Aproximacions pràctiques des del pensament de Raimon Panikkar – El treball interior 1/15

En la inauguració de l’any Panikkar l’acreditat músic Jordi Savall, reconegut internacionalment, va introduir una petita nota de presentació a la seva interpretació musical, dient:

“Al principi la paraula i la música anaven juntes, fins que la música es va separar de la paraula perquè la paraula deia mentides”

Panikkar ens parla amb claredat sobre la superació de la mentida en proposar-nos: “MIRA, PENSA, CONTEMPLA”  Un missatge clar que ens porta sense cap dubte al  “TREBALL INTERIOR” del tot necessari i personal, per aflorar les potencialitats d’un mateix. Aquesta primera veritat que impregna totes les altres, esdevé de la comprensió evolutiva de que la part està en el tot i que el tot està format per les parts sense possibilitat de separar-ho. Quan la separació es dóna, apareix la mentida doncs esdevé de parcel·lar qualsevol discurs, fent un relat minvat (una part)  i aliè al cosmos (el tot). Res es pot ensamblar si s’ignora el tot o no es reconeix la seva existència.

Diu Trinh Xuan Thuan en el seu llibre “la Plenitud del vacío”:  ¿…por qué el cero no nació en Occidente a pesar de los grandes avances realizados por los griegos en el àmbito de las matemáticas? ¿Por qué nació en Oriente? ¿Por qué el cero suscitó tal  pavor en el pensamiento occidental, a la par que era acogido con los brazos abiertos por el pensamiento oriental? ¿Por qué hubo que esperar hasta el siglo V para que el genio matemático indio concediera al fin al cero el estatus de un número de pleno derecho? (pàg 14) . Y més endavan el mateix  autor (pàg 44) afegeix: “Como el pensamiento indio abraza el vacío, era natural que el cero  viera la luz en la India en su forma más gloriosa”

I de la mateixa manera es produeix, des de sempre, una hibridació de percepcions i coneixements que permeten crear, o més ben dit donar lloc, al naixement de nous conceptes. Així progressivament l’espècie humana és la que ha tingut més opcions d’activar la consciència de l’existència de totes les coses, que hem anat batejant segons les necessitats ho requereixen i les funcions es desenvolupen per donar-hi resposta. No hi ha cap òrgan que no sigui provinent de funcions necessàries que permetin resoldre necessitats vitals. Igual que podem dir que hi ha coses que mantenen relacions intangibles entre elles  que existeixen només si hom està en situació de necessitar-les, d’igual manera que tot òrgan queda atrofiat si no és usat.

No és casual que científics com J..Wagensberg ens hagin deixat, entre moltes diferents aportacions, un seguit d’aforismes  entre el que podem recordar aquell que ens diu que la naturalesa (en totes les seves formes de vida) tingui moltes respostes esperant que se li facin preguntes.

És la ciència de la descoberta.  Aquella que sense menystenir el coneixement ja acreditat i emmagatzemat en l’acadèmia, no deixi la guàrdia, sabedora que “sabem que no sabem” (Sòcrates).

I aterrem en els límits del llenguatge. Ens cal més consciència per comprendre el més profund, el que volem dir, sense quedar-nos en les aparences o simplement en el que es dóna per suposat. Hem de ser curosos per tal que no confonem suposar amb fer conjectures, tot sigui dit,  molt vàlides per desentranyar el significat del que és ocult.

La complexitat d’avui té a veure, no tant amb entendre-ho tot amb les paraules i coneixement que hem aconseguit, sinó amb la més important evolució que ens ve definida per la interculturalitat i les relacions entre les coses, relacions no tangibles però sí captades sempre que ens situem en un punt diferent de com ens hem situat fins ara. Val més pujar en globus per veure el terreny i decidir on ens convé aterrar sense haver de renunciar a somiar per decidir on volem trepitjar.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *