El Poder de la Paraula

A propòsit de la meva intervenció en el cicle de conferències organitzat per la Casa de l’ËSSER en el marc de l’exposició KOSMOS PANIKKAR  m’agradaria donar-vos a conèixer les reflexions que varem compartir.

Com a punt de partida, s’exposen a continuació els principals punts que es van desenvolupar al voltant de l’obra de Panikkar  Fe, Hermenèutica, Paraula.

En concret, m’he centrat en la tercera part d’aquest volum, El poder de la paraula.

  • Apertura de l’any Panikkar al saló del Consell de Cent de l’Ajuntament. Intervé Jordi Savall:  

“Al principi la paraula i la música anaven juntes, fins que la música es va separar de la paraula perquè la paraula deia mentides”

  • Panikkar ens parla amb claredat sobre la superació de la mentida al proposar-nos: “MIRA, PENSA, CONTEMPLA”
  • Un missatge clar que ens porta sense cap dubte al  “Treball interior” del tot necessari i personal, per aflorar les potencialitats de un mateix. Aquesta primera veritat que impregna totes les altres, esdevé de la comprensió evolutiva de que la part està en el tot sense possibilitat de separar-ho. Quan la separació es dóna, apareix la mentida ja que es parcela qualsevol discurs, fent un relat minvat i aliè al cosmos. Res es pot encaixar, si s’ignora el tot o no es reconeix la seva existència.
  • El poder de la paraula és omplir-la de silencis i de no silencis que comuniquin. La soledat no està sol és està buit.
  • L’hermenèutica aflora per interpretar el llenguatge i descobrir les falsedats
  • o en qualsevol cas per destriar i aproximar-se a les múltiples perspectives polièdriques que té el que es parla. Per això també necessitem el treball interior. No ens ve de fora, encara que tot ens parli.  Ve d’endins quan el pretext s’ho proposa i relliga el text amb el context.
  • És per això que a l’observació (el “mira” del Panikkar) ens obre la ment a les percepcions, ens invita a tastar i assaborir tot el que ens envolta. I en les percepcions podem trobar-hi el camí de l’autenticitat.
  • L’ampli marc de percepcions és la riquesa de la natura que ens parla i ens permet la descoberta d’allò que ja hi és, però que no sabem veure.
  • El treball interior si bé comença amb l’observació té la seva continuïtat en la reflexió, en “el pensa”, un treball intern i propi de cadascú. Esdevé un pensar integrant tots els llenguatges: el del cos en primer lloc, el de la ment i el de les emocions, que no son cap luxe, sinó un modulador del ritme entre el cos i la ment imprescindible, que afina la bona relació entre ells. I, en aquest triangle (els triangles d’en Panikkar) aflora la distinció entre la llera del riu i l’aigua que hi passa, o entre la gota d’aigua o l’aigua de la gota. Una reflexió que comporta decidir, i per tant triar, la teva aposta vital, en una dualitat que constantment apareix en els revolts de la vida. O et quedes a conservar el que ets o et dones a tot el que passa i trobes.
  • Però el treball interior no acaba en el pensament, en la reflexió. Cal passar pel trànsit de “la contemplació”, on tot s’ordena en una sincronització de la que en coneixem poc. És la consciència (con-ciència). En la contemplació, el jo sense el ego, queda lliure per recollir el soroll del silenci on l’esperit es manifesta. Sense escoltar el silenci restariem buits en tant negariem l’existència del zero i del infinit.
  • En aquest punt del treball interior és on la transformació apareix. Deixes parts inútils del teu sentir per abraçar i apropar-te a la la plenitud fugissera. Un estat de benestar no material. No és sortir del confort material, es accedir al confort de l’ésser.

 

Gemma Téllez, Aleix Bonfill, Ines Castel-Branco, Pere Monràs

 

Aquest treball interior no s’arrodoneix sinó s’integra, com hem dit, el text amb el context i coronat tot amb el pretext.

Un treball que té com a embolcall restar amatents als teus límits i ser curosos en emprar aquellos pràctiques que et permeten reconeixe’t. La més important és la de reconèixer’s en l’altre per enfortir i donar sentit al “I need help” La individualitat s’expressa en la sociabilitat i en les relacions on els teus límits es manifesten. Un exemple molt frapant ho és la incapacitat creixent  de mantenir un diàleg de complementaris i restar esclaus del diàleg de contraris basats en la racionalitat, qui té la raó ?, despreciant que tota veritat és efímera.

La realitat no està en les coses sinó en les relacions entre les coses. L’estudi de les relacions que es donen (tot està connectat) inspira i permet reconèixer allò intangible, allò ocult i sortir d’allò aparent on acostumem a moure’ns. Desprendre’s de tot allò, creences o tradicions seculars i obsoletes, que posen topalls a l’exploració d’allò nou per descobrir.

Superar els límits, no pot fer-se si no arribes a reconèixer-ls i emprèns l’acció transformadora de transgredir, entès com assumir plenament la transgressió en tu mateix, assumir que l’error més gran és no cometre errors. És ni més ni menys que activar la consciència. La realitat no existeix sense tenir-ne consciència.

Estem abordant un salt en l’evolució de l’espècie. Les necessitats no son sols la supervivència sinó també el desenvolupament  de la mateixa espècie, que com ja ha passat en l’evolució moltes d’elles han desaparegut per una no adaptació a l’entorn i també per una dominància simultània en alguna de les condicions de l’entorn.

En aquests moments podem dir que la dominància que exerceixen determinades agrupacions  de l’espècie humana poden fer insostenible el planeta i inviable la presència de l’espècie sapiens que tot i tenir un recorregut molt petit en la història del planeta (tan sols 200.000 anys) hem arrasat amb una explotació ferotge els recursos naturals. Ens cal renaturalitzar-nos. Recuperar la simplicitat de la complexitat i validar el que volem fer per les voluntats de fer–ho i omplir les activitats amb l’esperit de contribuir a les necessitats de l’espècie, en un marc d’economia circular on no es creïn residus.

Ens cal una bio-inspiració que ens faci humils per no caure en la supèrbia de la dominància i admetre que 3.800 millons d’anys de vida al planeta són el gran laboratori d’on aprendre a viure en la complexitat. No és temps d’aplicar receptes conegudes sino de descoberta i creació de noves receptes necessàries.

Així doncs les aproximacions pràctiques que ens inspira el pensament de Raimon Panikkar pot tenir en compte:

  1. El treball interior.
  2. Mira, pensa i contempla.
  3. No oblidar, sinó sentir,  que la part es defineix per pertànyer al tot.
  4. Escandallar els texts, descobrir-hi el que s’hi insinua o no es diu o s’amaga
  5. Treballar ampliant les percepcions
  6. Seguir el camí de l’autenticitat.
  7. Transgredir en els teus límits per superar-los.
  8. Cercar el teu jo en el tu.
  9. Primer la transformació d’un mateix: renaturalitzar-nos.
  10. Trobar el confort de l’ésser.
  11. Experimentar la plenitud.
  12. Buscar comprendre les relacions.
  13. Activar la consciència.
  14. Assumir la humilitat de no saber.
  15. Triar el camí de la bio-inspiració com a camí de llibertat.

 

Per acabar, voldria fer referència a un poema d’en Raimon Panikkar que específicament reflexiona sobre el poder de la Paraula, que sintetitza amb elegància i bellesa aquest concepte transcendent:

 

La paraula no és paraula
sense un algú que la llanci;
la paraula és paraula
sols quan hi ha qui l’escolti.
La paraula sols és mot
quan romp el mutisme còsmic
escampant-se en so sonor.
Però aquest algú diu quelcom
que en la música s’encarna.
Aquest quelcom és el crit
de l’Ésser mateix, que és parla.

Fe, Hermeneùtica, Paraula

Raimon Panikkar

APROXIMACIONS PRÀCTIQUES INSPIRADES EN EL PENSAMENT DE PANIKKAR

Taula rodona: Aleix Bonfill, Ines Castel-Branco, Pere Monràs

dimarts 27 de novembre del 2018

El camí de la consciència

Si observem l’evolució de les espècies, des d’un llarg temps, tot és vida. La vida inorgànica passa a ser orgànica i més endavant esdevé vida vegetal, que fa possible la vida animal i la humana.

Percebem l’existència de la vida però és la consciència que en tenim la que la fa realitat.

“No hi ha vida sense intel.ligència ni hi ha intel.ligència sense vida” (Jordi Pigem)

La nostra percepció, la nostra vida, dóna vida al que ens envolta. No hi ha realitat sense consciència, com ens recorda Jordi Pigem.

La raó, per la seva banda, va al darrera de la percepció, com retardada. Intentant, entendre primer per comprendre després.  I quan entén, cau en el parany de sentir-se creadora, senyora i mestressa de la descoberta.

La percepció -autèntic “camí de la vida” segons Bruce Lipton– ultrapassa, en forma realment meravellosa, les limitacions de la raó newtoniana i de les relacions de causalitat simples, mecanicistes, per copsar que hi ha més realitat en l’estudi de les relacions entre les coses que en la fixació pura d’estudiar les coses en elles mateixes. Les relacions ens expliquen el context. Les coses per elles soles esdevenen un text inexplicable sense context. Aquesta és la bondat i a la vegada la perversió de l’”especialisme”. Es fixa en profunditat en un aspecte, oblidant l’entorn on es manifesta. El que és general dóna sentit a l’estudi del fet particular. I conèixer el que és particular esdevé saviesa si se situa en el context.

Ningú és per ell mateix, sinó per com interactua amb el conjunt de relacions diverses que forçosament manté. En cadascuna d’elles és mostra singular, sempre diferent, en tant que ningú escapa a la diversitat de les interrelacions.

Resulta pueril atorgar-se el mèrit de saber conèixer sense haver explorat al màxim les interrelacions possibles que permeten comprendre la complexitat, fugint del reduccionisme d’allò que és simple. Si no fem aquest esforç, la percepció del tot es veurà limitada i, per tant, resulta incompetent per acceptar la riquesa de la diversitat.

Com explica F. David Peat: “per a l’escèptic les coincidències són com els comodins en la baralla de cartes de la vida; per a l’investigador són la clau de la ‘sincronicitat’”

La complexitat es va apoderant de la nostra vida fins al punt de fer-la irresoluble. En aquest punt es produeix la mort.

Arribats aquí, acceptant que amb el pensament cartesià no podem anar més lluny, la biomimètica esdevé un nou metamodel que ens aporta comprensió i lucidesa. Descobrim així una nova manera de veure, de mirar, de participar, d’entendre i de comprendre, on tota la natura, i també nosaltres com a part d’ella, aprenem.

I no ho fem com a mers observadors, sinó des del seu interior (Janine Benyus).

La natura porta milions d’anys experimentant solucions per adaptar-se al medi, a la consciència de ser, a l’autoregulació i l’autogestió de les pròpies potencialitats.

Des d’un punt de vista més ampli, ha evolucionat també en l’aprenentatge de la veritable consciència social, cooperant per tal d’excel·lir i ser competitiva per assolir fites junt amb els altres. Com a condició necessària ens exigeix autenticitat en la gestió de les relacions, no només en el que és aparent sinó també en el que roman ocult (Jordi Pigem/Nilton Bonder).

Els humans ens creiem superiors per haver arribat a una esperança de vida de vuit o nou dècades durant prop de 2 milions d’anys  mentre que la medusa ha demostrat saber viure (sense disposar de cervell) durant més de 500 milions d’anys.

Estem sonats. Ens pot un fals orgull d’espècie que, abans, no ens permet acceptar que era la terra la que girava al voltant del sol i que ara no ens permet comprendre que la lucidesa es troba en l’estudi de les relacions, on res és, sinó per com es manifesta (Schrödinger).

Un terrabastall que pot alliberar, si ho acceptem,  enormes potencialitats simbiòtiques en un planeta que ja torna a ser plà (Richard Florida) i que com ens diu el Premi Nobel Joseph Eugene Stiglitz obre la Porta a la Societat de l’aprenentatge.

Més enllà del coneixement, la consciència és protagonista, ella, del nostre comportament.

I som ben sabedors que el més gran error és no cometre errors (Nilton Bonder). Sense reconèixer’ls no hi ha aprenentatge i en conseqüència no hi ha evolució.

La vida en qualsevol de les seves mesures és transformació. L’immobilisme és anar contra natura; és frenar i impedir l’evolució. Al seu costat només hi ha la mort (la no vida o el poder de llevar la vida)

El camí de la consciència requereix una visió que anomenem:

“Biomimètics Global Inspiration”

Què fer? (2/2)

Segona. Acceptant que la lògica racional ens queda petita, hi hem d’afegir la lògica relacional. L’època de la raó com a font hegemònica del coneixement (darrers cinc segles) està sent una cotilla pel món que ens ve. Quedem presoners del que la raó ens aconsella i es converteix en una limitació, un tap, un mur, per al progrés. La raó pot desfer bé un cabdell de fil o desentranyar els engranatges d’una màquina. La raó i el racionalisme esdevenen útils per treballar els objectes.

No sabem perquè ens fa falta quelcom a afegir a més de la raó per saber també operar amb els subjectes. Necessitem ampliar les percepcions que ens permetin veure el subjecte que està en tot i que no es veu per fer-se amb el tot i la part tal com són: veritat indissolubles. Com podem ser part si no reconeixem el tot?

Tanmateix som fills de la raó, de la Il·lustració, d’un món capaç d’endegar i triomfar en el progrés material (revolució industrial) amb una dominància sobre tot el planeta i sobre el que en ell hem trobat sense haver-ho creat.

Ens hem atorgat el dret sobre totes les coses i ens hem separat en forma no natural entre els que poden i volen fer-s’ho tot seu i aquells que es deuen al servei dels altres per subsistir recollint-ne engrunes -les suficients per no violentar cap ordre del qual s’ha creat-

No va així. El que hem creat ara ens devora sense ni que en tinguem consciència. Ens cremem en la nostra pròpia benzina. I tot obeeix als nostres patrons mentals, la nostra raó i la dels veïns, la de la cultura que predomina allà on trepitgem.

Tercer. La tasca que ens ve és Identificar el nostre patró mental adquirit i destriar el que pugui ser obsolet pel món d’ara, i activar els patrons vitals que incloguin i reconeguin altres llenguatges més enllà del mental, com els llenguatges del cos i de les emocions.

Toca canviar acuradament, tocant les tecles apropiades per tal de salvar-nos de l’ofec i poder construir nous patrons, PATRONS VITALS, en tant es basen en les relacions d’uns amb els altres de la mateixa espècies i de les altres, del respecte escrupolós a allò que és viu, partint de què tot el que es viu detalla intel·ligència, la intel·ligència vital.

Quart. Però i com ho aconseguim? Posant en rigor la pràctica d’evitar tot allò que ens esdevingui tòxic i abraçant tot allò que ens és nutrient. Fa falta acceptar:

NO TENIR POR. No tenir por pel que no sabem. L’antídot és conèixer, és a dir, tenir el coneixement del fet i la seva circumstància, per tal de no quedar-se en el no moure’s doncs ja estem bé, sinó canviar per estar millor. No es tracta de sortir de l’àrea de confort sinó de l’ambició de tenir un confort millor, més substantiu en relació no a tenir, sinó en ser.

TRANSGREDIR. Un ordre establert i perdurable ja sigui en la vida quotidiana, en les ciències o qualsevol altre camp no pot superar-se sense que suposi transgredir, subvertir, en definitiva, canvi de paradigma. El canvi de paradigma no és més ni menys que una revolució de la consciència. La reflexió de paradigma presentada per Kuhn. Segons Kuhn, «Un paradigma es lo que los miembros de una comunidad científica, y solo ellos, comparten» Hem de fer front als dogmes, treure’ls del marc on van ser definits i corroborar la seva validesa en el món actual.

Quan un nombre suficient d’anomalies significatives s’han acumulat en contra d’un paradigma vigent, la disciplina científica cau en un estat de crisis. Durant la crisi s’intenten noves idees, tal vegada les mateixes que abans es varen descartar. Finalment, es forma un nou paradigma, que guanya els seus propis seguidors, i esdevé una batalla intel·lectual entre els seguidors del nou paradigma i els que resisteixen en el vell paradigma.

Una vegada més, als principis de la física del segle XX, la transició entre la visió electromagnètica del món de Maxwell i la visió relativista del món d’Einstein no fou ni instantània ni tranquil·la, en comptes d’això va haver-hi una sèrie prolongada d’atacs, tant amb dades empíriques com amb arguments retòrics o filosòfics, per ambdues parts, essent la teoria científica quàntica la guanyadora a llarg termini.

En determinats moments de la història s’acumulen canvis de paradigma simultanis a molts nivells: econòmic, social, polítics i d’envergadura diversa: sistèmic, seqüencial, holístic, dilatat en el temps, convuls… I acostuma a passar sovint que comença aflorant per un problema concret que afecta amplis conjunts de valors o interessos.

Qui no transgredeix no transforma el vell en el fet nou.

Tota transgressió és rebutjada pels que no l’entenen o no volen entendre-la

La nostra època convulsa és l’expressió de la necessitat d’un canvi de paradigma social inajornable.


Aquest article és la segona part d’una sèrie de dos (vegeu la primera part).

 

 

 

 

Què fer? (1/2)

 

Sovint les reflexions sobre els moments que ens toca viure, i la urgència de l’acció com a necessitat vital ens pressiona a trobar el “què fer?” i ens porta a considerar mesures pragmàtiques, pràctiques, concretes. Tendim a fugir de la “filosofia, a fer volar coloms, volem anar a el pràctic, deixem la teoria per altres… Els poetes i els filòsofs estan al núvol.  

Dir, primer de tot, que tinc la convicció radical que aquestes posicions de banalitzar la teoria responen a una migrada pobresa d’esperit. Qualsevol necessitat que ens estrenyi pot trobar la sortida a ¿què fer?, si es dóna una correlació absoluta entre teoria i pràctica que esdevenen inseparables. En la seva essència no hi pot haver una sense l’altre.

En altres èpoques era acceptada, i fins i tot lògica, la separació entre estratègia i tàctica. Prendre decisions en un moment donat i elegir davant situacions límit no admet ja una espera per consultar els estrategues perquè donin permís per fer una acció immediata i decidir si actuar o no. La tàctica es converteix en una aplicació de l’estratègia i cal fer possible la immediatesa entre una i altre.

Tant inútil és fer coses pràctiques sense que sàpigues a quina teoria responen, com fer teoria sense saber portar-la a la pràctica. És un binomi inseparable. Molt abans de l’acceleració tecnològica disponible ara, les decisions tenien temps separats entre pensar-les i el temps d’executar-les. Però no és així ara. Avui sentir i fer va al mateix temps i un cop executat ens toca la reflexió sobre el grau d’efectivitat aconseguit.

Per obtenir aquesta simultaneïtat d’acció cal estar preparat, cal una capacitat d’improvisació planificada, que és una manera de dir que pots improvisar quan estàs ben entrenat a fer-ho. Talment fa el pallasso, o l’actor de teatre que ha de sortir al pas de qualsevol oblit de guió. La vida, qualsevol, exigeix una màxima preparació en la presa de decisions si no vols anar a remolc de les decisions d’altres. També podem entendre que per tal de prendre ràpidament decisions convé el que en diem “sensibilitat situacional”, o dit altrament, la capacitat de situar-te, al moment, en la relació entre text (què fas) amb el context (que és tot el que rodeja al text i els fa sincrònics) i sempre sota la voluntat d’un pretext, de donar un sentit al per a què ho fas.

Dit això, que és teòric, com podem aplicar-ho a les decisions, perquè sigui efectiu en aquest canvi d’època que ens ha tocat viure?

Primer: Acceptant sens dubte que estem en un canvi d’època d’una gran complexitat per la qual no estem preparats i sovint no entenem. En veritat no estem en una època de canvis sinó en un canvi d’època. La Il·lustració i les seves conseqüències -la revolució francesa- aportaren la racionalitat per a la comprensió de la realitat i donaren pas a una gran creativitat de totes les ciències.

Comença el camí de la descoberta del mateix caràcter de la natura viva, present al planeta 3.800 milions d’anys, mentre els homínids sapiens tan sols fa 200.000 anys. La fe i els miracles comencen a ser realitats de la natura vital, de la química, de la física i de la matèria -també viva-.

Una reflexió feta des del prisma de l’actual esperança de vida ≤ 80 anys, segurament no és la millor manera de copsar el sentit evolutiu de la vida -pas dels temps- i en conseqüència poder detectar el canvi d’època, sinó que es veu el temps que vivim tan sols com una època de canvis.

La transformació evolutiva que tot el fet natural presenta i sabem observar, no és fruit d’invents que fem, sinó de descobertes que practiquem tot comprenen el que ja hi ha fruit d’una continuada evolució en el temps des de la configuració del planeta (13.000 milions d’anys).


Aquest article és la primera part d’una sèrie de dos.

 

El “majorianisme?” (la legitimitat de les majories per imposar el que volen)

De què va el que passa?

Hi ha persones que em comenten amb to assertiu: “a veure si és veritat i s’acaba aquest desconcert!”, o “això no va enlloc, estem esgotats de tanta manifestació!”, o “contra l’estat no es pot fer res…”, o “hem de ser efectius, més pràctics”.

Sé que “més pràctics” vol dir, en realitat, obviar la teoria que s’amaga rere cada acció i que, en el fons, aquesta expressió obeeix a la realitat que volen estar bé tal com estan o estaven. Volen no perdre res, convençuts que no volen sotmetre’s a un probable escenari de risc físic, emocional i mental. El que es vol és, en poques paraules, figurar com autèntic tenint cada dia més i no perdre res. I, principalment, una de les coses és voler conservar i no arriscar el poder que es té.

És creure que és més confortable tenir que el plaer desconegut de ser.

Ens podem preguntar: ingenuïtat o manipulació de les persones?

Si no pensem amb malícia, podríem assegurar que es tracta de la ingenuïtat pròpia de qualsevol persona “normal” (en el sentit que se li dóna ara, entès com pensar en la línia que prediquen alguns dels partits que pretenen ser els representants dels ciutadans). És a dir, una normalitat que s’atabala per tantes i diverses situacions viscudes en els darrers anys, en especial en els darrers sis mesos, que sospira per tornar a la comoditat d’abans, on la vida era estable i sense decisions a prendre enfront d’altres. Una estabilitat que permetia seguir sent ambivalent i equidistant, per evitar perdre allò que dóna per descomptat, demanant sempre un infructuós diàleg.

O podria ser el segon cas: deixar-se manipular amb engany. Un engany planificat i provat en altres col·lectius “rebels” d’altres pobles i conflictes entre “majories” i “minories”. Fa ja cert temps que els poders democràtics tenen la perversa capacitat d’adjudicar les culpes de tot allò que hom fa contra la gent, a aquells que ho pateixen. És a dir, faig, i el que faig dic que ho fan els altres. Practico la violència, i dic que la violència la provoquen els altres perquè m’hi obliguen. És la retòrica del maltractador, escopida amb insistència, amb cinisme i amb odi irrefrenable, menystenint a qualsevol que no pensi igual. És passar el pecat des de qui el fa a qui el rep, fer que l’altre sigui el botxí, perquè no accepta la normalitat (d’ells, la imposada).

Què s’amaga en aquestes conductes cíniques?

Ens podem preguntar per què ho fan d’aquesta forma, perquè actuen així. Moltes respostes, totes sota un mateix enfocament aparentment objectiu: el poder, la unitat de la pàtria, les lleis, la constitució sagrada, la igualtat… I així a fins anar pujant de to: per refrenar l’odi, la sedició, la violència, la conspiració…

I així anem rodolant pel pendent de l’abisme que cada vegada és més i més vertiginós. Un abisme que aniquila tota creació, sense reconèixer que no sabem manegar la complexitat del món d’avui. No es tenen altres eines que les de sempre per gestionar quelcom que no havia passat mai a la humanitat: una acceleració de la ciència i la tecnologia que ens pot fer-nos, als humans, innecessaris, i ser substituïbles per robots capaços de prendre decisions adequades i desenvolupar una intel·ligència artificial més potent que la humana. I així, a poc a poc, l’espècie va deixant d’aprendre a decidir i s’avé a què altres decideixin per un. En definitiva, eludint el risc de viure i fent el possible per pertànyer a les elits.

Com fer per evolucionar en un altre sentit?

Potser ens convé (no vol dir que sigui factible) entendre i comprendre que la complexitat i l’acceleració on estem enganxats ens ve per no saber parar i trobar l’aroma del temps. Hem d’aprendre a demorar-nos, a reflexionar molt en el que fem i trobar el sentit de la vida, que no té altra resposta, si no és viure-la. Viure no és córrer, viure no és consumir el temps, viure és trepitjar la terra on estàs i gaudir de la vida que tenim, compartint-la al màxim. Viure suposa saber quan aturar-se i quan avançar.

Les elits tenen el gran repte de deixar de creure que són els salvadors de la humanitat, quan realment són els usurpadors de l’autonomia de l’ésser humà. Volen prendre decisions ràpidament per resoldre els canvis de paradigmes que ens venen a sobre, i per aconseguir-ho malinterpreten la democràcia i no volen preguntar i tampoc deixar participar un “poble poc culte i mancat de criteri i de dades”, utilitzant un discurs en què les decisions són solament tècniques. Ens han preparat per ser individus, però no tenim ni hem practicat de ser col·lectius ni ser socials, en el veritable sentit de la paraula, que res té a veure amb la visió “happy flowers”.

Volen decidir de pressa i encertar, fingint “salvar-nos”, però de fet salvant-se ells. Si volen trobar veritables solucions als reptes de l’ara i avui, s’ha de confiar en la gent, perquè el coneixement ja no està sols en les elits sinó precisament en els professionals preparats per això, professionals, l’ètica dels quals, no es basa en l’obtenció del poder sinó en el progrés del coneixement per la ciència i la tecnologia (la majoria), i de la consciència (un número més reduït). I necessitem les dues unides, la ciència amb la consciència. Hem fet molt per la primera opció però molt menys fem per la segona, el potencial de la qual encara estem a les beceroles de descobrir-lo.

Creiem en les persones?

Creiem molt poc en les persones i el seu potencial, tot i que la més alta tecnologia existent està en el seu cervell. Un fragant i demolidor exemple és l’educació. Veiem la necessitat de reformar-la, però sempre es planteja aquesta volguda evolució des de la tecnologia i no des de la pedagogia. No es planteja impulsar una revolucionària educació per a la vida en la qual s’aprengui a decidir, a pensar, a viure en la inestabilitat, a desenvolupar la sensibilitat situacional. Cal superar a les escoles la lògica racional (però sense perdre-la!) i apostar per la lògica relacional, que permet canviar els patrons mentals pels quals estem programats, per uns patrons vitals que responguin a la nostra naturalesa viva i que ens ajudin a adquirir el reflex per destriar el que és tòxic del que és nutrient en cada individu, donat que tots som diferents.

Només l’enfocament a fer “per les persones i des de les persones” ens donarà pista de com potenciar nous estils de vida, de relacions, d’organitzar-se i del treball productiu per a tothom. No podem deixar de fonamentar en les persones el nostre progrés humà, i menys encara, sabent els enormes potencials que tenim i la gran plasticitat neuronal de la qual gaudim i que ens pot permetre una connexió molt més potent que l’actual.

L’educació no és instrucció, ni ensenyament, ni adoctrinament. L’educació és crear ecosistemes educatius que facin que cada persona sigui tot allò que pugui ser.

La ciència i la consciència

Per tal de construir un demà que dugui, de forma progressiva, a l’equitat, cal tenir en compte les tres E: eficàcia, efectivitat i eficiència. En l’equilibri trobem la clau de l’èxit.

A l’hora de realitzar un projecte s’han de tenir en compte les tres E: l’eficàcia (saber), l’efectivitat (fer bé el que se sap) i l’eficiència (fer-ho amb el mínim cost). Així i tot, depenent dels interessos de l’impulsor, és freqüent prioritzar-ne una o altre segons els interessos immediats dels diferents agents que intervenen.

D’una banda, trobem qui, de manera exclusiva, contempla l’eficiència i la considera gairebé l’únic indicador que val la pena. L’única explicació sobre el perquè d’aquesta consideració és, simplement, que els diners mouen el món (l’economia és hegemònica) i l’eficiència permet quantificar resultats i beneficis. Això, però, obvia el valor d’allò intangible, també important i crucial. Aquest perfil d’acció és molt habitual en els projectes promoguts des del camp de les finances i similars, pels que la sentència a encunyar és: “el que no es pot comptar no compta”.

Altres col·lectius s’inclinen per focalitzar-se en l’efectivitat. Són aquells pels qui el més important és fer bé el que toca fer, independentment del cost de dur-ho a terme. Un exemple més específic: aquells que diuen, amb ostentació, que la salut no té preu i reneguen acceptar que tota activitat professional costa diners. És un principi bàsic de l’economia, tota activitat té un cost, tot deute té un termini i tota inversió aspirar a un retorn.

Per últim, estan els que creuen fermament en l’eficàcia, és a dir, saber el que cal fer. Són experts en la diagnosi dels problemes i en l’acumulació de coneixement per aconseguir-ho. Són savis en alguna temàtica o bé especialistes a trobar causes i relacions (depèn del seu estat de consciència). Això comporta, a vegades, que per la seva extrema especialització acaben ignorant el tot (el context i el pretext), i exerceixen sense relació amb el sentit i el propòsit d’allò que es fa.

Aquests casos “d’especialisme” són conseqüència de les realitats científiques contemporànies. La ciència, motor de la tecnologia i responsable de la més gran prosperitat material dels darrers dos segles, ha tendit a prendre dos camins: un és l’emmagatzematge del coneixement (Papers) per fer-ne un oligopoli (camí que provoca aquest “especialisme”), i l’altre és el de la ciència de la descoberta, que explora les fonts del coneixement tenint la natura i els patrons vitals com a referent (la biomimètica: imitar la vida).

Així doncs, és fàcil d’imaginar que l’èxit recau en l’equilibri. Tenir sempre en compte les tres E permetrà saber què s’ha de fer, fer-ho com cal i, a més, aconseguir els més alts marges d’explotació possibles. És la capacitat de veure en forma simultània la  part i el tot, el que es veu i el que no es veu. Es tracta de revisar el passat per enriquir el present i poder, així, dissenyar un futur que trenqui la tendència. I, gràcies a això, evolucionem en tots els camps de l’activitat humana.

Aquest últim punt és en especial rellevant. Observar l’evolució ens permet comprendre el que passa, canviar el zoom -que sempre acostumem a centrar en el nostre temps, -descuidant el temps evolutiu de l’espècie- i ens proporciona lucidesa per poder contribuir en la construcció d’aquest nou futur. I és en aquest sentit que cal que els nostres projectes i activitats, per tal de formar part de l’evolució de l’espècie, es plantegi des de l’eficàcia, l’efectivitat i l’eficiència dirigides a l’equitat.

Però no és només rellevant tenir en compte les tres E. Cal donar-hi, a tot plegat, el toc del model biomimètic, en tant que representa el que la vida i la vitalitat permeten. Viure, per si mateix, és un mètode d’aprenentatge que utilitza des de la vida vegetal fins a la humana. La vida té, en ella mateixa, el principi regeneratiu que fa possible aquesta buscada evolució de l’espècie.

Un altre exemple per clarificar conceptes: en l’educació el projecte biomimètic es reflecteix en comprendre que si no deixem que el nen aconsegueixi per ell mateix els reptes que es troba, estem impedint que pugui aprendre. La nostra societat actual té el patró mental d’ensenyar a l’alumne allò que “ha de saber” i que “encara no sap”, una forma d’adoctrinar (terme usat amb maldat manifesta) que consisteix a ensenyar un temari i competències “bàsiques” que toca aprendre i sense plantejar-se si l’educació ha de sorgir dels alumnes mateixos o si ha d’estar determinada per les capacitats de cadascú.

De la mateixa forma que un arbre no comença per les fulles ni un infant neix amb un cervell activat, les arrels són el fonament de la vida, i per desenvolupar el tronc, fulles i fruits, cal que sigui ben ric aquest fonament que dóna suport. Treballar amb les 3E,  vol dir contribuir a un millor futur, un futur que s’ha d’edificar sobre uns principis biomimètics que ens permetin desenvolupar unes activitats que portin a l’equitat, la qualitat que integra millor els dos eixos que han de construir el futur: la CIÈNCIA i la CONSCIÈNCIA.

 

Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Quarta part: La consciència i la biomimètica

Tornem a mirar la natura:  Els indígenes americans “parlaven” amb la natura. Hem de tornar a comunicar-nos amb ella i reconstruir la nostra disfuncional societat amb ella com a pilar.

“Un peix em va mirar als ulls i em va parlar. No, no estic boig. El peix es va comunicar amb mi”. Amb aquesta anècdota comença Javier Collado la seva xerrada. No està boig, no; ha après un llenguatge nou, el llenguatge de la natura. No va “parlar” amb el peix, però sí que el va comprendre. Va entendre la consciència natural, que va més enllà de les paraules. Continua llegint «Una nova revolució de la ment (4/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»

Una nova revolució de la ment (3/4). Més enllà de la democràcia dels capitals

Tercera part: l’activació de la consciència

Antonio Orbe escriu sobre la consciència:

La conciencia es subjetiva, sus contenidos pertenecen a la la persona y sólo ésta los conoce.  Ser consciente es tener algo en la mente. La conciencia también es referida como auto conciencia, conciencia del yo. Esta conciencia del yo o metaconciencia (soy consciente de que soy consciente) parece más bien un contenido especial de la conciencia ya que esta abarca todos los contenidos mentales.

Continua llegint «Una nova revolució de la ment (3/4). Més enllà de la democràcia dels capitals»

A propòsit de…

Doncs sí. Fem una reflexió a propòsit d’un acreditat polític que ha deixat, de sobte en començar aquest nou curs polític, totes les múltiples responsabilitats que exercia. No es tracta de parlar de la persona sinó d’una interpretació del fet en relació a la situació de les organitzacions de tot tipus que ocupen l’espai de decisió estratègica, a la política, a les empreses, a les institucions diverses, siguin de caràcter públic o privat.

Continua llegint «A propòsit de…»