A propòsit de…

Doncs sí. Fem una reflexió a propòsit d’un acreditat polític que ha deixat, de sobte en començar aquest nou curs polític, totes les múltiples responsabilitats que exercia. No es tracta de parlar de la persona sinó d’una interpretació del fet en relació a la situació de les organitzacions de tot tipus que ocupen l’espai de decisió estratègica, a la política, a les empreses, a les institucions diverses, siguin de caràcter públic o privat.

No és, aquest fet, un cas aïllat.  Quan s’investiga els comportaments de les “classes dirigents” com es deia o dels líders d’opinió i màxims responsables de prendre decisions, com es diu ara, notem un denominador, força comú: el cansament (fins i tot el burnout ). I a més és una tendència creixent. Com un exemple paradigmàtic es podria analitzar  les baixes i rotacions en els llocs de decisió dels alts i mitjos executius sotmesos a altes tensions diàries en el sistema financer.

Sempre s’interpreta com una síndrome d’estrès a causa del pes de les responsabilitats i de les dificultats per la presa de decisions i la seva efectivitat (és un tòpic?). Com si els assalariats o altres formes d’atendre la supervivència no fossin estressants.

Primera reflexió. Hauríem de reconèixer que a qualsevol nivell, treballar per la pròpia supervivència o la dels propis, sense possibilitats de desenvolupar-se personalment en allò que hom vol o voldria ser, és, de facto, el principal factor estressant, en tant no ets tu res més que una màquina de supervivència pels teus gens. Aquesta concepció no transcendent agrada al materialisme pur, orgullosos durant molts segles i especialment des de la Il·lustració, a exercitar bé una de les funcions més importants que és l’ús de la raó: la racionalitat. D’ella deriva l’enorme progrés material i el desenvolupament de la ciència i la tecnologia fins a límits inimaginables.

Gràcies  a aquest enorme progrés podem dir que també hem pogut tastar-ne l’ocult que sosté i que es concreta en l’enganyifa de pensar que “tenir” dóna felicitat, descuidant que és el que tens i el seu valor d’utilitat. En conseqüència ja no estàs amatent al que t’és imprescindible per viure dignament, sinó que creus que tenir et donarà allò que no tens encara. Un cercle viciós auspiciat per tota mena d’estímuls de mercat i l’enaltiment del diners per omplir en forma perversa la legítima ambició humana. En definitiva, una esperpèntica confusió entre el fi i el mitjà. Cap objecte en si mateix pot satisfer l’ambició humana en tant que és una satisfacció efímera. Si en canvi, la continuïtat en viure la vida amb passió, pot aportar-te moments de felicitat diversos, fruit de la teva pròpia superació personal.

Segona reflexió. Per altra banda el món, com un tot, ja no es pot permetre la disbauxa de no atendre als principis més “racionals” que haurien de ser els del reconeixement d’allò que ja no és només la teva pròpia raó, sinó  la relació amb els altres, en un intent de superació per construir una intel·ligència col·lectiva, o encara millor una “consciència col·lectiva”,  que ens permet superar les estretors que ara hem descobert en el merament racional i individual. La consciència col·lectiva a més, fa possible la suma de les parts i alhora garantir millor una visió del tot.

Si la tan admirada Lynn Margulis estigués present, ens podria ajudar molt, de fet ja ho va fer, per entendre la simbiogènesi que ella va descobrir a través dels  bacteris, i que ara ens pot servir per a les persones, com a principis del gran tema de la hibridació.

No s’ha a menystenir el fet que el que passa pugui òbviament relacionar-se amb el canvi d’època que tenim. Les decisions han de ser ràpides i en un temps de tanta informació a l’abast potser el que ens falta és tenir la claredat de comprensió per destriar allò més rellevant no en el sentit de complaure sinó d’aportar consciència.

Tantes i tantes  tècniques d’autoajuda, bones parcialment, potser ens arribaran a convèncer-nos de la seva limitació en tant actuen en la parcialitat i no en el tot. No podem arreglar la part si el tot que origina l’acció que volem corregir persisteix. Només la integració del tot i la part pot aspirar a un desenvolupament harmònic de les grans potencialitats de l’ésser humà.

I només amb noves eines, noves consciències (la millor de les eines) podrà l’espècie dels homínids sapiens superar la complexitat del món que hem creat i evitar la seva desaparició donant pas a altres espècies tecnològicament més potents.

El valor de futur més preuat possiblement esdevé assolir el màxim nivell de consciència.

 

 

Una resposta a «A propòsit de…»

  1. Amic Pere ,comparteixo plenament la teva reflexió,com molt bé dius la situació actual ens aboca a un procés de canvi profund, que sols des de la consciència podrem assolir.
    En la natura trobem el cami, els investigadors ens parlen de la consciència de les plantes i de les capacitats de col.laboració que en possat en practica per la seva supervivència i evolució.
    Serem nosaltres capaços de ser actors en la nostre evolució.?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *