Podrem salvar la decadència? (V) Context

context decadencia

A l’anterior entrada albiràvem un nou futur, una nova regeneració. En aquesta època de decadència global provocada per les elits i l’establishment, comença el despertar dels pobles i una reacció solidària i intercomunitària proposa una necessària regeneració. Però abans de continuar reflexionant sobre aquest futur que ens ve, ens preguntem: com hem arribat a aquesta decadència? Explorem el context.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (V) Context»

Podrem salvar la decadència? (IV) Una regeneració necessària

regeneracio fulles

La societat actual i els seus patrons econòmics només accepten la dita de “el que no es pot comptar, no compta“. És una filosofia d’aparent regeneració, però és pura façana: tan sols cal veure les condicions creades pel ‘progrés’ material i com les elits dominants tenen una gran facilitat per agrupar-se i blindar els seus interessos en detriment del bé comú.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (IV) Una regeneració necessària»

Podrem salvar la decadència? (III) La insostenibilitat del que fem

insostenibilitat

El paradigma existent és entre la uniformització i l’estandardització, front l’articulació de la diversitat. Però pocs, o gairebé ningú, entreveuen un futur d’intel·ligència col·lectiva que superi el dilema entre la ciència-tecnologia i/o la consciència humana. Entrem a una etapa de complexitat que no sabem manejar. És la complexitat que s’expressa en forma d’inestabilitat continua, difícil d’acceptar i que no sembla pugui ser transitòria. Ha vingut per quedar-se. No tant per recuperar l’ordre perdut -i per tant afavorir els interessos d’unes minories nostàlgiques- sinó per crear-ne un de nou. En el com fer-ho també es manifesta una polaritat creixent i més radical: violència agressiva o pacifisme del somriure. Una expressió latent de diàleg de contraris sense intermediació dialogada possible.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (III) La insostenibilitat del que fem»

Podrem salvar la decadència? (II) El que fem: text

decadència

La democràcia representativa, tal com s’han entès i estès arreu del món, amb molt poques excepcions, pren un camí cap a esdevenir democràcies autoritàries. S’arriba al poder votant en eleccions sovint tèrboles i quan es guanya es manté el poder prohibint. És un fet. I en el nostre país, una nació sense estat, això es pateix més en estar colonitzats, com passa també a molts altres llocs del planeta. Els estils per practicar el colonialisme són diversos, i depenen de les capacitats repressores i les complicitats que s’aconsegueixen. No per res, les organitzacions mafioses són les de més llarga durada que no poden combatre’s fàcilment amb les armes de la democràcia. Com assenyalaven en els guetos de la mort, “mai podíem arribar a imaginar que la maldat no té final”.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (II) El que fem: text»

Podrem salvar la decadència? (I) Una evidència

Fa ja molts temps que sento, només llegint titulars de premsa, que en el nostre país (encara que no exclusivament) es viuen uns moments d’aturada creativa. Els projectes, siguin quins siguin, tenen un marcat caràcter de producció en pos de la rendibilitat, és a dir, que generin diners i que augmentin els recursos capitals, per així produir encara més productes de consumir. Hem deixat de ser persones, se’ns vol en tant que ciutadans sense altra identitat que consumers de productes calcats, estandarditzats. No hi ha singularitat, ni diversitat. Només uniformitat.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (I) Una evidència»