a les que ens enfrontem  perdem comunicació i creem aïllament. És un contrasentit preocupant. Només les elits que es cultiven mantenen un nivell de llenguatge, si bé moltes de les seves parts es limiten al llenguatge tècnic a què obliguen les noves tecnologies. Les dites humanitats en termes d’estudi i treball queden marginades no sols de la societat en general sinó també dels centres educatius i acadèmics. Tornem a l’origen de la cultura on el sentit predominant és la visió i no l’oïda. La visió mostra el que pots veure si mires, mentre l’oïda i la lectura obliga a reflexionar, pensar i posar en dubte els propis criteris a fi de prendre posició davant el que vius.  

Aquest article és la segona part d’una sèrie de tres (vegeu la primera part)

La hibridació, un model intuïtiu de desenvolupament

L’entrevista que em va fer la revista inQualitas recentment i que avui voldria compartir fa confluir un present amb un passat.

Volem dir que el present explica la Biomimètica com a bio-inspiració per la vida, atenent que la naturalesa porta molts mil·lennis adaptant-se a l’entorn. I ara ja podem dir que comença a desenvolupar-se la Biomimètica com un sistema conscient que cerca trobar en el passat exemples per plantejar un futur de sostenibilitat.

I en relació al passat, aquesta entrevista intenta explicar com la bioinspiració, aquest concepte avui actual,  ja es dissenyava de forma espontània i intuïtiva mitjançant hibridació, integrant recursos públics i privats en l’àmbit del projecte Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell.

El procés de crear respon, doncs, a necessitats que cal resoldre tenint cura dels diversos elements que ja existeixen i responent, tal com fa la natura, a les condicions sempre canviants de l’entorn.

Us convido, per entendre plenament el context d’aquesta reflexió, a la lectura de l’esmentada entrevista:

“Retos de hoy en la asistencia sanitaria”

El camí de la consciència

Si observem l’evolució de les espècies, des d’un llarg temps, tot és vida. La vida inorgànica passa a ser orgànica i més endavant esdevé vida vegetal, que fa possible la vida animal i la humana.

Percebem l’existència de la vida però és la consciència que en tenim la que la fa realitat.

“No hi ha vida sense intel.ligència ni hi ha intel.ligència sense vida” (Jordi Pigem)

La nostra percepció, la nostra vida, dóna vida al que ens envolta. No hi ha realitat sense consciència, com ens recorda Jordi Pigem.

La raó, per la seva banda, va al darrera de la percepció, com retardada. Intentant, entendre primer per comprendre després.  I quan entén, cau en el parany de sentir-se creadora, senyora i mestressa de la descoberta.

La percepció -autèntic “camí de la vida” segons Bruce Lipton– ultrapassa, en forma realment meravellosa, les limitacions de la raó newtoniana i de les relacions de causalitat simples, mecanicistes, per copsar que hi ha més realitat en l’estudi de les relacions entre les coses que en la fixació pura d’estudiar les coses en elles mateixes. Les relacions ens expliquen el context. Les coses per elles soles esdevenen un text inexplicable sense context. Aquesta és la bondat i a la vegada la perversió de l’”especialisme”. Es fixa en profunditat en un aspecte, oblidant l’entorn on es manifesta. El que és general dóna sentit a l’estudi del fet particular. I conèixer el que és particular esdevé saviesa si se situa en el context.

Ningú és per ell mateix, sinó per com interactua amb el conjunt de relacions diverses que forçosament manté. En cadascuna d’elles és mostra singular, sempre diferent, en tant que ningú escapa a la diversitat de les interrelacions.

Resulta pueril atorgar-se el mèrit de saber conèixer sense haver explorat al màxim les interrelacions possibles que permeten comprendre la complexitat, fugint del reduccionisme d’allò que és simple. Si no fem aquest esforç, la percepció del tot es veurà limitada i, per tant, resulta incompetent per acceptar la riquesa de la diversitat.

Com explica F. David Peat: “per a l’escèptic les coincidències són com els comodins en la baralla de cartes de la vida; per a l’investigador són la clau de la ‘sincronicitat’”

La complexitat es va apoderant de la nostra vida fins al punt de fer-la irresoluble. En aquest punt es produeix la mort.

Arribats aquí, acceptant que amb el pensament cartesià no podem anar més lluny, la biomimètica esdevé un nou metamodel que ens aporta comprensió i lucidesa. Descobrim així una nova manera de veure, de mirar, de participar, d’entendre i de comprendre, on tota la natura, i també nosaltres com a part d’ella, aprenem.

I no ho fem com a mers observadors, sinó des del seu interior (Janine Benyus).

La natura porta milions d’anys experimentant solucions per adaptar-se al medi, a la consciència de ser, a l’autoregulació i l’autogestió de les pròpies potencialitats.

Des d’un punt de vista més ampli, ha evolucionat també en l’aprenentatge de la veritable consciència social, cooperant per tal d’excel·lir i ser competitiva per assolir fites junt amb els altres. Com a condició necessària ens exigeix autenticitat en la gestió de les relacions, no només en el que és aparent sinó també en el que roman ocult (Jordi Pigem/Nilton Bonder).

Els humans ens creiem superiors per haver arribat a una esperança de vida de vuit o nou dècades durant prop de 2 milions d’anys  mentre que la medusa ha demostrat saber viure (sense disposar de cervell) durant més de 500 milions d’anys.

Estem sonats. Ens pot un fals orgull d’espècie que, abans, no ens permet acceptar que era la terra la que girava al voltant del sol i que ara no ens permet comprendre que la lucidesa es troba en l’estudi de les relacions, on res és, sinó per com es manifesta (Schrödinger).

Un terrabastall que pot alliberar, si ho acceptem,  enormes potencialitats simbiòtiques en un planeta que ja torna a ser plà (Richard Florida) i que com ens diu el Premi Nobel Joseph Eugene Stiglitz obre la Porta a la Societat de l’aprenentatge.

Més enllà del coneixement, la consciència és protagonista, ella, del nostre comportament.

I som ben sabedors que el més gran error és no cometre errors (Nilton Bonder). Sense reconèixer’ls no hi ha aprenentatge i en conseqüència no hi ha evolució.

La vida en qualsevol de les seves mesures és transformació. L’immobilisme és anar contra natura; és frenar i impedir l’evolució. Al seu costat només hi ha la mort (la no vida o el poder de llevar la vida)

El camí de la consciència requereix una visió que anomenem:

“Biomimètics Global Inspiration”

Què fer? (2/2)

Segona. Acceptant que la lògica racional ens queda petita, hi hem d’afegir la lògica relacional. L’època de la raó com a font hegemònica del coneixement (darrers cinc segles) està sent una cotilla pel món que ens ve. Quedem presoners del que la raó ens aconsella i es converteix en una limitació, un tap, un mur, per al progrés. La raó pot desfer bé un cabdell de fil o desentranyar els engranatges d’una màquina. La raó i el racionalisme esdevenen útils per treballar els objectes.

No sabem perquè ens fa falta quelcom a afegir a més de la raó per saber també operar amb els subjectes. Necessitem ampliar les percepcions que ens permetin veure el subjecte que està en tot i que no es veu per fer-se amb el tot i la part tal com són: veritat indissolubles. Com podem ser part si no reconeixem el tot?

Tanmateix som fills de la raó, de la Il·lustració, d’un món capaç d’endegar i triomfar en el progrés material (revolució industrial) amb una dominància sobre tot el planeta i sobre el que en ell hem trobat sense haver-ho creat.

Ens hem atorgat el dret sobre totes les coses i ens hem separat en forma no natural entre els que poden i volen fer-s’ho tot seu i aquells que es deuen al servei dels altres per subsistir recollint-ne engrunes -les suficients per no violentar cap ordre del qual s’ha creat-

No va així. El que hem creat ara ens devora sense ni que en tinguem consciència. Ens cremem en la nostra pròpia benzina. I tot obeeix als nostres patrons mentals, la nostra raó i la dels veïns, la de la cultura que predomina allà on trepitgem.

Tercer. La tasca que ens ve és Identificar el nostre patró mental adquirit i destriar el que pugui ser obsolet pel món d’ara, i activar els patrons vitals que incloguin i reconeguin altres llenguatges més enllà del mental, com els llenguatges del cos i de les emocions.

Toca canviar acuradament, tocant les tecles apropiades per tal de salvar-nos de l’ofec i poder construir nous patrons, PATRONS VITALS, en tant es basen en les relacions d’uns amb els altres de la mateixa espècies i de les altres, del respecte escrupolós a allò que és viu, partint de què tot el que es viu detalla intel·ligència, la intel·ligència vital.

Quart. Però i com ho aconseguim? Posant en rigor la pràctica d’evitar tot allò que ens esdevingui tòxic i abraçant tot allò que ens és nutrient. Fa falta acceptar:

NO TENIR POR. No tenir por pel que no sabem. L’antídot és conèixer, és a dir, tenir el coneixement del fet i la seva circumstància, per tal de no quedar-se en el no moure’s doncs ja estem bé, sinó canviar per estar millor. No es tracta de sortir de l’àrea de confort sinó de l’ambició de tenir un confort millor, més substantiu en relació no a tenir, sinó en ser.

TRANSGREDIR. Un ordre establert i perdurable ja sigui en la vida quotidiana, en les ciències o qualsevol altre camp no pot superar-se sense que suposi transgredir, subvertir, en definitiva, canvi de paradigma. El canvi de paradigma no és més ni menys que una revolució de la consciència. La reflexió de paradigma presentada per Kuhn. Segons Kuhn, «Un paradigma es lo que los miembros de una comunidad científica, y solo ellos, comparten» Hem de fer front als dogmes, treure’ls del marc on van ser definits i corroborar la seva validesa en el món actual.

Quan un nombre suficient d’anomalies significatives s’han acumulat en contra d’un paradigma vigent, la disciplina científica cau en un estat de crisis. Durant la crisi s’intenten noves idees, tal vegada les mateixes que abans es varen descartar. Finalment, es forma un nou paradigma, que guanya els seus propis seguidors, i esdevé una batalla intel·lectual entre els seguidors del nou paradigma i els que resisteixen en el vell paradigma.

Una vegada més, als principis de la física del segle XX, la transició entre la visió electromagnètica del món de Maxwell i la visió relativista del món d’Einstein no fou ni instantània ni tranquil·la, en comptes d’això va haver-hi una sèrie prolongada d’atacs, tant amb dades empíriques com amb arguments retòrics o filosòfics, per ambdues parts, essent la teoria científica quàntica la guanyadora a llarg termini.

En determinats moments de la història s’acumulen canvis de paradigma simultanis a molts nivells: econòmic, social, polítics i d’envergadura diversa: sistèmic, seqüencial, holístic, dilatat en el temps, convuls… I acostuma a passar sovint que comença aflorant per un problema concret que afecta amplis conjunts de valors o interessos.

Qui no transgredeix no transforma el vell en el fet nou.

Tota transgressió és rebutjada pels que no l’entenen o no volen entendre-la

La nostra època convulsa és l’expressió de la necessitat d’un canvi de paradigma social inajornable.


Aquest article és la segona part d’una sèrie de dos (vegeu la primera part).

 

 

 

 

Què fer? (1/2)

 

Sovint les reflexions sobre els moments que ens toca viure, i la urgència de l’acció com a necessitat vital ens pressiona a trobar el “què fer?” i ens porta a considerar mesures pragmàtiques, pràctiques, concretes. Tendim a fugir de la “filosofia, a fer volar coloms, volem anar a el pràctic, deixem la teoria per altres… Els poetes i els filòsofs estan al núvol.  

Dir, primer de tot, que tinc la convicció radical que aquestes posicions de banalitzar la teoria responen a una migrada pobresa d’esperit. Qualsevol necessitat que ens estrenyi pot trobar la sortida a ¿què fer?, si es dóna una correlació absoluta entre teoria i pràctica que esdevenen inseparables. En la seva essència no hi pot haver una sense l’altre.

En altres èpoques era acceptada, i fins i tot lògica, la separació entre estratègia i tàctica. Prendre decisions en un moment donat i elegir davant situacions límit no admet ja una espera per consultar els estrategues perquè donin permís per fer una acció immediata i decidir si actuar o no. La tàctica es converteix en una aplicació de l’estratègia i cal fer possible la immediatesa entre una i altre.

Tant inútil és fer coses pràctiques sense que sàpigues a quina teoria responen, com fer teoria sense saber portar-la a la pràctica. És un binomi inseparable. Molt abans de l’acceleració tecnològica disponible ara, les decisions tenien temps separats entre pensar-les i el temps d’executar-les. Però no és així ara. Avui sentir i fer va al mateix temps i un cop executat ens toca la reflexió sobre el grau d’efectivitat aconseguit.

Per obtenir aquesta simultaneïtat d’acció cal estar preparat, cal una capacitat d’improvisació planificada, que és una manera de dir que pots improvisar quan estàs ben entrenat a fer-ho. Talment fa el pallasso, o l’actor de teatre que ha de sortir al pas de qualsevol oblit de guió. La vida, qualsevol, exigeix una màxima preparació en la presa de decisions si no vols anar a remolc de les decisions d’altres. També podem entendre que per tal de prendre ràpidament decisions convé el que en diem “sensibilitat situacional”, o dit altrament, la capacitat de situar-te, al moment, en la relació entre text (què fas) amb el context (que és tot el que rodeja al text i els fa sincrònics) i sempre sota la voluntat d’un pretext, de donar un sentit al per a què ho fas.

Dit això, que és teòric, com podem aplicar-ho a les decisions, perquè sigui efectiu en aquest canvi d’època que ens ha tocat viure?

Primer: Acceptant sens dubte que estem en un canvi d’època d’una gran complexitat per la qual no estem preparats i sovint no entenem. En veritat no estem en una època de canvis sinó en un canvi d’època. La Il·lustració i les seves conseqüències -la revolució francesa- aportaren la racionalitat per a la comprensió de la realitat i donaren pas a una gran creativitat de totes les ciències.

Comença el camí de la descoberta del mateix caràcter de la natura viva, present al planeta 3.800 milions d’anys, mentre els homínids sapiens tan sols fa 200.000 anys. La fe i els miracles comencen a ser realitats de la natura vital, de la química, de la física i de la matèria -també viva-.

Una reflexió feta des del prisma de l’actual esperança de vida ≤ 80 anys, segurament no és la millor manera de copsar el sentit evolutiu de la vida -pas dels temps- i en conseqüència poder detectar el canvi d’època, sinó que es veu el temps que vivim tan sols com una època de canvis.

La transformació evolutiva que tot el fet natural presenta i sabem observar, no és fruit d’invents que fem, sinó de descobertes que practiquem tot comprenen el que ja hi ha fruit d’una continuada evolució en el temps des de la configuració del planeta (13.000 milions d’anys).


Aquest article és la primera part d’una sèrie de dos.

 

El “majorianisme?” (la legitimitat de les majories per imposar el que volen)

De què va el que passa?

Hi ha persones que em comenten amb to assertiu: “a veure si és veritat i s’acaba aquest desconcert!”, o “això no va enlloc, estem esgotats de tanta manifestació!”, o “contra l’estat no es pot fer res…”, o “hem de ser efectius, més pràctics”.

Sé que “més pràctics” vol dir, en realitat, obviar la teoria que s’amaga rere cada acció i que, en el fons, aquesta expressió obeeix a la realitat que volen estar bé tal com estan o estaven. Volen no perdre res, convençuts que no volen sotmetre’s a un probable escenari de risc físic, emocional i mental. El que es vol és, en poques paraules, figurar com autèntic tenint cada dia més i no perdre res. I, principalment, una de les coses és voler conservar i no arriscar el poder que es té.

És creure que és més confortable tenir que el plaer desconegut de ser.

Ens podem preguntar: ingenuïtat o manipulació de les persones?

Si no pensem amb malícia, podríem assegurar que es tracta de la ingenuïtat pròpia de qualsevol persona “normal” (en el sentit que se li dóna ara, entès com pensar en la línia que prediquen alguns dels partits que pretenen ser els representants dels ciutadans). És a dir, una normalitat que s’atabala per tantes i diverses situacions viscudes en els darrers anys, en especial en els darrers sis mesos, que sospira per tornar a la comoditat d’abans, on la vida era estable i sense decisions a prendre enfront d’altres. Una estabilitat que permetia seguir sent ambivalent i equidistant, per evitar perdre allò que dóna per descomptat, demanant sempre un infructuós diàleg.

O podria ser el segon cas: deixar-se manipular amb engany. Un engany planificat i provat en altres col·lectius “rebels” d’altres pobles i conflictes entre “majories” i “minories”. Fa ja cert temps que els poders democràtics tenen la perversa capacitat d’adjudicar les culpes de tot allò que hom fa contra la gent, a aquells que ho pateixen. És a dir, faig, i el que faig dic que ho fan els altres. Practico la violència, i dic que la violència la provoquen els altres perquè m’hi obliguen. És la retòrica del maltractador, escopida amb insistència, amb cinisme i amb odi irrefrenable, menystenint a qualsevol que no pensi igual. És passar el pecat des de qui el fa a qui el rep, fer que l’altre sigui el botxí, perquè no accepta la normalitat (d’ells, la imposada).

Què s’amaga en aquestes conductes cíniques?

Ens podem preguntar per què ho fan d’aquesta forma, perquè actuen així. Moltes respostes, totes sota un mateix enfocament aparentment objectiu: el poder, la unitat de la pàtria, les lleis, la constitució sagrada, la igualtat… I així a fins anar pujant de to: per refrenar l’odi, la sedició, la violència, la conspiració…

I així anem rodolant pel pendent de l’abisme que cada vegada és més i més vertiginós. Un abisme que aniquila tota creació, sense reconèixer que no sabem manegar la complexitat del món d’avui. No es tenen altres eines que les de sempre per gestionar quelcom que no havia passat mai a la humanitat: una acceleració de la ciència i la tecnologia que ens pot fer-nos, als humans, innecessaris, i ser substituïbles per robots capaços de prendre decisions adequades i desenvolupar una intel·ligència artificial més potent que la humana. I així, a poc a poc, l’espècie va deixant d’aprendre a decidir i s’avé a què altres decideixin per un. En definitiva, eludint el risc de viure i fent el possible per pertànyer a les elits.

Com fer per evolucionar en un altre sentit?

Potser ens convé (no vol dir que sigui factible) entendre i comprendre que la complexitat i l’acceleració on estem enganxats ens ve per no saber parar i trobar l’aroma del temps. Hem d’aprendre a demorar-nos, a reflexionar molt en el que fem i trobar el sentit de la vida, que no té altra resposta, si no és viure-la. Viure no és córrer, viure no és consumir el temps, viure és trepitjar la terra on estàs i gaudir de la vida que tenim, compartint-la al màxim. Viure suposa saber quan aturar-se i quan avançar.

Les elits tenen el gran repte de deixar de creure que són els salvadors de la humanitat, quan realment són els usurpadors de l’autonomia de l’ésser humà. Volen prendre decisions ràpidament per resoldre els canvis de paradigmes que ens venen a sobre, i per aconseguir-ho malinterpreten la democràcia i no volen preguntar i tampoc deixar participar un “poble poc culte i mancat de criteri i de dades”, utilitzant un discurs en què les decisions són solament tècniques. Ens han preparat per ser individus, però no tenim ni hem practicat de ser col·lectius ni ser socials, en el veritable sentit de la paraula, que res té a veure amb la visió “happy flowers”.

Volen decidir de pressa i encertar, fingint “salvar-nos”, però de fet salvant-se ells. Si volen trobar veritables solucions als reptes de l’ara i avui, s’ha de confiar en la gent, perquè el coneixement ja no està sols en les elits sinó precisament en els professionals preparats per això, professionals, l’ètica dels quals, no es basa en l’obtenció del poder sinó en el progrés del coneixement per la ciència i la tecnologia (la majoria), i de la consciència (un número més reduït). I necessitem les dues unides, la ciència amb la consciència. Hem fet molt per la primera opció però molt menys fem per la segona, el potencial de la qual encara estem a les beceroles de descobrir-lo.

Creiem en les persones?

Creiem molt poc en les persones i el seu potencial, tot i que la més alta tecnologia existent està en el seu cervell. Un fragant i demolidor exemple és l’educació. Veiem la necessitat de reformar-la, però sempre es planteja aquesta volguda evolució des de la tecnologia i no des de la pedagogia. No es planteja impulsar una revolucionària educació per a la vida en la qual s’aprengui a decidir, a pensar, a viure en la inestabilitat, a desenvolupar la sensibilitat situacional. Cal superar a les escoles la lògica racional (però sense perdre-la!) i apostar per la lògica relacional, que permet canviar els patrons mentals pels quals estem programats, per uns patrons vitals que responguin a la nostra naturalesa viva i que ens ajudin a adquirir el reflex per destriar el que és tòxic del que és nutrient en cada individu, donat que tots som diferents.

Només l’enfocament a fer “per les persones i des de les persones” ens donarà pista de com potenciar nous estils de vida, de relacions, d’organitzar-se i del treball productiu per a tothom. No podem deixar de fonamentar en les persones el nostre progrés humà, i menys encara, sabent els enormes potencials que tenim i la gran plasticitat neuronal de la qual gaudim i que ens pot permetre una connexió molt més potent que l’actual.

L’educació no és instrucció, ni ensenyament, ni adoctrinament. L’educació és crear ecosistemes educatius que facin que cada persona sigui tot allò que pugui ser.

La ciència i la consciència

Per tal de construir un demà que dugui, de forma progressiva, a l’equitat, cal tenir en compte les tres E: eficàcia, efectivitat i eficiència. En l’equilibri trobem la clau de l’èxit.

A l’hora de realitzar un projecte s’han de tenir en compte les tres E: l’eficàcia (saber), l’efectivitat (fer bé el que se sap) i l’eficiència (fer-ho amb el mínim cost). Així i tot, depenent dels interessos de l’impulsor, és freqüent prioritzar-ne una o altre segons els interessos immediats dels diferents agents que intervenen.

D’una banda, trobem qui, de manera exclusiva, contempla l’eficiència i la considera gairebé l’únic indicador que val la pena. L’única explicació sobre el perquè d’aquesta consideració és, simplement, que els diners mouen el món (l’economia és hegemònica) i l’eficiència permet quantificar resultats i beneficis. Això, però, obvia el valor d’allò intangible, també important i crucial. Aquest perfil d’acció és molt habitual en els projectes promoguts des del camp de les finances i similars, pels que la sentència a encunyar és: “el que no es pot comptar no compta”.

Altres col·lectius s’inclinen per focalitzar-se en l’efectivitat. Són aquells pels qui el més important és fer bé el que toca fer, independentment del cost de dur-ho a terme. Un exemple més específic: aquells que diuen, amb ostentació, que la salut no té preu i reneguen acceptar que tota activitat professional costa diners. És un principi bàsic de l’economia, tota activitat té un cost, tot deute té un termini i tota inversió aspirar a un retorn.

Per últim, estan els que creuen fermament en l’eficàcia, és a dir, saber el que cal fer. Són experts en la diagnosi dels problemes i en l’acumulació de coneixement per aconseguir-ho. Són savis en alguna temàtica o bé especialistes a trobar causes i relacions (depèn del seu estat de consciència). Això comporta, a vegades, que per la seva extrema especialització acaben ignorant el tot (el context i el pretext), i exerceixen sense relació amb el sentit i el propòsit d’allò que es fa.

Aquests casos “d’especialisme” són conseqüència de les realitats científiques contemporànies. La ciència, motor de la tecnologia i responsable de la més gran prosperitat material dels darrers dos segles, ha tendit a prendre dos camins: un és l’emmagatzematge del coneixement (Papers) per fer-ne un oligopoli (camí que provoca aquest “especialisme”), i l’altre és el de la ciència de la descoberta, que explora les fonts del coneixement tenint la natura i els patrons vitals com a referent (la biomimètica: imitar la vida).

Així doncs, és fàcil d’imaginar que l’èxit recau en l’equilibri. Tenir sempre en compte les tres E permetrà saber què s’ha de fer, fer-ho com cal i, a més, aconseguir els més alts marges d’explotació possibles. És la capacitat de veure en forma simultània la  part i el tot, el que es veu i el que no es veu. Es tracta de revisar el passat per enriquir el present i poder, així, dissenyar un futur que trenqui la tendència. I, gràcies a això, evolucionem en tots els camps de l’activitat humana.

Aquest últim punt és en especial rellevant. Observar l’evolució ens permet comprendre el que passa, canviar el zoom -que sempre acostumem a centrar en el nostre temps, -descuidant el temps evolutiu de l’espècie- i ens proporciona lucidesa per poder contribuir en la construcció d’aquest nou futur. I és en aquest sentit que cal que els nostres projectes i activitats, per tal de formar part de l’evolució de l’espècie, es plantegi des de l’eficàcia, l’efectivitat i l’eficiència dirigides a l’equitat.

Però no és només rellevant tenir en compte les tres E. Cal donar-hi, a tot plegat, el toc del model biomimètic, en tant que representa el que la vida i la vitalitat permeten. Viure, per si mateix, és un mètode d’aprenentatge que utilitza des de la vida vegetal fins a la humana. La vida té, en ella mateixa, el principi regeneratiu que fa possible aquesta buscada evolució de l’espècie.

Un altre exemple per clarificar conceptes: en l’educació el projecte biomimètic es reflecteix en comprendre que si no deixem que el nen aconsegueixi per ell mateix els reptes que es troba, estem impedint que pugui aprendre. La nostra societat actual té el patró mental d’ensenyar a l’alumne allò que “ha de saber” i que “encara no sap”, una forma d’adoctrinar (terme usat amb maldat manifesta) que consisteix a ensenyar un temari i competències “bàsiques” que toca aprendre i sense plantejar-se si l’educació ha de sorgir dels alumnes mateixos o si ha d’estar determinada per les capacitats de cadascú.

De la mateixa forma que un arbre no comença per les fulles ni un infant neix amb un cervell activat, les arrels són el fonament de la vida, i per desenvolupar el tronc, fulles i fruits, cal que sigui ben ric aquest fonament que dóna suport. Treballar amb les 3E,  vol dir contribuir a un millor futur, un futur que s’ha d’edificar sobre uns principis biomimètics que ens permetin desenvolupar unes activitats que portin a l’equitat, la qualitat que integra millor els dos eixos que han de construir el futur: la CIÈNCIA i la CONSCIÈNCIA.

 

Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Quarta part: La consciència i la biomimètica

Tornem a mirar la natura:  Els indígenes americans “parlaven” amb la natura. Hem de tornar a comunicar-nos amb ella i reconstruir la nostra disfuncional societat amb ella com a pilar.

“Un peix em va mirar als ulls i em va parlar. No, no estic boig. El peix es va comunicar amb mi”. Amb aquesta anècdota comença Javier Collado la seva xerrada. No està boig, no; ha après un llenguatge nou, el llenguatge de la natura. No va “parlar” amb el peix, però sí que el va comprendre. Va entendre la consciència natural, que va més enllà de les paraules. Continua llegint «Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»