La ciència i la consciència

Per tal de construir un demà que dugui, de forma progressiva, a l’equitat, cal tenir en compte les tres E: eficàcia, efectivitat i eficiència. En l’equilibri trobem la clau de l’èxit.

A l’hora de realitzar un projecte s’han de tenir en compte les tres E: l’eficàcia (saber), l’efectivitat (fer bé el que se sap) i l’eficiència (fer-ho amb el mínim cost). Així i tot, depenent dels interessos de l’impulsor, és freqüent prioritzar-ne una o altre segons els interessos immediats dels diferents agents que intervenen.

D’una banda, trobem qui, de manera exclusiva, contempla l’eficiència i la considera gairebé l’únic indicador que val la pena. L’única explicació sobre el perquè d’aquesta consideració és, simplement, que els diners mouen el món (l’economia és hegemònica) i l’eficiència permet quantificar resultats i beneficis. Això, però, obvia el valor d’allò intangible, també important i crucial. Aquest perfil d’acció és molt habitual en els projectes promoguts des del camp de les finances i similars, pels que la sentència a encunyar és: “el que no es pot comptar no compta”.

Altres col·lectius s’inclinen per focalitzar-se en l’efectivitat. Són aquells pels qui el més important és fer bé el que toca fer, independentment del cost de dur-ho a terme. Un exemple més específic: aquells que diuen, amb ostentació, que la salut no té preu i reneguen acceptar que tota activitat professional costa diners. És un principi bàsic de l’economia, tota activitat té un cost, tot deute té un termini i tota inversió aspirar a un retorn.

Per últim, estan els que creuen fermament en l’eficàcia, és a dir, saber el que cal fer. Són experts en la diagnosi dels problemes i en l’acumulació de coneixement per aconseguir-ho. Són savis en alguna temàtica o bé especialistes a trobar causes i relacions (depèn del seu estat de consciència). Això comporta, a vegades, que per la seva extrema especialització acaben ignorant el tot (el context i el pretext), i exerceixen sense relació amb el sentit i el propòsit d’allò que es fa.

Aquests casos “d’especialisme” són conseqüència de les realitats científiques contemporànies. La ciència, motor de la tecnologia i responsable de la més gran prosperitat material dels darrers dos segles, ha tendit a prendre dos camins: un és l’emmagatzematge del coneixement (Papers) per fer-ne un oligopoli (camí que provoca aquest “especialisme”), i l’altre és el de la ciència de la descoberta, que explora les fonts del coneixement tenint la natura i els patrons vitals com a referent (la biomimètica: imitar la vida).

Així doncs, és fàcil d’imaginar que l’èxit recau en l’equilibri. Tenir sempre en compte les tres E permetrà saber què s’ha de fer, fer-ho com cal i, a més, aconseguir els més alts marges d’explotació possibles. És la capacitat de veure en forma simultània la  part i el tot, el que es veu i el que no es veu. Es tracta de revisar el passat per enriquir el present i poder, així, dissenyar un futur que trenqui la tendència. I, gràcies a això, evolucionem en tots els camps de l’activitat humana.

Aquest últim punt és en especial rellevant. Observar l’evolució ens permet comprendre el que passa, canviar el zoom -que sempre acostumem a centrar en el nostre temps, -descuidant el temps evolutiu de l’espècie- i ens proporciona lucidesa per poder contribuir en la construcció d’aquest nou futur. I és en aquest sentit que cal que els nostres projectes i activitats, per tal de formar part de l’evolució de l’espècie, es plantegi des de l’eficàcia, l’efectivitat i l’eficiència dirigides a l’equitat.

Però no és només rellevant tenir en compte les tres E. Cal donar-hi, a tot plegat, el toc del model biomimètic, en tant que representa el que la vida i la vitalitat permeten. Viure, per si mateix, és un mètode d’aprenentatge que utilitza des de la vida vegetal fins a la humana. La vida té, en ella mateixa, el principi regeneratiu que fa possible aquesta buscada evolució de l’espècie.

Un altre exemple per clarificar conceptes: en l’educació el projecte biomimètic es reflecteix en comprendre que si no deixem que el nen aconsegueixi per ell mateix els reptes que es troba, estem impedint que pugui aprendre. La nostra societat actual té el patró mental d’ensenyar a l’alumne allò que “ha de saber” i que “encara no sap”, una forma d’adoctrinar (terme usat amb maldat manifesta) que consisteix a ensenyar un temari i competències “bàsiques” que toca aprendre i sense plantejar-se si l’educació ha de sorgir dels alumnes mateixos o si ha d’estar determinada per les capacitats de cadascú.

De la mateixa forma que un arbre no comença per les fulles ni un infant neix amb un cervell activat, les arrels són el fonament de la vida, i per desenvolupar el tronc, fulles i fruits, cal que sigui ben ric aquest fonament que dóna suport. Treballar amb les 3E,  vol dir contribuir a un millor futur, un futur que s’ha d’edificar sobre uns principis biomimètics que ens permetin desenvolupar unes activitats que portin a l’equitat, la qualitat que integra millor els dos eixos que han de construir el futur: la CIÈNCIA i la CONSCIÈNCIA.

 

Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Quarta part: La consciència i la biomimètica

Tornem a mirar la natura:  Els indígenes americans “parlaven” amb la natura. Hem de tornar a comunicar-nos amb ella i reconstruir la nostra disfuncional societat amb ella com a pilar.

“Un peix em va mirar als ulls i em va parlar. No, no estic boig. El peix es va comunicar amb mi”. Amb aquesta anècdota comença Javier Collado la seva xerrada. No està boig, no; ha après un llenguatge nou, el llenguatge de la natura. No va “parlar” amb el peix, però sí que el va comprendre. Va entendre la consciència natural, que va més enllà de les paraules. Continua llegint «Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»

Una nova revolució de la ment (3/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Tercera part: l’activació de la consciència

Antonio Orbe escriu sobre la consciència:

La conciencia es subjetiva, sus contenidos pertenecen a la la persona y sólo ésta los conoce.  Ser consciente es tener algo en la mente. La conciencia también es referida como auto conciencia, conciencia del yo. Esta conciencia del yo o metaconciencia (soy consciente de que soy consciente) parece más bien un contenido especial de la conciencia ya que esta abarca todos los contenidos mentales.

Continua llegint «Una nova revolució de la ment (3/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»

A propòsit de…

Doncs sí. Fem una reflexió a propòsit d’un acreditat polític que ha deixat, de sobte en començar aquest nou curs polític, totes les múltiples responsabilitats que exercia. No es tracta de parlar de la persona sinó d’una interpretació del fet en relació a la situació de les organitzacions de tot tipus que ocupen l’espai de decisió estratègica, a la política, a les empreses, a les institucions diverses, siguin de caràcter públic o privat.

Continua llegint «A propòsit de…»

Podrem salvar la decadència? (VII) El pretext

consciencia

En aquest atzucac, tenim quelcom que ens capaciti a jugar un rol contributiu que la intel·ligència conscient -ara per ara només present en tot el que té vida- pugui evolucionar?

Sí. És allò que encara no coneixem i, així i tot, usem en les nostres relacions quotidianes. Se’n diu consciència. I ens preguntem, poden anar junts com una dualitat creativa, la intel·ligència conscient i la no conscient?

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (VII) El pretext»

Podrem salvar la decadència? (VI) Un canvi d’època

decadencia epoca cadenes

Què volem dir quan afirmem que estem en un canvi d’època que passa per la decadència?

Les elits econòmiques i polítiques ja no creuen en els pobles i les seves persones. Els Estats moderns han anat teixint xarxes d’interessos econòmics, per aconseguir una riquesa material molt notable encara que això suposés abandonar els valors de la cohesió social. Les relacions capital-treball, que temps eren un mecanisme per apaivagar la misèria, es van corrompre per la voracitat del “tot s’hi val” i “l’ambició de tenir” i van tacar de forma sistemàtica tota l’escala social. Van promoure una nova moral, la de “guanyar, guanyar i guanyar”, imposant-la a través de l’obligació que implica la realitat i l’exigència de minorar deutes i dèficits impossibles de resoldre. Una ficció i un engany no denunciat per preservar el mite de la riquesa material. La ciència i la tecnologia desbordant, s’entronitzen en el mercat mundial. Deixem enrere l’època del carboni i el petroli, comença la de la sílice.

Continua llegint «Podrem salvar la decadència? (VI) Un canvi d’època»

Majorianisme: la legitimitat de les majories per imposar

majories

De què va el que passa?

Hi ha persones que em comenten amb to assertiu: “a veure si és veritat i s’acaba aquest desconcert!”, o “això no va enlloc, estem esgotats de tanta manifestació!”, o “contra l’estat no es pot fer res…”, o “hem de ser efectius, més pràctics”. Sé que “més pràctics” vol dir, en realitat, obviar la teoria que s’amaga rere cada acció i que, en el fons, aquesta expressió obeeix a la realitat que ja estan bé tal com estan. Volen no perdre res, convençuts que ja tenen un bon confort que no volen sotmetre a un probable escenari de risc físic, emocional i mental. El que es vol és, en poques paraules, ser autèntic i tenir cada dia més però sense perdre res. I, princialment, una de les coses que més es vol conservar i no arriscar és el poder. Vol dir, per ells, que és més confortable tenir, que el plaer desconegut de ser.

Continua llegint «Majorianisme: la legitimitat de les majories per imposar»