El camí de la consciència

Si observem l’evolució de les espècies, des d’un llarg temps, tot és vida. La vida inorgànica passa a ser orgànica i més endavant esdevé vida vegetal, que fa possible la vida animal i la humana.

Percebem l’existència de la vida però és la consciència que en tenim la que la fa realitat.

“No hi ha vida sense intel.ligència ni hi ha intel.ligència sense vida” (Jordi Pigem)

La nostra percepció, la nostra vida, dóna vida al que ens envolta. No hi ha realitat sense consciència, com ens recorda Jordi Pigem.

La raó, per la seva banda, va al darrera de la percepció, com retardada. Intentant, entendre primer per comprendre després.  I quan entén, cau en el parany de sentir-se creadora, senyora i mestressa de la descoberta.

La percepció -autèntic “camí de la vida” segons Bruce Lipton– ultrapassa, en forma realment meravellosa, les limitacions de la raó newtoniana i de les relacions de causalitat simples, mecanicistes, per copsar que hi ha més realitat en l’estudi de les relacions entre les coses que en la fixació pura d’estudiar les coses en elles mateixes. Les relacions ens expliquen el context. Les coses per elles soles esdevenen un text inexplicable sense context. Aquesta és la bondat i a la vegada la perversió de l’”especialisme”. Es fixa en profunditat en un aspecte, oblidant l’entorn on es manifesta. El que és general dóna sentit a l’estudi del fet particular. I conèixer el que és particular esdevé saviesa si se situa en el context.

Ningú és per ell mateix, sinó per com interactua amb el conjunt de relacions diverses que forçosament manté. En cadascuna d’elles és mostra singular, sempre diferent, en tant que ningú escapa a la diversitat de les interrelacions.

Resulta pueril atorgar-se el mèrit de saber conèixer sense haver explorat al màxim les interrelacions possibles que permeten comprendre la complexitat, fugint del reduccionisme d’allò que és simple. Si no fem aquest esforç, la percepció del tot es veurà limitada i, per tant, resulta incompetent per acceptar la riquesa de la diversitat.

Com explica F. David Peat: “per a l’escèptic les coincidències són com els comodins en la baralla de cartes de la vida; per a l’investigador són la clau de la ‘sincronicitat’”

La complexitat es va apoderant de la nostra vida fins al punt de fer-la irresoluble. En aquest punt es produeix la mort.

Arribats aquí, acceptant que amb el pensament cartesià no podem anar més lluny, la biomimètica esdevé un nou metamodel que ens aporta comprensió i lucidesa. Descobrim així una nova manera de veure, de mirar, de participar, d’entendre i de comprendre, on tota la natura, i també nosaltres com a part d’ella, aprenem.

I no ho fem com a mers observadors, sinó des del seu interior (Janine Benyus).

La natura porta milions d’anys experimentant solucions per adaptar-se al medi, a la consciència de ser, a l’autoregulació i l’autogestió de les pròpies potencialitats.

Des d’un punt de vista més ampli, ha evolucionat també en l’aprenentatge de la veritable consciència social, cooperant per tal d’excel·lir i ser competitiva per assolir fites junt amb els altres. Com a condició necessària ens exigeix autenticitat en la gestió de les relacions, no només en el que és aparent sinó també en el que roman ocult (Jordi Pigem/Nilton Bonder).

Els humans ens creiem superiors per haver arribat a una esperança de vida de vuit o nou dècades durant prop de 2 milions d’anys  mentre que la medusa ha demostrat saber viure (sense disposar de cervell) durant més de 500 milions d’anys.

Estem sonats. Ens pot un fals orgull d’espècie que, abans, no ens permet acceptar que era la terra la que girava al voltant del sol i que ara no ens permet comprendre que la lucidesa es troba en l’estudi de les relacions, on res és, sinó per com es manifesta (Schrödinger).

Un terrabastall que pot alliberar, si ho acceptem,  enormes potencialitats simbiòtiques en un planeta que ja torna a ser plà (Richard Florida) i que com ens diu el Premi Nobel Joseph Eugene Stiglitz obre la Porta a la Societat de l’aprenentatge.

Més enllà del coneixement, la consciència és protagonista, ella, del nostre comportament.

I som ben sabedors que el més gran error és no cometre errors (Nilton Bonder). Sense reconèixer’ls no hi ha aprenentatge i en conseqüència no hi ha evolució.

La vida en qualsevol de les seves mesures és transformació. L’immobilisme és anar contra natura; és frenar i impedir l’evolució. Al seu costat només hi ha la mort (la no vida o el poder de llevar la vida)

El camí de la consciència requereix una visió que anomenem:

“Biomimètics Global Inspiration”

Què fer? (2/2)

Segona. Acceptant que la lògica racional ens queda petita, hi hem d’afegir la lògica relacional. L’època de la raó com a font hegemònica del coneixement (darrers cinc segles) està sent una cotilla pel món que ens ve. Quedem presoners del que la raó ens aconsella i es converteix en una limitació, un tap, un mur, per al progrés. La raó pot desfer bé un cabdell de fil o desentranyar els engranatges d’una màquina. La raó i el racionalisme esdevenen útils per treballar els objectes.

No sabem perquè ens fa falta quelcom a afegir a més de la raó per saber també operar amb els subjectes. Necessitem ampliar les percepcions que ens permetin veure el subjecte que està en tot i que no es veu per fer-se amb el tot i la part tal com són: veritat indissolubles. Com podem ser part si no reconeixem el tot?

Tanmateix som fills de la raó, de la Il·lustració, d’un món capaç d’endegar i triomfar en el progrés material (revolució industrial) amb una dominància sobre tot el planeta i sobre el que en ell hem trobat sense haver-ho creat.

Ens hem atorgat el dret sobre totes les coses i ens hem separat en forma no natural entre els que poden i volen fer-s’ho tot seu i aquells que es deuen al servei dels altres per subsistir recollint-ne engrunes -les suficients per no violentar cap ordre del qual s’ha creat-

No va així. El que hem creat ara ens devora sense ni que en tinguem consciència. Ens cremem en la nostra pròpia benzina. I tot obeeix als nostres patrons mentals, la nostra raó i la dels veïns, la de la cultura que predomina allà on trepitgem.

Tercer. La tasca que ens ve és Identificar el nostre patró mental adquirit i destriar el que pugui ser obsolet pel món d’ara, i activar els patrons vitals que incloguin i reconeguin altres llenguatges més enllà del mental, com els llenguatges del cos i de les emocions.

Toca canviar acuradament, tocant les tecles apropiades per tal de salvar-nos de l’ofec i poder construir nous patrons, PATRONS VITALS, en tant es basen en les relacions d’uns amb els altres de la mateixa espècies i de les altres, del respecte escrupolós a allò que és viu, partint de què tot el que es viu detalla intel·ligència, la intel·ligència vital.

Quart. Però i com ho aconseguim? Posant en rigor la pràctica d’evitar tot allò que ens esdevingui tòxic i abraçant tot allò que ens és nutrient. Fa falta acceptar:

NO TENIR POR. No tenir por pel que no sabem. L’antídot és conèixer, és a dir, tenir el coneixement del fet i la seva circumstància, per tal de no quedar-se en el no moure’s doncs ja estem bé, sinó canviar per estar millor. No es tracta de sortir de l’àrea de confort sinó de l’ambició de tenir un confort millor, més substantiu en relació no a tenir, sinó en ser.

TRANSGREDIR. Un ordre establert i perdurable ja sigui en la vida quotidiana, en les ciències o qualsevol altre camp no pot superar-se sense que suposi transgredir, subvertir, en definitiva, canvi de paradigma. El canvi de paradigma no és més ni menys que una revolució de la consciència. La reflexió de paradigma presentada per Kuhn. Segons Kuhn, «Un paradigma es lo que los miembros de una comunidad científica, y solo ellos, comparten» Hem de fer front als dogmes, treure’ls del marc on van ser definits i corroborar la seva validesa en el món actual.

Quan un nombre suficient d’anomalies significatives s’han acumulat en contra d’un paradigma vigent, la disciplina científica cau en un estat de crisis. Durant la crisi s’intenten noves idees, tal vegada les mateixes que abans es varen descartar. Finalment, es forma un nou paradigma, que guanya els seus propis seguidors, i esdevé una batalla intel·lectual entre els seguidors del nou paradigma i els que resisteixen en el vell paradigma.

Una vegada més, als principis de la física del segle XX, la transició entre la visió electromagnètica del món de Maxwell i la visió relativista del món d’Einstein no fou ni instantània ni tranquil·la, en comptes d’això va haver-hi una sèrie prolongada d’atacs, tant amb dades empíriques com amb arguments retòrics o filosòfics, per ambdues parts, essent la teoria científica quàntica la guanyadora a llarg termini.

En determinats moments de la història s’acumulen canvis de paradigma simultanis a molts nivells: econòmic, social, polítics i d’envergadura diversa: sistèmic, seqüencial, holístic, dilatat en el temps, convuls… I acostuma a passar sovint que comença aflorant per un problema concret que afecta amplis conjunts de valors o interessos.

Qui no transgredeix no transforma el vell en el fet nou.

Tota transgressió és rebutjada pels que no l’entenen o no volen entendre-la

La nostra època convulsa és l’expressió de la necessitat d’un canvi de paradigma social inajornable.


Aquest article és la segona part d’una sèrie de dos (vegeu la primera part).

 

 

 

 

Què fer? (1/2)

 

Sovint les reflexions sobre els moments que ens toca viure, i la urgència de l’acció com a necessitat vital ens pressiona a trobar el “què fer?” i ens porta a considerar mesures pragmàtiques, pràctiques, concretes. Tendim a fugir de la “filosofia, a fer volar coloms, volem anar a el pràctic, deixem la teoria per altres… Els poetes i els filòsofs estan al núvol.  

Dir, primer de tot, que tinc la convicció radical que aquestes posicions de banalitzar la teoria responen a una migrada pobresa d’esperit. Qualsevol necessitat que ens estrenyi pot trobar la sortida a ¿què fer?, si es dóna una correlació absoluta entre teoria i pràctica que esdevenen inseparables. En la seva essència no hi pot haver una sense l’altre.

En altres èpoques era acceptada, i fins i tot lògica, la separació entre estratègia i tàctica. Prendre decisions en un moment donat i elegir davant situacions límit no admet ja una espera per consultar els estrategues perquè donin permís per fer una acció immediata i decidir si actuar o no. La tàctica es converteix en una aplicació de l’estratègia i cal fer possible la immediatesa entre una i altre.

Tant inútil és fer coses pràctiques sense que sàpigues a quina teoria responen, com fer teoria sense saber portar-la a la pràctica. És un binomi inseparable. Molt abans de l’acceleració tecnològica disponible ara, les decisions tenien temps separats entre pensar-les i el temps d’executar-les. Però no és així ara. Avui sentir i fer va al mateix temps i un cop executat ens toca la reflexió sobre el grau d’efectivitat aconseguit.

Per obtenir aquesta simultaneïtat d’acció cal estar preparat, cal una capacitat d’improvisació planificada, que és una manera de dir que pots improvisar quan estàs ben entrenat a fer-ho. Talment fa el pallasso, o l’actor de teatre que ha de sortir al pas de qualsevol oblit de guió. La vida, qualsevol, exigeix una màxima preparació en la presa de decisions si no vols anar a remolc de les decisions d’altres. També podem entendre que per tal de prendre ràpidament decisions convé el que en diem “sensibilitat situacional”, o dit altrament, la capacitat de situar-te, al moment, en la relació entre text (què fas) amb el context (que és tot el que rodeja al text i els fa sincrònics) i sempre sota la voluntat d’un pretext, de donar un sentit al per a què ho fas.

Dit això, que és teòric, com podem aplicar-ho a les decisions, perquè sigui efectiu en aquest canvi d’època que ens ha tocat viure?

Primer: Acceptant sens dubte que estem en un canvi d’època d’una gran complexitat per la qual no estem preparats i sovint no entenem. En veritat no estem en una època de canvis sinó en un canvi d’època. La Il·lustració i les seves conseqüències -la revolució francesa- aportaren la racionalitat per a la comprensió de la realitat i donaren pas a una gran creativitat de totes les ciències.

Comença el camí de la descoberta del mateix caràcter de la natura viva, present al planeta 3.800 milions d’anys, mentre els homínids sapiens tan sols fa 200.000 anys. La fe i els miracles comencen a ser realitats de la natura vital, de la química, de la física i de la matèria -també viva-.

Una reflexió feta des del prisma de l’actual esperança de vida ≤ 80 anys, segurament no és la millor manera de copsar el sentit evolutiu de la vida -pas dels temps- i en conseqüència poder detectar el canvi d’època, sinó que es veu el temps que vivim tan sols com una època de canvis.

La transformació evolutiva que tot el fet natural presenta i sabem observar, no és fruit d’invents que fem, sinó de descobertes que practiquem tot comprenen el que ja hi ha fruit d’una continuada evolució en el temps des de la configuració del planeta (13.000 milions d’anys).


Aquest article és la primera part d’una sèrie de dos.

 

Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Quarta part: La consciència i la biomimètica

Tornem a mirar la natura:  Els indígenes americans “parlaven” amb la natura. Hem de tornar a comunicar-nos amb ella i reconstruir la nostra disfuncional societat amb ella com a pilar.

“Un peix em va mirar als ulls i em va parlar. No, no estic boig. El peix es va comunicar amb mi”. Amb aquesta anècdota comença Javier Collado la seva xerrada. No està boig, no; ha après un llenguatge nou, el llenguatge de la natura. No va “parlar” amb el peix, però sí que el va comprendre. Va entendre la consciència natural, que va més enllà de les paraules. Continua llegint «Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»

Una nova revolució de la ment (3/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Tercera part: l’activació de la consciència

Antonio Orbe escriu sobre la consciència:

La conciencia es subjetiva, sus contenidos pertenecen a la la persona y sólo ésta los conoce.  Ser consciente es tener algo en la mente. La conciencia también es referida como auto conciencia, conciencia del yo. Esta conciencia del yo o metaconciencia (soy consciente de que soy consciente) parece más bien un contenido especial de la conciencia ya que esta abarca todos los contenidos mentales.

Continua llegint «Una nova revolució de la ment (3/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»

A propòsit de…

Doncs sí. Fem una reflexió a propòsit d’un acreditat polític que ha deixat, de sobte en començar aquest nou curs polític, totes les múltiples responsabilitats que exercia. No es tracta de parlar de la persona sinó d’una interpretació del fet en relació a la situació de les organitzacions de tot tipus que ocupen l’espai de decisió estratègica, a la política, a les empreses, a les institucions diverses, siguin de caràcter públic o privat.

Continua llegint «A propòsit de…»