Cap on va el món?

Voldríem rescatar el títol del llibre del filòsof francès Edgard Morin, “Cap on va el món, cap a l’abisme?” per tal de reflexionar sobre el temps que ens ha tocat viure i ajudar a situar-nos-hi de la millor manera per fer-hi front.

Altres autors, i cada vegada més, aporten escrits que aprofundeixen en aquesta reflexió: Harari amb la seva tríada (“Homo Sapiens”, “Homo Deus” i “25 lliçons per al segle XXI”), Thomas Friedman amb l’original visió que aporta en el seu llibre “Gracias por llegar tarde”  o, entre nosaltres, les aportacions del filòsof Jordi Pigem per no citar-ne molts altres.

Una hipòtesi a tenir en compte es fonamenta, no en el que ens passa al nostre petit país, sinó en el conjunt del planeta. Aquesta visió ens dóna visibilitat de les possibilitats que tenim de reeixir-hi quan l’evidència més punyent de la insostenibilitat del planeta per l’acció depredadora de l’espècie viva més dominant que es coneix, l’Homo Sàpiens.

Nosaltres, els anomenats Sàpiens, som els homínids que perdurem d’entre totes les versions que han existit i portem un temps molt petit -només 200.000 anys- presents en un planeta en què la vida porta 3.800 milions d’anys. Som els nouvinguts i els més desenvolupats dels organismes pluricel·lulars existents per l’efecte de vàries mutacions, des de la propietat d’haver desenvolupat el llenguatge articulat fins a la capacitat d’imaginar què volem.

Hem d’acceptar, i es comprèn que costi molt fer-ho, que el planeta s’ha trastocat totalment en els darrers segles per causa de la deriva humana entestada a estendre el seu domini sobre totes les espècies i sobre tota altra forma de vida. La nostra acció afecta la vida vegetal, la vida animal, i fins i tot a la mateixa “vida inorgànica” aplicant polítiques extractives que han minvat els recursos naturals i han activat polítiques contranatura, generant immenses muntanyes de residus tòxics de tota classe que infesten amples zones de la terra i del mar.

La pèrdua de la sostenibilitat no és una “parida” ecologista, ni un malson terrible al qual haurem de fer front. Ara per ara, ja ha arribat a ser l’amenaça més mortífera per al nostre mode de viure.

No creem, destruïm. No  respectem el que ens ha estat donat. La capacitat científica d’entendre’ns i veure’ns com els éssers més desenvolupats ha donat ales a una ambició desmesurada, alienant i depredadora. El consumisme i el creixement continu esdevenen una gran tragicomèdia, una farsa de números comptables basats en una economia dissenyada exclusivament per acumular i que comporta inevitablement una actitud que abandona el ser pel tenir.

Hem perdut, o més exactament, hem deixat pel camí, la nostra pròpia naturalesa, embogits, àvids de prosperitat material ignorant l’evidència inqüestionable que som éssers socials des que naixem . Res podem fer sense els altres, siguin quins siguin.

Per això podem afirmar, crear i créixer essent molt conscients que ens cal la renaturalització. Més enllà de respectar la natura, hem de ser capaços d’aprendre des d’ella els principis fonamentals de la vida regenerativa, aquella que està basada a deixar de fer el que és incorrecte per tal que aflori el que és correcte.

Tenim diversos camins per revertir, si és possible, la situació que hem creat:

  • Primer, creure en la gent, avui desapoderada i espectadora del que li cau al damunt. Creure en la gent no admet complaences, requereix rigor en el sentir (les percepcions), en el pensar (fins a la contemplació) i en el fer (que en tot i en cada moment del dia les nostres decisions esdevenen vots que determinen què es vol que passi).
  • Deixar de pensar en que els que saben i tenen poder de decisió poden aportar solucions doncs ells mateixos han creat o contribuït a generar molts problemes per omissió a incompetència. Al capdavall, tots els tipus de poder, se serveixen de la gent i no estan per servir-la. Per la mateixa raó, el dret a decidir s’exerceix, no es demana. L’únic poder que cal desenvolupar és el poder social.
  • Perque es pugui dur a terme la renaturalització es fa imprescindible abans hibridar ciència i societat. Són dos poders que en la seva funció s’agermanen, minimitzant el poder de la dominància i promovent el poder comunitari que ha mostrat en repetides ocasions la seva capacitat d’auto organitzar-se i autoregular-se.

Potser ens queda un mot a tenir ben present:  SOM-HI

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *