Podrem salvar la decadència? (VII) El pretext

consciencia

En aquest atzucac, tenim quelcom que ens capaciti a jugar un rol contributiu que la intel·ligència conscient -ara per ara només present en tot el que té vida- pugui evolucionar?

Sí. És allò que encara no coneixem i, així i tot, usem en les nostres relacions quotidianes. Se’n diu consciència. I ens preguntem, poden anar junts com una dualitat creativa, la intel·ligència conscient i la no conscient?

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (VII) El pretext»

Podrem salvar la decadència? (VI) Un canvi d’època

decadencia epoca cadenes

Què volem dir quan afirmem que estem en un canvi d’època que passa per la decadència?

Les elits econòmiques i polítiques ja no creuen en els pobles i les seves persones. Els Estats moderns han anat teixint xarxes d’interessos econòmics, per aconseguir una riquesa material molt notable encara que això suposés abandonar els valors de la cohesió social. Les relacions capital-treball, que temps eren un mecanisme per apaivagar la misèria, es van corrompre per la voracitat del “tot s’hi val” i “l’ambició de tenir” i van tacar de forma sistemàtica tota l’escala social. Van promoure una nova moral, la de “guanyar, guanyar i guanyar”, imposant-la a través de l’obligació que implica la realitat i l’exigència de minorar deutes i dèficits impossibles de resoldre. Una ficció i un engany no denunciat per preservar el mite de la riquesa material. La ciència i la tecnologia desbordant, s’entronitzen en el mercat mundial. Deixem enrere l’època del carboni i el petroli, comença la de la sílice.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (VI) Un canvi d’època»

Majorianisme: la legitimitat de les majories per imposar

majories

De què va el que passa?

Hi ha persones que em comenten amb to assertiu: “a veure si és veritat i s’acaba aquest desconcert!”, o “això no va enlloc, estem esgotats de tanta manifestació!”, o “contra l’estat no es pot fer res…”, o “hem de ser efectius, més pràctics”. Sé que “més pràctics” vol dir, en realitat, obviar la teoria que s’amaga rere cada acció i que, en el fons, aquesta expressió obeeix a la realitat que ja estan bé tal com estan. Volen no perdre res, convençuts que ja tenen un bon confort que no volen sotmetre a un probable escenari de risc físic, emocional i mental. El que es vol és, en poques paraules, ser autèntic i tenir cada dia més però sense perdre res. I, princialment, una de les coses que més es vol conservar i no arriscar és el poder. Vol dir, per ells, que és més confortable tenir, que el plaer desconegut de ser.

Continua llegint «Majorianisme: la legitimitat de les majories per imposar»

Podrem salvar la decadència? (V) Context

context decadencia

A l’anterior entrada albiràvem un nou futur, una nova regeneració. En aquesta època de decadència global provocada per les elits i l’establishment, comença el despertar dels pobles i una reacció solidària i intercomunitària proposa una necessària regeneració. Però abans de continuar reflexionant sobre aquest futur que ens ve, ens preguntem: com hem arribat a aquesta decadència? Explorem el context.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (V) Context»

Podrem salvar la decadència? (IV) Una regeneració necessària

regeneracio fulles

La societat actual i els seus patrons econòmics només accepten la dita de “el que no es pot comptar, no compta“. És una filosofia d’aparent regeneració, però és pura façana: tan sols cal veure les condicions creades pel ‘progrés’ material i com les elits dominants tenen una gran facilitat per agrupar-se i blindar els seus interessos en detriment del bé comú.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (IV) Una regeneració necessària»

Podrem salvar la decadència? (III) La insostenibilitat del que fem

insostenibilitat

El paradigma existent és entre la uniformització i l’estandardització, front l’articulació de la diversitat. Però pocs, o gairebé ningú, entreveuen un futur d’intel·ligència col·lectiva que superi el dilema entre la ciència-tecnologia i/o la consciència humana. Entrem a una etapa de complexitat que no sabem manejar. És la complexitat que s’expressa en forma d’inestabilitat continua, difícil d’acceptar i que no sembla pugui ser transitòria. Ha vingut per quedar-se. No tant per recuperar l’ordre perdut -i per tant afavorir els interessos d’unes minories nostàlgiques- sinó per crear-ne un de nou. En el com fer-ho també es manifesta una polaritat creixent i més radical: violència agressiva o pacifisme del somriure. Una expressió latent de diàleg de contraris sense intermediació dialogada possible.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (III) La insostenibilitat del que fem»

Podrem salvar la decadència? (II) El que fem: text

decadència

La democràcia representativa, tal com s’han entès i estès arreu del món, amb molt poques excepcions, pren un camí cap a esdevenir democràcies autoritàries. S’arriba al poder votant en eleccions sovint tèrboles i quan es guanya es manté el poder prohibint. És un fet. I en el nostre país, una nació sense estat, això es pateix més en estar colonitzats, com passa també a molts altres llocs del planeta. Els estils per practicar el colonialisme són diversos, i depenen de les capacitats repressores i les complicitats que s’aconsegueixen. No per res, les organitzacions mafioses són les de més llarga durada que no poden combatre’s fàcilment amb les armes de la democràcia. Com assenyalaven en els guetos de la mort, “mai podíem arribar a imaginar que la maldat no té final”.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (II) El que fem: text»